LA PLAÇA DEL DIAMANT: UNA JOIA DE LA LITERATURA I UNA SORPRESA EN LA MEUA VIDA.

L’autora catalana Mercè Rodoreda empra una veu narradora en primera persona, la de la mateixa protagonista, per contar-nos una història plena de quotidianitat, tendresa, angoixes, pors, tristeses, modismes, esperances, opressions... La Natàlia, una xicona de principis del segle XX, es veurà enlluernada i encadenada al Quimet, un xicot amb el cap ple coloms i un ego carregat fins el màxim permés per la llei i societat d’aquella època. La història de la Natàlia, contada des de molt endins, ens convida a veure com era la vida d’una dona d’aquella època, quines eren les seues aspiracions i fins on podien arribar, en definitiva, què pensaven realment les dones d’aquell moment i mai contaven a ningú, ni tan sols a elles mateixa.

Rodoreda fa ús d’un lèxic propi del dia a dia de les dones d’aquell moment i, especialment, de la classe social a la qual pertany la Natàlia. D’aquesta manera ens apropa a comprendre i entendre com vivien aquelles dones. Hi trobem moltes diferències amb les actuals? Doncs malauradament no són suficients.

Aquesta novel·la la vaig llegir farà uns 30 anys, de manera voluntària i sense saber pràcticament de literatura catalana. El curs passat vaig acompanyar una col·lega, la Neus,  i el seu alumnat de 1r de Batxillerat a veure una adaptació teatral  i, així vaig recordar un poc del que anava.

El dia del meu cinquantenari vaig rebre un regal per part del meu clan familiar: val per un viatge a Barcelona amb totes les despeses pagades. D’una manera espontània vaig dir que  m’agradaria anar a visitar La plaça del diamant. Doncs bé, el dia de la visita, amb l’excusa de visitar primer uns refugis de la guerra que hi havia a prop, al carrer Alfons XII, estiguérem una mitja hora, Ferran, Empar i jo, esperant que vinguera, no sabíem qui, a mostrar-nos allò que tampoc sabíem ben bé què era... SORPRESA!!!! Vingué una guia per fer-nos una ruta literària sobre la Plaça del Diamant i la Mercè Rodoreda. Durant dues hores i mitja vam recórrer indrets reals i literaris plenament relacionats amb l’autora de Sant Gervasi. Quin regal més encertat! Com vaig xalar! Gràcies família!

Una vegada finalitzada la visita vam seure a la mateixa plaça, al Café Diamant, a prendre un refresc i de sobte, dos vianants que passaven en miren i em diu un: Ie, Amador! Era un alumne del curs 1997/98... Doncs després d’estar encara emocionat de la ruta, que et reconega un alumne després de tants anys.... no té preu i, tot plegat, la millor manera de complir-ne 50, no us sembla?

Això sí, si encara no has llegit aquest llibre hauries de fer-ho. Et recomane l’edició de Bromera amb introducció i notes de Josep Antoni Fluixà dins de la col·lecció Els nostres autors amb 285 pàgines (de la 57 a la 274 són la novel·la). La primera que vaig llegir no l’he trobada per cap de lloc, si la té algun/a conegut/da li pregaria que me la tornara. Gràcies.

EL GUARDIÁN INVISIBLE de Dolores Redondo

El primer lliurament del que anomenen Trilogia del Baztán, de l’escriptora  DoloresRedondo, ens condueix a descobrir un indret genuïnament navarrés: boscos, gastronomia, èuscara i mitologia. La protagonista de la novel·la,  la inspectora de la policia foral Amaia Salazar, tornarà al seu poble, Elizondo, per trobar el culpable d’una sèrie d’assassinats que es succeeixen a la riba del riu Batzán. Barrejant-se amb la investigació reviurà esdeveniments del passat que tenia emmagatzemats en l’indret més inaccessible del seu subconscient. Investigació policial i introspecció personal constituiran els dos cors que bategaran tota la història ajudant-se de les invitacions, constants i ben construïdes, que al llarg de les pàgines ens encisaran, com si es tractarà d’un conjur màgic, a voler descobir in situ la natura, la gastronomia i la gent del Batzán.

