dijous, 12 d’octubre del 2017

PESSOANES de Ponç Pons

Altra entrada que recupere de l'antic blog

Ponç Pons és un alorenc amb una trajectòria literària llarga. Va nàixer el 1956. Es va llicenciar en Filologia Hispànica i és catedràtic de llengua i literatura catalanes a l'IES Miquel Guàrdia del seu poble. És un gran coneixedor de les literatures francesa, portuguesa i italiana. Ha col·laborat amb articles i treballs de crítica literària en diversos diaris i revistes de Les Illes.  Des de ben menut es va iniciar en l'escriptura, publicant les narracions Vora un balcó sota un mar inaudible (1981), el llibre de poemes Al Marge (1983) i la novel·la, Cor de pàgina esbrellada (1984), reedita posteriorment amb el nom de L'hivern a Belleville. El 1987 publicà el llibre de poemes Lira de Bova i el 1989,Desert encès, que serà nominat al Premio Nacional de Literatura, i la traducció Quatre Poetes Portuguesos, Premi de la Crítica Cavall Verd.
A partir de 1992 començà a publicar els seus primers contes infantil El Drac Basili, Miquelet el futbolista, El vampiret Draculet, El Rei Negre, i la novel·la d'aventures Memorial de Tabarka. En 1995 reprengué la publicació de poesia amb On s'acaba el sender, Premi Ciutat de Palma Joan Alcover, i Estigma, Premi Jocs Florals de Barcelona i premi de la Crítica Josep M. Llompart. El 1996 guanyà el Premi Carles Riba amb El salobre, i el Premi Guillem Cifre de Colonya amb la novel·la juvenil Entre el cel i la terra. En 1999 va publicar un conjunt de poemes i narracions titulat Abissínia, guanyant la Viola d'Or i Argent als Jocs Florals amb Tractat d'enyor. En 2005 va veure la llum Dillatari, i en 2006 el llibre de poesia Nura.
La seua obra poètica figura a les més importants antologies i ha estat traduïda al castellà, italià, francés, anglés, xinés, romanés, hongarés, neerlandés,portugués, txec i alemany.
Ha format part com a jurat en diferents concursos i certàmens literaris, entre ells, i en diferents ocasions, dels Premis Octubre.
Aquest any, 2011, ha estat nomenat  Escriptor de l'any pel Govern Balear, títol que el converteix en ambaixador literari de la seua Comunitat Autònoma per promocionar el gènere de la poesia entre els habitants de Les Illes, així com a donar a conéixer el nom dels escriptors d'aquest arxipèlag arreu del món.
Pessoanes va ser guardonat amb el Premi de Poesia 2003 de la Diputació de València, dins de la modalitat  poesia en valencià, de la institució Alfons el Magnànim. Aquesta institució està integrada en l'Àrea de Cultura de la Diputació de València. L'objectiu d'aquesta és estudiar i difondre la cultura de les humanitats en els àmbits d'interés valencià, espanyol i universal, així com promoure activitats de projecció social de les humanitats en aquells temes que siguen d'interés general per a la societat valenciana. També es proposa establir i mantindre l'adequada relació amb altres organismes valencians, de la resta d'Espanya i internacionals amb comeses semblants. El llibre ha estat publicat dintre de la col·lecció bromera poesia per l'editorial d'Alzira.
El llibre està estructurat en un prefaci i 45 poemes. En aquests poemes, Ponç Pons manté un diàleg apostròfic amb Fernando Pessoa desvetllant una amistat mútua entre els dos i la relació d'ells amb un gran nombre de literats i intel·lectuals de totes les èpoques. Dota els versos amb els ingredients necessaris perquè el lector, en tot moment,  note en aquesta lectura l'amistat fraternal dels dos poetes.
