SIS VEUS PER AL POETA I MILERS DE VEUS PER A RTVV

El passat dissabte nou de novembre vaig passar mig dia amb un dilema moral. Us explique: a València hi havia la convocatòria d’una manifestació per recolzar la RTVV oberta i, a Alcàsser, el Col·lectiu La Figuera organitzava com a cloenda de la setmana d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, l’espectacle Sis veus per al poeta.A la fi em vaig decantar per quedar-me al poble i assistir a l’espectacle per al poeta de l’any.

Mai he sigut de poesia, sempre m’ha costat molt llegir-la, però des de fa uns pocs anys, amb la obligatorietat de fer algunes lectures en la carrera i amb la publicació de poemaris de persones properes, doncs m’he anant involucrant en aquest meravellós món dels versos, les rimes i les figures retòriques. Així que, ho confesse públicament: Aquest espectacle sobre Estellés ha fet que m’involucre molt més en l'art poètic.

L’acte va tenir lloc a la sala superior de la Llar dels jubilats. El local estava ple de gom a gom, i va donar inici al mateix un pregó. A partir d’aquest, les sis veus de les sis dones, s’encarregaren de transmetre’ns una sèrie de sensacions que a mi, i supose que a molts dels que estaven al públic també, ens tingueren expectants per veure quina era la següent grata sorpresa que ens oferirien. Trobe que estic fent massa lletra per dir: De categoria!

Musicar alguns dels poemes, musicar sobre els poemes, recitar poemes, dansades espontànies i no tan espontànies...  i tot amb sis veus diferents, sis veus que es barrejaven harmònicament d’una manera natural per a fer-nos gaudir i, a mi també esborronar-me, en molts moments. L’espectacle poètic va concloure amb la presència de tres músics locals del tabalet i la dolçaina (Miquel, Esteve i Empar)

Mentre açò succeïa, als carrers de les tres capitals de província es manifestaven milers de veus per demanar al nostre molt honorable que no tancara la nostra televisió autonòmica, que no silenciara la nostra llengua, la nostra cultura i els nostres costums. De moment pinta mal l’assumpte, malgrat que les moltes veus que s’ajuntaren tenien tonalitats de sectors molts diferents de la societat valenciana. Veurem que passa a final de mes: continuarem tenint un canal autonòmic? Haurà eixit a la venda el disc que enregistra aquest magnífic treball de les Sis veus per al poeta? Espere que la resposta a les dues preguntes siga un SÍ (amb accent, d’afirmació, i no sense de condicional).

També, mentre açò succeïa, la sala gran del Centre Cultural (el multiusos) estava buida.

Gràcies a La Figuera per donar-nos l’oportunitat als alcassers de viure aquest espectacle (els demane disculpes per haver usat les seues fotos)

Adéu Canal 9: Un conte curt i trist

               Això era una vegada un país on no hi havia rei, hi havia president. Era un país que estava dintre d’un altre país on hi havia un altre president que manava més. Per a que tothom sapiguera qui manava més, al país de dins li feren creure que millor que dir-se país era dir-se comunitat.

                  Entre les diferències que hi havia entre el país mandamás i el manat en trobàvem una del molt grossa: cadascun d’ells paralava una llengua diferent, per això el poderós començà a fer malifetes amb la intenció de fer creure als habitants de la comunitat que el que parlaven no era tan culte i tan important com el que parlaven ells. Hi hagué uns comunitaris que volien poder i, per a tenir-lo, poquet a poquet (o molt o molt, depén de qui ho conte) anaren assimilant-se als de la pàtria gran. Malgrat que les lleis democràtiques avalaven la pluralitat d’identitats sempre hi hagué una E sobre una V, i en la televisió que tenien els xicotets començaren a fer coses desorbitades i fora de context per a que tots renegaren d’ella. Va ser en aquest moment, quan ja no la volia ningú , que decidiren tancar-la.

Això era una vegada una escola pública....

Això era una vegada un centre de salut...

Això era una vegada un xarxa de metro...

Qui serà el proper?

SARDENYA, L’ILLA DE LES CINC LLENGÜES

L’estiu del 2013 l’he tingut força viatger, després d’anar-hi al nord d’Europa, a Noruega, com ja han comprovat els internautes, vaig visitar l’illa italiana de Sardenya.  Aquest viatge va ser com diu la dita: Pensat i fet, però no per això deixà de tindre interés. A nivell personal el fet de visitar qualsevol part d’Itàlia sempre em resulta atractiu, i Sardenya havia estat des de fa molt de temps dintre dels meus interessos, especialment la ciutat de l’Alguer.

El meu hostalatge durant aquesta setmana va ser al Regina Margheritta, a la capital de l’illa, Càller (Cagliari). Però Sardenya és una illa massa gran per a tractar de visitar-la amb transport públic, així que ens haguérem d’anar apanyant en el que estava al nostre abast. Així i tot pagaren la pena aquests dies de vacances.

La visita a l’Alguer és força complicada per a fer-la en un dia tenint l’hotel a l’altra punta de l’illa, però gràcies al transfer de l’aeroport vam poder visitar-la un parell d’horetes, i gaudir d’aquell indret impregnat de catalanitat per totes bandes. Sobre la llengua, doncs he de ser sincer, exceptuant la retolació dels carrers i comerços, sols vaig poder escoltar-li a l’ama d’una botiga un adéu... anava a posar-me sentimental i dir que en sentir-la els ulls se m’ompliren de llàgrimes, però mentiria. Encara que sí que puc dir que durant aquella excursió vaig sentir-me emocionat perennement, tot em feia comboiet, veure el trenino catalano, el centre de suport de la UOC, les quadribarrades en els edificis públics, la informació en català de la Grotta di Nettuno, la paella i la crema catalana en els menús dels restaurants... podeu dir-me caldós, però a cadascú l’emocionen unes coses. La visita es va fer curta i es quedaren moltes coses per visitar, però com sempre dic en els meus viatges, cal deixar-se llocs per tenir motius i tornar-hi altra vegada, així que Alghero, ja saps! Ens tornarem a veure!