Un narrador en tercera persona, omniscient, és qui conta la història. El narrador donarà, en moltes ocasions,  la veu als personatges i,  per tant, algunes parts de la història arriben  a la persona lectora d’una manera selectiva i poc objectiva gràcies a aquest estil directe que fa parlar els protagonistes.

Un altre element a destacar en majúscules per la seua presència en la història es correspon a la mitologia i a la creença en éssers fantàstics i sobrenaturals. És més, la persona lectora ha de signar un pacte de confiança i de credibilitat amb  el narrador per poder anar seguint, sense decepcions, la història del llibre. Una barreja entre novel·la negra i novel·la fantàstica, al meu parer.

L’edició que he emprat és la de Booket, de 2018, de 432 pàgines i de 6,95 euros. Amb una mida còmoda de portar darrere i llegir-la en qualsevol lloc. Si ho fas, em dius qui fa els txantxigorris?

ESTUDI EN LILA de Maria Antònia Oliver

Farà cosa d’un any vaig rescatar un llibre de l’expurgació que estava realitzant a sa casa un familiar meu. Una novel·la negra editada per Edicions de la magrana en la col·lecció La negra (sisena edició de 1991). L’autora, la mallorquina Maria Antònia Oliver, l’estructura en dues parts, amb 26 capítols, més un epíleg (198 pàgines). Servint-se d’un format de diari personal, la narradora conta en primera persona els esdeveniments que una detectiva viu a rel de dos casos que se li presenten a l’hora: la recerca d’una adolescent fugida de casa i la identitat de tres homes que han pagat una obra d’art mitjançant un xec fals.

L’escenari on es desenvolupa la història és la Barcelona de la dècada dels 80 i, per tant, la Barcelona plena de cabines telefòniques i espais saturats de fum. Resulta força interessant el to reivindicatiu què la perdiguera fa, al llarg de tota la novel·la, de la lluita que les dones han de fer per trobar un lloc igualitari i digne en una societat tenyida de masclisme, que malgrat els fruits que s’han aconseguit, actualment encara presenten importants desnivells.

Tràfic d’armes, prostitució, violacions, policies corruptes, gent de bona posició social i obscurs fets són els motors que posen en funcionament els diferents fils conductors, que malgrat no tindre relació alguns d’ells de la manera a la qual estem acostumats a llegir, sí que moralment conflueixen.

Un text ple de modismes i lèxic mallorquins que m’han fet gaudir i recordar els meus anys per Ses Illes, però el que veritablement m’ha tocat la fibra han estat les reflexions que l’autora m’ha portat a fer sobre la dignitat de la dona. Sense cap intenció de fer un spoiler, dir-vos, benvolguts i benvolgudes internautes, que de Manades ja n’han hagut prou al llarg de la història.

Amb el temps que fa que està editada no sé si us resultarà fàcil trobar exemplars, però, així i tot, trobe que paga la pena intentar-ho, segur que passes una bona estona llegint-la.

Si tempus fugit, carpe diem

Fa unes setmanes que li pegue voltes al mateix tema:  50 ja! I què he fet dels meus somnis i metes de vida? Racionalment crec que  no em puc queixar de tot, però, què em queda i, el que és pitjor, com m’organitze per fer tot el que m’agradaria fer? Ufff quin mal de cap i quina angoixa, de vegades m’agradaria ser més conformista i estar feliç per haver-me plantat havent perdut les projeccions de futur. Però no puc enganyar-me, no sé tindre la ment sense projeccions futures. Això sí, m’estic convencent i mentalitzant que he de perfilar, amb adaptacions reals, els meus projectes, que malgrat el mig segle que he deixat enrere, sí, com un bufit, encara tinc temps de fer... bo, la primera decisió; viure 50 anys més perquè sinó... Com diu el títol de l’entrada Si tempus fugit, carpe diem, això sí, amb la sort de no conéixer què passarà en el futur i, per tant, amb un altre nou lema, i ja en van tres: chè sarà de la mia vita qui lo sa (i si alguna persona ho sap que no m’ho diga).