Amb el primer poema, Postal, l'autor enceta aquest poemari donant-li una aparença epistolar, que pràcticament no abandorà al llarg del llibre,  aquesta aparença farà de fil conductor dels poemes, ja que aquestos ens donaran la sensació de cartes escrites a un amic en les què es parla d'amistats comunes, de situacions personals i familiars, de sentiments actuals, també es donen consells i tot açò, malgrat ser Pons l'únic remitent, amb els elements necessaris per entendre que Pessoa ha donat resposta a la correspondència rebuda des de l'illa de Menorca. El jo poètic correspon a l'autor i mostrarà un paper de confessor, psicòleg o inclús de la pròpia veu de la consciència cap el poeta lisboeta. Les citacions fetes a personalitats i personatges, com ja s'ha dit anteriorment, tenen un denominador comú: totes elles són mortes, però com Pons diu al prefaci “convisc amb morts que són vius i em relacion amb vius que semblen morts”  fent una al·lusió clara a la immortalitat dels poetes i de la producció cultural en general.  Pessoa ja és una personalitat morta en 1935 amb la què el menorquí manté un diàleg parlant-li d'assumptes del present.
Ponç Pons s'expressa amb versos lliures sense renunciar però, al ritme i a la musicalitat. Encara que malgrat no comptar amb rima, podem observar un ritme intern en molts dels poemes, així, en Sa Figuera Verda trobem versos hexasil·làbics, com els que freqüentment usaven els trobadors i els poetes catalans del segle XIV, amb un accent rítmic en la 3a. i 6a. síl·laba. Tampoc podem afirmar, malgrat l'aparença general, que aquest poemari és de versos anisosil·làbics, ja que molts d'ells mantenen una estructura ferma en la composició respecte el nombre de síl·labes, així, i com a exemple, podem fer referències al poemes: Postal i Além de Tejo amb decasíl·labs i Perseguiçâo i  amb decasíl·labs. Però també podem trobar una composició amb rima consonant ABABAB als sextet Namorado.
Els títols dels poemes són bàsicament en català i portugúes, però també em trobem un en anglés i altre en llatí. Els títols portuguesos fan referència, en molts dels casos, a poemes de Pessoa, i si sumem  el mateix títol de l'obra, Pessoanes, podem trobar una de les fonts paratextuals més important del llibre. A més a més hem d'afegir-hi la fotografia més típica del lus que hi ha a la portada.  L'epígraf de Joan Vinyoli, “ He decidit escriure/ poesies concretes. Envelleixo, calen/ realitats, no fum.”, ens porten a pensar que el poeta fugirà del llenguatge simbòlic per usar-ne un de més quotidià, com després comprovarem en la lectura dels poemes. Tal vegada allò més simbòlic ho trobarem en les referències, ja citades, a les personalitats culturals.
El poemari ens deixarà clar l'enorme coneixement que el menorquí té de Pessoa, tant de la seua obra com de la seua vida, així trobarem referències als heterònims Álvaro de Campos, Ricardo Reis, Alberto Caeiro i Bernardo Soares, com també als consells per a què deixe de beure tant o als seus alts coneixements de la llengua anglesa recomanant-li que busque feina de traductor en alguna editorial.
La presència de Menorca és també molt important, i no sols per al·ludir a indrets d'aquesta illa mediterrània, sinó que al llarg dels poemes trobem un lèxic característic del català de Menorca, especialment en la conjugació de la primera persona del present d'indicatiu, i al poema Areia Escrita en podem trobar un grapat de mostres: plant, menj, passeig, escolt. A més a més fa referència a la relació poeta-illa, tant en l'evident de Ponç Pons amb Menorca com en Pessoa-Lisboa. Relació que les gents d'aquestos llocs tenen molt present en el seu dia a dia. Ponç estima la seu illa enormement fins el punt de, com diu a Sa Figuera Verda, ha comprat un terreny on poder aïllar-se del món per submergir-se plenament en la literatura, fins el punt d'anomenar-lo poètic paisatge menorquí, abans, en les contraportades dels seus llibres llegíem que escrivia a les golfes. 
Altre aspecte a destacar són les referències que el poeta fa a la immortalitat mitjançant les seues obres, aspecte molt generalitzat en aquest gremi i que altre escriptor de Les Illes, Llorenç Villalonga, reflecteix molt bé en el personatge principal de Bearn.