Sardenya, la segona illa més gran del Mare Nostrum, compta amb 5 llengües:  L’italià, El sard, una variant del Cors (llengua de la veïna Còrsega), l’Alguerés (català medieval) i el genovés Tabarquí  (a les illes de San Pietro i Sant Antioco), però com hom entendrà tots els sards no les parlen totes. L’ús i la realitat lingüística de cadascuna d’elles és la que és, i cal esperar que les polítiques lingüístiques i la voluntat dels parlants, que han fet i fan que en el segle XXI encara estiguen vives (esperem que per molt de temps).

PD. : No us perdeu els enllaços que assenyale, en ells sí que trobaràs informació de la bona sobre aquesta magnífica illa.

NORUEGA (i 4): EL MAR DEL NORD

M’agradaria donar per finalitzada la sèrie d’entrades dedicades a Norge (Noruega) fent referència al mar del Nord. Des de xicotet m’ha agradat la Geografia, especialment, tot allò referent a saber-se les capitals, els mars i els rius més importants d’un país, per això, quan viatge, sempre tracte de buscar l’oportunitat de visitar la capital del país i fer alguna mena de passeig o creuret pel riu o mar que pertoque.  Durant la setmana que passàrem a Noruega el clan Lerma he tingut més d’una oportunitat de desplaçar-me pel Mar del Nord. La més llarga, turística i impressionant va ser la realitzada pel fiord  Sognefjord i ja relatada en Noruega ( i 3), però d’allò que jo voldria parlar és de les illetes que trobem al mateix Oslo i a les qual s’accedeix amb unes línies regulars de vaixells.

En una d’aquestes illes, Utoya, tingué lloc el primer contacte directe amb el Mar del Nord, bo, em referisc a què en eixa excursió vaig tocar amb la mà l’aigua d’aquest mar. Utoya és una illeta que sembla deshabitada, durant la visita no vàrem veure gaire persones. Per accedir a ella, a més de poder-ho fer amb el teu vaixell, pots anar-hi amb una línia regular de vaixells que es desplaça per diferents illes del fiord d’Oslo. Aquesta excursió només la férem els “majors” del clan, els nebots es quedaren ticatejant a l’hotel.

La següent excursió que férem fou a l’illa d’Hovedoya. Preparàrem entrepans per tothom i ens disposàrem a passar un diumenge de platja en aquesta illa. Ja ens va sorprendre la multitud de gent que havien pensat el mateix que nosaltres, però en arribar ens adonàrem que aquesta illa estava repleta de casetes. Habitatges que semblaven les segones residències dels noruecs.  Caminant, caminant, decidírem seure sota uns arbres a dinar, però no hi poguérem estar massa temps per qüestions formiguístiques i de propietat privada ( se n’ adonàrem que el lloc tenia amos). Després del dinar anàrem a la platja i el màxim que férem va ser posar els peus en l’aigua, feia solet però tampoc fórem tan agosarats  com per fer una capbussada. Allí estiguérem una bona estona, mirant la mar i aprofitant els seus poders relaxants i terapèutics.

El conjunt d’aquestes illetes és aprofitat pels habitants d’Oslo per passar els dies de lleure, i el transport públic per accedir (el vaixell) fa servir el mateix bitllet que el bus i tramvia. Totes eixe persones rosses i guapes que pujaven al vaixell validaven els seus bitllets, nosaltres pensàvem... segur que a València pujaven quasi tots sense fer-ho en adonar-se que no hi havia vigilància.

I amb aquesta entradeta done per finalitzada l’aventura noruega del clan Lerma.

DENTRO DO SEGREDO

La primera vegada que vaig viatjar a Porto fou en un viatge organitzat per Fil-per-randa. Una de les visites que férem fou a la Livraria Lello, la llibreria que diuen que és la més bonica del món, però aquesta afirmació no la puc assegurar perquè no he estat en totes les llibreries, l’únic que puc dir és que és molt, molt bonica. Després vaig tornar a repetir viatge, aquest cop pel meu compte, i vaig tornar a visitar aquesta llibreria.

En les dues ocasions vaig demanar a l’empleat si tenia algun llibre de José Luís Peixoto. Les dues vegades la resposta va ser no, bo, el segon cop vaig demanar un llibre en concret, Abraço. Amb aquestes dues visites vaig fer-me una idea personal: Aquesta llibreria era més un atractiu turístic que una llibreria on trobar-ho tot (tipus París-València del carrer Pelai).

Gràcies als contactes del face-book, on tinc com amistat al mateix Peixoto, puc anar seguint la trajectòria d’aquest autor portugués i sé quan publica nou llibre, doncs bé,  en novembre de 2012 va publicar Dentro do Segredo, i com no, jo havia d’aconseguir-lo, però a València no és possible (a no ser que faces una compra per internet on els ports costen el mateix que el llibre), i mira per on, la meua neboda va viatjar a Porto després de les falles del 2013, així que li vaig encomanar que em comprara el llibre (li vaig donar diners per al llibre i per a sopar, no es penseu que vaig fer la comanda a la babalà). Doncs bé, li doní les dades i li vaig dir que en la llibreria Lello no el trobaria, que anara a la FNAC que allí segur. I no va ser així, en la visita que va fer a la llibreria va demanar pel llibre i, d’allí me’l dugué.

