diumenge, 27 d’agost del 2017

AMICS PER SEMPRE

25 anys fa d’aquell mític 1992, vint-i-cinc anys han passat ja d’aquell any en què alguns  dels diferents territoris de l’estat espanyol foren, en alguns moments, el centre del món: Madrid, Capital  Europeade la Cultura; Sevilla, Exposició Universal; Barcelona, Jocs Olímpics, i, a la nostra València: Festival de l’OTI , amb triomf inclòs per part del cantant ideòleg Francisco.


Aquell any per a mi va ser molt important: vaig descobrir que era estar a l’atur. Feia un any que havia acabat la carrera i em vaig dedicar a buscar feina per tot arreu i de qualsevol cosa. La màgia del 92 no va ser massa bona amb mi, o sí, segons com es mire. Però així i tot no puc negar que aquell any, per a mi,  va ser especial, però trobe que això ho contaré en altra ocasió perquè d’allò que  avui vull escriure és sobre el següent llibre, la meua lectura d’uns dies d’agost:

Col·lecció «L’Eclèctica, 272»
338 pàgines. Bromera 2017

L’autor barceloní, en aquesta novel·la guardonada amb el XXVIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, ens conta a través del seu protagonista, Ferran Simó, el dia a dia d’un enginyer retornat de la guerra dels Balcans. A Ferran el pillà l’esclat d’aquesta guerra mentre treballava allí juntament amb una colla de compatriotes, però a més de tornar cap a Catalunya, com feren els seus companys, va decidir quedar-s’hi. Aquesta decisió marcarà la seua ja marcada vida. Les dues marques traumàtiques, guerra i infantesa,  acabaran solapant-se al temps que tothom viu a Barcelona i a Catalunya l’eufòria i la màgia olímpica. Rebollo, l'arquer que va encendre el pebeter, es projectarà 25 anys després.

. Records propers d’una barbàrie propera i records llunyans d’un pare egoista i enganyabadocs es barrejaran amb esdeveniments del present provocats pels mateixos dolents del passat, això sí, al mateix temps viurà una sèrie d’esdeveniments dolcíssims provocats pel nou horitzó que se li obre amb la Lena i la Magda. Afortunadament, malgrat que la parca obliga a d’algun personatge a fer el viatge, tenim un final feliç que permet  al lector  decidir i/o imaginar com donar-los fi a molts dels conflictes argumentaris de la novel·la.

Estructuralment la novel·la es divideix en 28 capítols amb títol propi, però a diferència d’altres obres actuals no sempre un capítol ofereix al final les paraules additives que t’obliga a encetar l’altre. Resulta també impactant, almenys per a mi, llegir una obra on ja es troba aplicada la nova ortografia dels diacrítics de l’IEC.

Trobe que l’ús de les retrospeccions o analèpsia són claus en aquesta narració on, per cert, hi apareix repetida una escena que no he arribat a situar-la teòricament: És una narració repetitiva en la ment de Ferran?  O és en veritat una narració iterativa però malgrat la definició l’autor la conta diverses vegades? (si algú la llig i m’ho vol aclarir li estaré molt agraït). En quan al lèxic doncs, com és d’imaginar, en oriental i m’ha semblat trobar alguna errada: jarra per pitxer, enginyeria tècnica amb el mateix valor que llicenciatura a més de fer-ho com a diplomatura, però bé, igual l’autor té la seua explicació per posar-ho i jo no he sabut veure-la. 


Per acabar dir-vos que si vols rememorar aquells Jocs Olímpics millor fas visionats a youtube perquè ací ens acostaran a allò que Europa no volgué veure massa (per no dir gens): L’horror  de l’odi d’una massacre i un genocidi que no sabérem aturar mentre ens dedicàvem a celebrar esdeveniments.