Per acabar, podem dir que aquest llibre de Ponç Pons ens evoca en la seua lectura diferents visions. Per una banda ens apropa a la figura de Fernando Pessoa, per altra a l'illa de Menorca i després ens convida, per les moltíssimes referències a personalitats literàries i d'altres móns de la cultura, a fer una recerca cultural desconeguda per a molts de nosaltres.

dissabte, 2 de setembre del 2017

LES VACANCES

L'entrada que us presente avui està rescatada del 2010. La vaig publicar en el portal on allotjava, per aquell temps,  aquest Blog d'Amatore1968. Les entrades que vaig publicar allí encara es poden visitar i, especialment, llegir ;) però després del recordatori que m'ha fet facebook d'aquesta de LES VACANCES he pensat que no estaria malament anant recuperant-les, poc a poc i segons el moment,  mitjançant la republicació en Blogger.

LES VACANCES

Ahir estàvem a primer de setembre i, com és habitual, el tema favorit de la majoria de mitjans de comunicació era la síndrome postvacacional. A mi em vingueren al cap uns records de la infantesa. Uns records, que de tant en tant, em fan somriure per dintre i per fora i em permeten evocar aquells moments de felicitat.

Els records se centren en els estius de la dècada dels 70. Des què tinc ús da raó em recorde jugant amb el meu veí i amic Visente. Érem inseparables i com què els meus pares tenien un forn la meua infància gairebé la vaig passar “com a fill adoptiu” de la seua família. Quan arribava l’estiu ells el passaven a la caseta que tenen a Morredondo  i, jo quedava ansiós que tornaren. Però hi hagué un any que vaig passar uns dies amb ells. Malgrat fer gairebé 35 estius des d’aleshores, recorde perfectament aquelles vacances.

Un dia el tio Roig passà per ma casa i amb la berlina roja iniciàrem el camí cap a la caseta. Al passar pel final del carrer la Séquia de Picassent vaig repetir el lema que sempre que passàvem per allí dèiem: La casa de la dona del pijama! (avui en dia, cada vegada que passe, i els últims anys ho fet cada dia, encara em dic per a mi aquest lema). Uns metres més endavant paràrem en el bar El Sequer a comprar gelats, i ja arribant em vaig amagar en els seients per a què pensaren que no anava.

Allí passàvem el dia nadant a la bassa, construint cabanes al camp, fent-nos arcs i anant al barranc proper a fer romaní per després, a l’hora de berenar, beure’ns la infusió. Quan arribava la nit veiem la televisió que el tio Vicent feia funcionar amb la bateria del cotxe i, inclús una nit, des de la bassa vàrem presenciar un castell de focs d’artifici, que segons recorde digueren els adults, seria de Benifaió.

Aquella caseta no tenia llum elèctrica ni aigua corrent, però no ens feia ninguna falta, ja que l’aigua del rec passava cada dia i, a més de nevera, teníem carnera. La fruita l’agafàvem directament dels arbres (recorde especialment les pereres que hi havia vora el rec). Per a mi aquell lloc era un paradís i aquells dies sempre els recorde com unes de les millors vacances de la meua vida.

Després he tornat moltíssimes vegades a passar el dia, però el nom ha anat canviant: La caseta de Visente, la caseta de Rocío, La caseta de Feli. Aquest canvi toponímic em deixa molt clar que aquest indret del terme de Picassent forma part de la meua història.


La foto que adjunte me la va fer Rocío allí, l’any 95. En volia posar una altra on s’aprecia millor la caseta, però no l’he trobada, així que quan la trobe la posaré.

diumenge, 27 d’agost del 2017

AMICS PER SEMPRE

25 anys fa d’aquell mític 1992, vint-i-cinc anys han passat ja d’aquell any en què alguns  dels diferents territoris de l’estat espanyol foren, en alguns moments, el centre del món: Madrid, Capital  Europeade la Cultura; Sevilla, Exposició Universal; Barcelona, Jocs Olímpics, i, a la nostra València: Festival de l’OTI , amb triomf inclòs per part del cantant ideòleg Francisco.


Aquell any per a mi va ser molt important: vaig descobrir que era estar a l’atur. Feia un any que havia acabat la carrera i em vaig dedicar a buscar feina per tot arreu i de qualsevol cosa. La màgia del 92 no va ser massa bona amb mi, o sí, segons com es mire. Però així i tot no puc negar que aquell any, per a mi,  va ser especial, però trobe que això ho contaré en altra ocasió perquè d’allò que  avui vull escriure és sobre el següent llibre, la meua lectura d’uns dies d’agost:

Col·lecció «L’Eclèctica, 272»
338 pàgines. Bromera 2017

L’autor barceloní, en aquesta novel·la guardonada amb el XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, ens conta a través del seu protagonista, Ferran Simó, el dia a dia d’un enginyer retornat de la guerra dels Balcans. A Ferran el pillà l’esclat d’aquesta guerra mentre treballava allí juntament amb una colla de compatriotes, però a més de tornar cap a Catalunya, com feren els seus companys, va decidir quedar-s’hi. Aquesta decisió marcarà la seua ja marcada vida. Les dues marques traumàtiques, guerra i infantesa,  acabaran solapant-se al temps que tothom viu a Barcelona i a Catalunya l’eufòria i la màgia olímpica. Rebollo, l'arquer que va encendre el pebeter, es projectarà 25 anys després.

. Records propers d’una barbàrie propera i records llunyans d’un pare egoista i enganyabadocs es barrejaran amb esdeveniments del present provocats pels mateixos dolents del passat, això sí, al mateix temps viurà una sèrie d’esdeveniments dolcíssims provocats pel nou horitzó que se li obre amb la Lena i la Magda. Afortunadament, malgrat que la parca obliga a d’algun personatge a fer el viatge, tenim un final feliç que permet  al lector  decidir i/o imaginar com donar-los fi a molts dels conflictes argumentaris de la novel·la.