És un llibre de viatges on l’autor conta el seu viatge per Corea del Nord, el país més tancat del món, amb tota seguretat. Ens narra des de la seua mirada en primera línia, com es viu en una nació on la repressió i la manca de llibertats són les constants vitals dels seus habitants, per a què pugueu fer-se una idea: Només entrar al país has d’entregar el telèfon mòbil a la policia i no te’l tornen fins que eixes (igual que en els instituts, hehehe). Mentre el llegia vaig recordar les imatges que fa uns anys tragueren les televisions sobre els funerals de l’anterior dictador. Quan les veia no em podia creure que un poble pugués estar tan trist i desolat pel traspàs d'un governant al que mai havien tractat en persona, em semblava força exagerat.

 La prosa està impregnada pel magnífic to personal que té l’autor, i en tot moment sembla que la seua lectura , més que una lectura, siga una retransmissió en directe del viatge.

No sé si estarà traduït a altres llengües, però si el trobares en alguna de les que domines la lectura, jo te’l recomane. Ja veuràs que serà com si estigueres tu fent el viatge.

MANOLO, SEMPRE SERÀS MANOLITO (GAFOTAS)

Cada dissabte posava un CD d’alguna BSO, seia al sofà negre de dues places, m’encenia una cigarreta i, obria la revista de El País per llegir la nova història que Elvira Lindo publicava sobre Manolito Gafotas.  Els pocs minuts que durava aquest ritual omplien de goig aquell estudi del carrer Maria Lluïsa Serra de Maó, que era on vivia. Després vingueren els llibres, les intervencions del personatge en el programa de la SER A vivir que son dos días  de Fernando Delgado,  la pel·lícula (o les pel·lícules) i la sèrie de televisió.  Per a què negar-ho? Sóc addicte a aquest personatge i les seues històries. L’he utilitzat com a recurs didàctic en algunes de les meues classes, com a tema d’un treball a la carrera de Filologia, com a regal per a nebots, i el que és més greu, li he copiat frases que utilitze sistemàticament en la meua vida, com per exemple, la de la sita Asunción, personatge amb qui em trobe molt identificat, quan els diu als alumnes: Quines ganes tinc de jubilar-me i perdre-vos  de vista a tots!

Fa uns dies vaig llegir l’últim llibre de la sèrie, Mejor Manolo, on després de 10 anys Elvira Lindo reprén  la vida d’aquest personatge i ens torna a fer riure en la lectura, bo, riure i gaudir d’allò que s’anomena un dels xicotets plaers de la vida, perquè en definitiva això és el que suposa la lectura d’aquest llibre: un plaer de la vida.

RECOMANE el nou llibre, i si no has llegit els anteriors, doncs comença pel principi dels temps.

200 paraules sobre AU CUL DU LOUP (UNA CASA EN CÒRCEGA) LA MEUA VIDA O LA QUE VOLEN ELS ALTRES?

Els canons que marquen les nostres vides, de vegades, no són tan difícils de trencar, sols ens fa falta una miqueta d’espenta i una micota de sort (o també pot ser a l’inrevés, crec). La pel·lícula belgo-francesa que dóna nom a aquesta entrada ens pot servir d’exemple. La por als canvis, a allò desconegut, a l’ incertesa i a fracassar, ens frenen des què estem al món els nostres projectes vitals. La unió sentimental que sobre persones, coses i espais ens uneix, ens posa difícil emprendre nous camins, malgrat que en moltes ocasions són camins que ja tenim més que fets mentalment.

Al film es planteja la història d’una xica entrada en la trentena amb una vida muntada i organitzada: parella, treball, família, amics... però viu la vida que sempre ha volgut? Doncs gràcies a l’estranya herència que rep de la seua iaia se n’adona que la monotonia en què està immersa no és precisament la vida que voldria viure. Amb els trencaments, discussions i llàgrimes inevitables decideix emprendre un nou rumb, i de la resta millor te n’assabentes veient-la.

EL PRIMER PREMI NADAL, NADA, DE CARMEN LAFORET

          La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta novel·la va ser durant els meus anys d’estudiant de Segona Etapa d’EGB, no sé si seria en 6é o en 7é. Durant aquells dos cursos vaig tenir com a mestra de Lengua y Literatura a na Vicenta Gascó, i el llibre de text que usàvem comptava amb una estructura d’unitats i lliçons on eixíem a tema per setmana (amb control inclòs). Doncs bé, hi havia una part del tema que estava dedicat a la literatura, i si no recorde malament, era més bé sobre història de la literatura. En aquest apartat t’aprenies algunes dades referents a la literatura universal i a la espanyola (en llengua cervantina). Doncs bé, d’aquells anys em ve a mi la saviesa de saber que L’Arxipreste  d’Hita va escriure El libro del buen amor,  que a Fernando de Rojas se li atribuïa La Celestina, o que Carmen Laforet, amb Nada, va ser la guanyadora del primer premi Nadal (1944). Aquestes activitats de memorització de dades històriques i literàries, titllada per moltes persones d’improductiva o banal per a l’aprenentatge, a mi em valgué per despertar-me la curiositat sobre el món dels llibres i dels escriptors, i de pas que anava a la biblioteca cada setmana a cercar i copiar a mà, la biografia de l’autor corresponent al comentari de text, buscava alguns dels llibres que havien estat esmentats en algun dels temes estudiats. Reconec que amb 12 i 13 anys, no llegia els llibres que treia, però m’agradava dur-me a casa exemplars de Quevedo, Lope de Vega o Juan Goytisolo.  El plaer de la lectura el vaig trobar uns anys després en l’institut.