Estructuralment la novel·la es divideix en 28 capítols amb títol propi, però a diferència d’altres obres actuals no sempre un capítol ofereix al final les paraules additives que t’obliga a encetar l’altre. Resulta també impactant, almenys per a mi, llegir una obra on ja es troba aplicada la nova ortografia dels diacrítics de l’IEC.

Trobe que l’ús de les retrospeccions o analèpsia són claus en aquesta narració on, per cert, hi apareix repetida una escena que no he arribat a situar-la teòricament: És una narració repetitiva en la ment de Ferran?  O és en veritat una narració iterativa però malgrat la definició l’autor la conta diverses vegades? (si algú la llig i m’ho vol aclarir li estaré molt agraït). En quan al lèxic doncs, com és d’imaginar, en oriental i m’ha semblat trobar alguna errada: jarra per pitxer, enginyeria tècnica amb el mateix valor que llicenciatura a més de fer-ho com a diplomatura, però bé, igual l’autor té la seua explicació per posar-ho i jo no he sabut veure-la. 


Per acabar dir-vos que si vols rememorar aquells Jocs Olímpics millor fas visionats a youtube perquè ací ens acostaran a allò que Europa no volgué veure massa (per no dir gens): L’horror  de l’odi d’una massacre i un genocidi que no sabérem aturar mentre ens dedicàvem a celebrar esdeveniments.

diumenge, 7 de maig del 2017

LA REGATA, DE MANUEL VICENT, PER ALGUNS DELS PARADISOS DE LA MEDITERRÀNIA




Passejant per davant d’una d’eixes parades de llibres que al llarg del mes d’abril paren a molts indrets del nostre territori, el meus ulls van topar amb la portada del llibre, acabat de publicar per Manuel Vicent, La regata. No sabia que havia publicat res nou i, amb molta curiositat no vaig poder reprimir-me d’agafar-lo i fer-li una ullada. Últimament els llibres d’aquest autor (i també de molts altres) els compre després d’un temps de la seua publicació en alguna edició de butxaca que pràcticament venen a meitat de preu, aquesta vegada, però, no vaig poder evitar comprar la primera edició, d’ Alfaguara, en la seua col·lecció Narrativa Hispánica.

La novel·la narra, emprant una regata pel Mediterrani com a fil conductor, les vides i els fets d’un grapat de gent adinerada que viu de ple, o amb ulls tolerants, l’entramat corruptiu de les classes socials més altes de la nostra societat: l’empresa i la política. A més reflecteix la història més actual del nostre país  així com i els drames mundials que, malgrat l’elevat nombre de morts, ofegats i desgraciats, que estan creant, la humanitat s’ha entossudit en no solucionar. Quan direm prou? Quants cadàvers falten per surar la Mediterrània per a què toquem fondo en les nostres consciències?  Quan serem tots Alepo?

Com en altres ocasions, Vicent, usarà els poderosos de diners, i immoralitats secretes, com a protagonistes d’aquesta història, on un exclusiu grup de propietaris de iots organitzen una regata amb l’objectiu de gaudir de l’ostentació, el poder, els amics, el sexe, el sol i les illes catalanoparlants del Mare Nostrum, i és que amb diners i pastilles blaves és difícil no ser l’amo de les vacances d’un grup de persones. Però tots els regatistes, malgrat el seu poder i els seus saldos bancaris, no podran dur a terme aquesta regata lúdica i recreativa perquè la salut i la marca humana els tractarà com a la resta de mortals que habitem aquest planeta.

Els escenaris triats per Manuel Vicent s’inicien en la comarca de La Marina, igual que ho va fer en Son de mar, i visitant els paradisos illencs del nostre domini lingüístic arriben a la ciutat sarda de l’Alguer, des d’aquesta meravellosa ciutat, a qui dec una entrada en el  blog, comencen a desfer camí per tornar a Circea, la ciutat on els regatistes començaren la seua particular aventura.

Emotives m’han resultades les descripcions de les costes menorquines així com les coses que sobre elles contava l’autor, però no només de Menorca l’autor fa creure al lector que està veient-ho en directe, ja que el mateix ocorre en altres dels llocs que apareixen en aquesta novel·la.

 La quantitat d’injustícies que l’autor ens conta contenen la porció de sal precisa i justa per consumir sense riscos d’hipertensió.  Molt recomanable la seua lectura, segur que et vénen ganes de fer vacances mediterrànies.





Els enllaços que els internautes poden trobar a continuació corresponen a entrades antigues d'aquest blog relacionades, d'alguna manera, amb aquesta entrada:

http://amatore1968.blogspot.com.es/2016/11/desfile-de-ciervos-ressenya-de-la.html

http://amatore1968.blogspot.com.es/2014/07/menorca.html

http://amatore1968.blogspot.com.es/2014/03/el-azar-de-la-mujer-rubia-sobre-la.html