          Aquest estiu, en una de les visites a la FNAC, vaig adquirir un exemplar, amb una edició de la mítica col·lecció AUSTRAL, del llibre que dóna títol a aquesta entrada. Em va fer recordar aquelles classes de llengua i literatura de la meua adolescència,  i en vingueren unes ganes boges de llegir-me aquesta novel·la, que confesse que use el seu nom molt a sovint, ja que quan pregunte a algun alumne: -Què passa? o  –Què fas? La seua resposta normalment és NADA (el meu alumnat és pràcticament del ocho), i jo sempre els faig la broma (que ells no comprenen): ahhh! Com la primera novel·la que guanya el premi Nadal, de Carmen Laforet. Ells em miren amb cara de: -No eres més frikie perquè no t’ho proposes. Però bé, jo confie en què algú ho recorde, i d’ací un anys, quan vaja per la FNAC, o per qualsevol altra llibreria i es trobe per casualitat amb aquest llibre li vinguen ganes de llegir-lo, com em va passar a mi aquest estiu. 

          

NADA, conta la història d’una jove òrfena que es trasllada del món rural a Barcelona per a estudiar Filosofia i Lletres. A través dels seus ulls ens mostrarà la duresa dels anys de la postguerra i de l’espècie humana.Andrea, que és com li diuen a la protagonista, haurà de portar una vida plena d’equilibris per poder compaginar els diferents móns pels que li toca transitar: L’integrisme religiós, la violència masclista, els amors prohibits, els fills de papa ric fent d’artistes, la fam, la derrota, la bogeria, els prejudicis... Per desgràcia, malgrat haver passat unes quantes dècades, hi ha temes que encara resulten massa actuals. Com és d’esperar, per ser publicada l’any 1944, no hi trobem cap referència explícita contra el règim franquista, però bé, al meu parer, la crueltat en què han de viure alguns dels personatges ho diu tot.Si el final és feliç o no, ho hauràs de descobrir tu, jo et recomane llegir-la (pitja l’enllaç i la trobaràs en PDF)

PD.: Si en vols saber més d’aquesta novel·la i escriptora, pitja en els enllaços, que com has pogut comprovar me n’he anat per les branques i he parlat més dels meus records que del llibre, però ja em coneixes.

NORUEGA (i 3): Per terra, mar i aire.

Fer un viatge amb l’organització i el segell de Lerma4 significa visitar, fins i tot, allò que els nadius del país no saben ni que existeix i, a més, emprar tota mena de transport públic. Aquesta tournée del clan Lerma per Noruega no ha estat una excepció, i exceptuant els bitllets dels transports urbans, ja eixírem de casa amb  els de trens i vaixells en la cartera.

La segona nit la vam passar en un tren nocturn que ens portà d’Oslo a la ciutat d’Stavanger. Per a mi va ser la primera vegada que dormia en una llitera de tren sota el seu “chacachá”.  Malgrat la comoditat incòmoda d’aquest tipus d’allotjament, trobàrem d’aquesta manera la forma d’aprofitar la nit per desplaçar-nos. Arribàrem de bon matí a l’estació d’aquesta pintoresca ciutat, i malgrat el solet que havíem vist en l’última hora de trajecte ferroviari, en baixar ens trobàrem amb una pluja de concurs i rècords. Amb aquesta situació deixàrem els equipatges en consigna, desdejunàrem en l’estació i esperàrem una bona estoneta a què hi hagués una treva. El sol ens volgué acompanyar la major part del dia i d’aquesta manera poguérem visitar la ciutat. Un lloc molt bonic malgrat (o millor) no ser tant turístic com Bergen o Oslo.

D’Stavanger anàrem a Bergen amb un vaixell que costejava aquesta part del país, i després de dos dies allí agafàrem un vaixell que ens portaria fins a la ciutat de Flam. El trajecte amb aquest vaixell fou de 5 hores i les dues últimes hores del seu trajecte són les que et mostren, en els viatges organitzats, la magnitud de bellesa que tenen els famosos fiords noruecs, en aquest cas el fiord que admiràvem era el més llarg del país, el fiord Sognefjord.  Al meu parer no tinguérem massa sort (o sí, perquè anàvem resguardats) al trobar-nos tot el trajecte amb pluja.

En arribar a Flam, el sol ens va rebre i en aquesta xicoteta ciutat passàrem unes hores esperant el Flamsbana, el tren de les meravelles paisatgístiques per excel·lència. El seu trajecte dura una hora escassa i et porta fins a la ciutat de Myrdal (des d’ací agafàrem altre tren que ens portaria a Oslo novament). En aquest poc temps el tren de Flam puja des del nivell del mar fins a 865 metres, per tant hom es pot imaginar la quantitat de meravelles de la natura que es poden admirar.

Dins de les ciutats, especialment a Oslo i Bergen, el que vam emprar fou l’autobús, el metro i els vaixells que et porten per les illes d’Oslo, però això serà altra entrada.

PD.: No m’ature massa en descriure el que es pot visitar, us pose enllaços, però especialment espere a què en el bloc del Lerma4, es publique tot allò referent a aquest viatge.

NORUEGA (i 2): El Parc Vigeland i el Pont de l’Om

El 9 de Setembre de 1997 m’adjudicaren plaça al CEIP Mare de Déu de Vallivana de Picassent, a l’endemà, dia de les corregudes, en vaig acostar per a presentar-me i veure en què consistien les tasques que hauria de desenvolupar. Havia estat tres anys fora de casa i quan vaig dir al meu pare que m’acostava a Picassent a veure el nou col·legi em va advertir que el pont pel qual entràvem estava d’obres i que havia d’entrar pel desviament del Bypas. Bo, això vaig fer (malgrat ser una calamitat al volant). Poc temps després van inaugurar aquest pont d’entrada, Pont de l’Om, i en usar-lo, pràcticament cada dia, vaig observar les escultures que hi tenia: escultures nues de persones de diferents edats. Vaig preguntar a companys picassentins de l’escola i algú, no recorde qui, em va explicar que representaven l’ésser humà en les diferents etapes de la vida.

En el viatge a Noruega vaig visitar el Vigelandsparken, una de les principals atraccions turístiques de la capital nòrdica. Allí, l’escultor que li dóna nom va donar, després d’unes negociacions i acords amb l’Ajuntament d’Oslo, 212 escultures de bronze i granit que també representen diferents etapes de la vida, així com també moviments humans. Després de l’entrada a aquest parc has de creuar un pont, i va ser ací on vaig fer aquesta relació entre Picassent i Oslo.

La tropa Lerma que visitàvem Noruega ens vam veure obligats, igual que la resta de visitants, a traure paraigües i gaudir d’aquest magnífic parc sota la pluja. Com que no hi hagué treva, per a dinar, ens haguérem de refugiar en un xicotet quiosc-bar que tenia una taula amb coberta.

Malgrat la pluja i el mal temps gaudírem d’aquest indret verd i artístic. Si amb mal temps ja resulta bonic, amb un dia amb sol ha de ser un lloc fantàstic. A més, cosa important a un país com Noruega, l’entrada és de franc.

NORUEGA I. Anem a Noruega? Digueu-me frikie, però amb el primer que vaig pensar és amb el teatre de HENRI IBSEN.

Fa uns dies vaig tornar d’un viatge per Noruega. El viatge era una mena de regal familiar per temes acadèmiques (com que és assumpte familiar no el desvetllaré), doncs bé, en un primer moment Dublin era l’objectiu, però a l’hora d’organitzar-lo la cosa va desviar-se fins a Noruega (cosa de les companyies low-cost). I és en aquest punt on entra en joc el títol d’aquesta entrada, ja que a banda de saber que la capital de Noruega és Oslo i que allí tenen un salmó molt famós, sols sabia d’aquest país nòrdic que existia un dramaturg del segle XIX que va revolucionar el món del teatre: HENRI IBSEN.

A la ciutat d’Oslo podem trobar l’IBESENMUSEET (www.ibsenmuseet.no) a la casa on va viure, en l’enllaç trobareu més informació, jo sols vaig passar per davant amb l’autobús.

Ara tampoc vull donar als internautes una imatge meua de persona culta cultíssima, no, sols sabia el nom, em sonava de veure’l citat en algun manual de literatura, on segurament parlaven d’algun autor en la nostra llengua i deien que la seua obra estava influenciada per les aportacions d’Ibsen. Però què és el que va aportar aquesta eminència al teatre? Doncs he hagut de fer una recerca per la xarxa per saber que la seua aportació es tractà del teatre d’idees i del drama social realista.

Sé que poc he aclarit amb el paràgraf anterior, però una intuïció ens dóna, no? Per la meua part m’ha quedat una espineta per saber-ne més i, especialment, per conéixer l’obra d’aquest noruec, així que no tindré més remei que posar-me a buscar informació sobre ell i llegir algunes de les seues obres... digueu-me frikie si voleu!

 .

PD.: Deixe per a properes entrades el meu viatge.

CUANDO LOS MUERTOS HABLAN (ECU Narrativa) de Alejandro Escorihuela Sanfeliu.

El passat diumenge 21 de juliol tingué lloc a Alcàsser un acte literari a La Boheme Café Teatre.  Un veí del nostre poble, Alejandro Escorihuela, va presentar la seua primera novel·la: Cuando los muertos hablan.

El local, igual que en les anteriors presentacions de llibres, estava ple, així com també es va repetir l’èxit en les signatures (i per tant vendes) d’exemplars de la novel·la. La presentació anà a càrrec del Dr. en Sociologia Juli Aguado, altre veí d’Alcàsser que es va posar el públic en la butxaca amb el seu discurs, i com no, va incitar, descaradament, a que tothom es fera lector de la novel·la. L’acte també va ser engalanat amb música, d’inici tinguérem música  de tabal, dolçaina i albaes (Jacint, Amparo, Miquel, Vicent, Josep M.) i com a cloenda Merxe ens va oferir dues peces amb la flauta travessera.

L’argument de la novel·la té com a fil conductor la postguerra franquista en un poble de l’horta proper a Silla, anomenat Palacios, i el protagonista ens narra en primera persona una sèrie d’esdeveniments misteriosos i enigmàtics, que va descobrint al llarg de les seues 255 pàgines.

http://www.editorial-club-universitario.es/libro.asp?ref=5226

La novel·la té una temporalització pràcticament lineal i l’autor de manera virtuosa sap acabar cada capítol amb el grau de motivació elevat per a què el lector tinga frissera en començar el següent, tal i com feien els autors de les novel·les d’aventures del segle XIX ,com L’Illa del Tresor de Robert L. Stevenson, o l’autor actual, Dan Brown, en la novel·la  The Da Vici Code.

L’autor alcasser fa un treball descriptiu de la València dels anys 40 digne de lectura, així com dels seus trets polítics i socials. Tot, com no podia ser d’altra forma venint d’un professor d’Història, ben documentat i argumentat.

El protagonista, Pablo, que també és el narrador, és un jove de finals del segle XX que es veu de sobte vivint en un passat que només coneix per la seua afició a la lectura i als documentals històrics. Per a oferir-nos aquesta situació de viatge en el temps, l’autor ens fa pensar al llarg de la lectura en diverses possibilitats: Un viatge al passat tipus el film de Robert Zemeckis protagonitzat per Michael J. Fox, Back to the future, o és un diàleg amb els morts com feia Bruce Willis en la pel·lícula The sixth sense?, o és un joc de móns paral·lels com dels que parla Manuel de Pedrolo en el relat Un món distant i veí en el seu llibre Trajecte Final?

Trobe que millor no ho dic i ho descobreixes tu.

GOA

El 10 de juliol de 2008 vaig sentir parlar per primer cop de Goa. Estava a classe de portugués a la Universitat de Lisboa i algú dels companys del grup li va preguntar a la professora, Luisa Coelho, sobre els països on es parlava la llengua de Camões i el nombre de parlants que hi havia al món. Dintre de tota l’explicació hi hagué una part que feia referència a Goa.

Eixa mateixa vesprada hi havia organitzada una excursió per als estudiants estrangers que fèiem el curs: Cruzeiro no Tejo, ja pel nom podeu intuir en què va consistir, no? Doncs això mateix, un passeget amb vaixell pel riu Tejo en la zona de Lisboa. Per anar allí ho férem en metro, i en la primera parada, Cidade Universitaria, un dels alumnes es posà a parlar amb mi. Com es molt normal en aquestes converses entre estrangers que estan aprenent una llengua, després de demanar-se pel nom ve la pregunta d’on eres? Doncs bé, Talantino, que així li deien, em va dir que era de Goa.

Per la nit tenia un sopar, el xaval que m’havia llogat l’apartament, com que jo era el seu primer inquilí, em convidava a sopar, també va convidar a sa mare i  a una amiga d’aquesta, la professora de la Facultat Helena Ventura, perquè totes dues havien fet d’intermediàries en el meu lloguer. Doncs bé, el Rodrigo va quedar amb mi en la plaça de Bous de Lisboa. Quan ens trobàrem em digué que esperava que m’agradara el menjar indiano, ja que havia reservat taula en el restaurant Nova Goa.

Goa és una regió de l’Índia que va pertànyer a Portugal durant 451 anys. Va deixiar de ser portuguesa en 1961 per annexionar-se a Índia. En cosa de 50 anys el portugués va perdre quasi per complet la seua presència. En l’actualitat s’estava portant a terme una sèrie de mesures per a recuperar-lo. Entre elles estava el becar a goesos per a què passaren l’estiu a Lisboa i cursaren els cursos de Portugués pera estrangers.

A partir d’aquell dia vaig sentir parlar molt de Goa, i inclús vaig conéixer prou gent d’allí. Com anècdota puc contar la preocupació del meu amfitrió i les dues senyores portugueses al veurem suar com un porc mentre sopava. Em preguntaven si tenia calor, i no era això,no,  era la picamenta del menjar, que semblava que engolia foc.

Per cert, Talantino era ben peculiar, a banda del barret texà que portava, ell sempre deia que vestia amb camises com els europeus i que conservava el passaport del seu iaio on deia que la seua nacionalitat era la portuguesa.

MIGUEL SOUSA TAVARES RIO DAS FLORES

      El mes de juliol de l’any 2009 va ser el segon estiu que aní  a Lisboa a fer un curs de portugués per a estrangers. Des del primer dia que vaig arribar em  vaig adonar d’un cartell publicitari d’un llibre No teu deserto de l’autor que dóna títol a aquesta entrada. El vaig veure tantes vegades que vaig pensar que igual pagava la pena llegir-lo, així que el dia de Sant Fermí el vaig comprar... i les seues 125 pàgines em costaren llegir un parell de dies, això que encara feia molt d’ús del diccionari.

      Aquest fou el primer contacte amb la literatura de Sousa Tavares. Eixe mateix mes de juliol, abans de tornar a València, vaig comprar Equador, novel·la de 518 pàgines que m’encisaren i enganxaren de tal manera que amb poc més d’una setmana me’l vaig empassar amb recel, i a més em posà al cap la idea de fer un viatge a S. Tomé e Príncipe (algun dia arribarà, espere). A l’any següent quan torní de tour en solitari pel sud lusità em vaig assabentar que la Televisió Portuguesa havia fet una sèrie d’aquesta novel·la i que tingué molt d’èxit, però no l’he poguda aconseguir.

      L’estiu passat, en el viatge a Porto vaig comprar Rio das Flores, un llibret de 608 pàgines que ha tornat a captivar-me. En ell, Sousa Taveres fa un retrat de l’inici del segle XX des del punt de vista d’un acomodat alentejà amb esperances de llibertat, pau i justícia. Resulta molt interessant la presentació que fa dels diferents règims polítics dictatorials d’aquella època: Salazar, Franco, Mussolini i Hitler, i que són protagonistes secundaris i elements claus en la trajectòria que seguirà el protagonista principal, Diego, i la seua família, els Ribera Flores.

     Els contrastos entre blanc i negre els trobarem al llarg de tota la novel·la: dos germans, dos països, dos ideologies, dos dones, dos fills, dos continents... Tampoc podem passar de llarg fer comentaris al tema amorós i els seus passatges eròtics. La Guerra Civil Espanyola també serà part del fil conductor. Però si he de triar alguna cosa a destacar, ho faria per tot el que l’autor m’ha contat sobre la dictadura de Salazar i del Portugal d’aquella època, a més  no puc oblidar contar-vos la magnifica documentació històrica que l’autor ha dut a terme per a publicar aquesta novel·la tan rigorosament escrita i ambientada. No sé si hi ha traducció al català o l’espanyol, però si la trobàreu, no dubteu en llegir-la, estic segur que xalareu molt amb ella.

“Tenho medo que a liberdade se torneu um vício”

PER SANT JOAN, BACORES

<

        La nit de Sant Joan sempre ha estat marcada per una aura màgica i festiva. De sempre hem sentit consells i ritus per a fer aquesta nit i així aconseguir un futur millor. No t’han dit mai que si et mires a l’espill aquesta nit amb una espelma veuràs el teu soterrar? O que si fas no se quants salts a les ones de la mar es complirà el teu desig? Doncs bé, cregues, gaudisques o participes d’aquesta nit el futur serà el que serà, però no hi podem negar que tot el que envolta a Sant Joan forma part de la nostra cultura. 

     A l’illa de Menorca Sant Joan és la festa grossa (que em perdonen els meus amics maonesos). A Ciutadella, seguint la més estricta de les tradicions, celebren les festes en honor a aquest sant. No contaré en què consisteixen perquè a la xarxa hi haurà llocs on ho faran molt millor que ho puga fer jo. Però el que sí voldria contar-vos és una anècdota que em va succeir la nit de Sant Joan de 1997. 

      Jo feia tres anys que vivia a Maó, però mai havia assistit a les festes de Ciutadella, sempre tenia la gran excusa: d’ací uns dies tinc oposicions i he d’estudiar. Però eixe any 97 vaig pensar que ja havia estudiat massa i que per una nit que me n’anara de festa no passaria res. I això vaig fer. 

        Com que allí es posa molta gent, per trobar-nos tota la colla, algú (si mal no recorde Josep Bagur) va proposar que ens veiérem al carrer Contramurada porta 7 a les 21.00 hores (les dades no són exactes, però serien molt semblants). Doncs bé, a eixa hora allà que vaig acudir. La porta de la casa estava oberta (és el carrer on es fa la guerra de les avellanes) de bat a bat i plena de gom a gom. Vam mirar a l’interior i vàrem veure a d’algú de la colla. Se n’entràrem, vingué l’amo de la casa i ens va oferir pastissets i beguda, i allí estiguérem bevent, menjant i xalant una bona estona. Quan eixirem fora per continuar la festa vaig preguntar: _ Són família teva els amos de la casa? i em digueren que no els coneixien de res, i uns per altres tots ens pensàvem que eren amics o familiars d’algú de nosaltres. El que havia marcat el lloc de trobada digué que havia dit allí per quedar en algun lloc concret. Vam riure molt perquè havíem fet d’okupes sense saber-ho. 

       Uns quants dies després, a Palma, vaig aprovar la primera prova de l’oposició (com sempre feia), a la meua butxaca portava dues avellanes que vaig agafar del carrer Contramurada, ja que vaig pensar que la màgia d’aquella nit em donaria bona sort. Després vingueren les proves físiques i vaig posar les dues avellanes en la minúscula butxaqueta del pantaló d’atletisme, i com els anys anteriors la vaig suspendre. Eixe mateix mes, a València, vaig fer la mateixa oposició, com que les avellanes no m’havien donat sort no les vaig agafar.... Vaig aprovar l’oposició. 

      Els ciutadellencs quan acaben les festes diuen que l’estiu ja s’ha acabat, però per a la resta de mortals és l’inici. Ah! Si us heu perdut les festes de Sant Joan, no passeu pena, que fins a setembre, amb la Mare de Déu de Gràcia a Maó, podreu trobar jaleos, pomades i pastissets pràcticament cada cap de setmana, sols heu de preguntar en quin indret seran!

PD.: Encara conserve el cartell anunciador de les festes d'aquell any. Bosco Gomila el dugué a l'escola i després me'l vaig endur jo, amb el seu permís.

El vídeo és una explicació molt didàctica de la festa " Lip dub Sant Joan. Ceip Pere Casanovas".

200 palavras sobre Santo António de Lisboa.

Check this out on Chirbit

           Hoje é o dia de Santo António. Este santo é conhecido como Santo António de Pádua, mas a verdade é que o seu lugar de nascimento foi Lisboa. O António veio ao mondo um 15 de agosto, igual que eu, mas 773 anos antes.

De elétrico.

              O santo patrão de Lisboa é São Vicente, o mesmo que na cidade de Valência, mas os lisboetas são mais seguidores de Santo António. O Santo lisboeta é o encarregado de pesquisar namorado primeiro, e depois marido, às mulheres. Será por isto que há tanta devoção na sua cidade? 

Torre de Belem

             Quando estive em Lisboa, contaram-me que a Câmara Municipal de Lisboa faz um presente a cinco novos casais neste dia: Paga-lhes o casamento. 

                Outra das atividades lúdicas de estas férias são as marchas populares pela Avenida da Liberdade.  

              Eu nunca vi as férias de Santo Antonio, mas como hoje é o seu dia e amanha tenho uma prova de Português na Escola de Línguas, estou a aproveitar para fazer práticas da escrita. 

             Para finalizar vou pôr um vídeo da melhor fadista portuguesa: A Senhora Amália Rodrigues, com a canção Noite de Santo António.

             Desculpem os falantes de português os meus erros.

Bom dia de Santo António e muitas felicidades aos novos casais!

200 PARAULES SOBRE MARA ARANDA I SOLATGE

Check this out on Chirbit

       

      Passaven uns minuts de les 23.00 hores quan l’escenari del Teatre Flumen de València es va omplir de Música, i fixeu-vos que escrit el nom d’aquesta art en majúscula, perquè no era una musiqueta qualsevol, no, Mara Aranda i Solatge presentaven el seu nou CD, Lo testament, un recull de magnífiques cançons provinents de la nostra tradició, que aquests professionals de la música han sabut mudar de dia festiu.

       Entre cançó i cançó, Mara Aranda anava fent una breu explicació de l’origen, la tipologia i inclús alguna anècdota relacionada amb ella. Molt emotiva resultà la dedicada al seu avi Vicent, Tinc una barraqueta que no té trespol. 

       A més el concert va comptar amb un convidat d’alçada, Miquel Gil, que participà en algunes de les cançons i en els bisos, afegint la seua gran veu a la de Mara i als sons dels molts instruments que els músics de Solatge fan declamar perfectíssimament. Tot un luxe! 

      Per acabar deixe un enllaç amb la cançó de Els Contrabandistes, que ahir també van interpretar, i aprofite per donar l’enhorabona pel bon treball fet, així com per recomanar a tothom que no deixe d’escoltar aquest disc.

SOBRE LES COMUNIONS

Check this out on Chirbit

Endreçant la casa et trobes coses que no esperes trobar i ,d’altres que t’agradaria localitzar no les veus per cap lloc. Amb l’entrada d’avui voldria contar la història que tinc amb una foto de comunió d’un alumne de l’any 1996... us la conte:

El curs 1994/95 va ser el meu segon any de treball. Eixe curs vaig continuar a Menorca, però canviava de destí, dels coles de Maó vaig passar al d’Alaior, el Dr. Comas. Doncs bé, allí vaig passar dos cursos fantàstics, tant en allò professional com d’oci. Però bé, em centraré en el que anava a contar i en altres entrades ja faré referència al sopars i altres temes.

N’Amador, com allí em deien (a Menorca tots porten davant  En i Na), era un dels dos mestres especialistes d’Educació Física del cole,  això feia que el nombre d’alumnes als que impartia classes era prou elevat (pràcticament a tots els grups). No és que jo fos el profe més enrotllat del món, però això d’impartir Educació Física ajudava. Doncs bé, hi hagué un alumne que un dia em va dur l’estampeta amb la seua foto de comunió, jo li vaig donar les gràcies afegint que estava molt guapo en la foto i tot això que es diu en aquestos casos. Però als dos o tres dies em va preguntar si encara conservava la foto, li vaig contestar que clar que sí, i ell em va dir que sa mare li va dir: N’Amador per a què vol la teua foto? Segur que la llança al fem. Li vaig dir que no la llançaria mai.

Doncs bé, amb el temps, els canvis de domicili, els trasllats de trastos, i especialment en l’endreçament de la casa, de tant en tant em trobe la foto de Llorenç i em ve un somriure que m’obliga a tornar-la a posar en el sobre de fotos d’abans i mantenir-la fins la propera vegada que me la trobe. Això m’ha passat avui mateix, però abans de tornar-la a guardar l’he escanejada.

Llorens! Si per una casualitat lliges aquesta entrada podràs comprovar que encara conserve allò que em regalares

Chariots of fire in Alcàsser: 31 anys de Mitges Maratons a Alcàsser

Malgrat ser diumenge i ser un adolescent, es va aixecar ben d’hora. Desdejunà el got de llet amb cacau, cholocalete Maroto, per a ser més exactes, es va vestir amb roba esportiva, segurament l’únic xandall que tenia (el que feia servir per a les classes d’Educació Física), es va posar la panyoleta junior  al coll i, va anar a la plaça del poble. Una vegada en la plaça i amb tota la colla dels canviadors del món, va rebre instruccions per col·laborar en l’esdeveniment que el Club d’Atletisme Alcàsser organitzava per aquell dia: La x Mitja Marató d’Alcàsser (no n’estic segur si era la primera, la segona, la tercera...). Li encomanaren aturar el trànsit en la cantonada entre el carrer Sant Antoni i el carrer Soledat. Allí es va dirigir, però a més de posar-se en la part més propera al carrer Colom es va posar en l’altra, conseqüència: quan passaren els corredors uns cotxe quasi els arreplega. Afortunadament no arribà ni a ser ensurt, les persones grans que allí hi havia animant els corredors li digueren que canviara a l’altra part i tot solucionat... a l’any següent posà d’excusa que havia d’estudiar i no va acudir...

 En els inicis dels 90 vaig cursar una assignatura, Tecnologia de la imatge, on ens ensenyaven tot allò referent a la fotografia. Entre altres coses hi havia una que era òbvia: rebobinar el carret (cal recordar que no existien les màquines digitals) quan l’havies acabat per traure’l i canviar-lo per altre. Doncs bé, em passaren la meua màquina on estaven les fotos que li havien fet al meu germà gran de la seua primera mitja marató al poble, jo, fent-me l’expert, vaig voler rebobinar i traure el carret, però... les fotos mai les vérem perquè el carret es va velar. Ah! En l’assignatura vaig traure un 8.

El meu germà no es va frustrar per allò de les fotos mai vistes i continuà participant en curses. Un dels premis que donen als corredors són samarretes de l’esdeveniment, doncs bé, moltes d’elles passaren directament a mi. En setembre de 1994 vaig començar a fer classes d’Educació Física. Mai havia corregut una mitja (ni menys encara una sencera), però samarretes sí que en tenia. A una hora d’avió, o a 16 hores de vaixell del meu poble, em posava les samarretes maratonianes i donava la impressió que era el més esportista de València. Amb el temps vaig ser bo, però això sí, més teòric que pràctic.

Ahir celebraren a Alcàsser la 31 Mitja Marató, germans, cosins i molts veïns hi participaren... mai m’he plantejat fer-ho jo, però igual seria un bon motiu per escriure un quart capitolet d’aquesta entrada bloguera.

PD.: La foto correspon al grup de 6é del CEIP I. DR. COMAS CAMPS d'Alaior, curs 1996/97, la meua primera tutoria.