Per cert, visioneu el vídeo que us adjunte.

.

Todo esto te daré de DOLORES REDONDO

Un dels grans plaers que m’agradaven dels estius de joventut era quan, amb vacances de l’institut i el forn tancat i fred, arribava l’hora d’anar-se’n al llit i em podia permetre estar llegint tot el temps que volguera sense la frisera d’haver d’adormir-me perquè al dia següent havia de matinar. Amb el temps algunes coses no han canviat. 

Actualment faltaria a la veritat si diguera que no tinc temps de llegir, però estaria essent sincer si diguera  que la majoria de coses que llig no són per plaer propi, és a dir, no són amb l’únic objectiu de llegir per llegir.

Amb el mes de juliol encetat, les obligacions personals que me busque controlades i les ganes d’endinsar-me en trames i històries que em tocaren la fibra personal i la del plaer lector, vaig agafar un llibre que feia més d’1 any reposava en un dels prestatges de la meua biblioteca personal. La incomoditat  que les més de 600 pàgines m’oferien a la vista i, com no, a la seua dificultosa mobilitat, m’envessaven a obrir-lo per la primera pàgina i encetar la lectura. Però la màgia de la lectura, altra vegada, es va apoderar de la meua voluntat i el físic deixà de ser important pels trets i qualitats del seu interior.

Todo esto te daré de DOLORES REDONDO (Premi Planeta 2016) ha estat la culpable de viure, durant un parell de setmanes, en el cor en un ai. Un escriptor famós es veu de sobte vidu i amb una família política que no sabia que existia. L’accident de trànsit del seu marit presenta una sèrie de incoherències que el faran endinsar-se, de la mà d’un guarda civil jubilat, en un camí ple de sorpreses amargues i tristes que li faran pensar molt en si sabia amb qui estava casat.

Narratorrològicament  podrem trobar, de manera molt clara,  molts elements dels  que Gérard Geanette estableix en els seus estudis. De la mà d’un narrador omniscient anirem coneixent, segons la seua voluntat, allò que necessitem saber en cada moment per continuar amb una lectura additiva  plena d’analèpsies reveladores i prolepsis, amb forma de narració repetitiva, que ens avançaran un després del final que no llegirem.

Trobarem una sèrie de personatges destacadament oposats i diferents però que s’enllacen entre ells per diverses circumstàncies: enveges, odis, amors, estatus, passats, presents , futurs... que ens intrigaran fins el desenllaç final.

Efectes secundaris: L’escenari dels fets s’ambienta en la Ribera Sacra gallega,  lloc que, després de llegir el llibre n’estic segur que voldràs visitar i, per suposat, provar almenys una copa del vi que allí es fa. Un altra pertorbació que pots patir després de la lectura és que entren ganes irrefrenables de llegir la Trilogia del Baztán d’aquesta mateixa autora.

MOLT RECOMANABLE.

Les dues fotos són de la xarxa per la qual cosa si el propietari no veu convenient que estiga fent ús d'elles, només ha de dir-ho i les llevaré d'immediat.

ADOCTRINAMENT I REQUISIT LINGÜÍSTIC

Molt s’està sentint parlar en aquestos mesos sobre la funció adoctrinadora que realitza (o realitzem) una gran part del professorat del País Valencià i d’altres territoris que comparteixen llengua. Una vegada més s’està utilitzant la llengua pròpia com a arma de destrucció de cultures. Tornem a percebre que el fet de voler usar la llengua autòctona en tots els àmbits socials i culturals és un acte de radicalització, un menyspreu cap a la societat i una actitud típica d’una persona maleducada. Tan poca confiança diposita la societat en el col·lectiu docent? N’estic segur, per la meua experiència del dia a dia i durant més de 23 anys,  que no és eixe el cas.

Algunes afirmacions, comentaris i opinions que he anat sentint o llegint em fan pensar que les Universitats –les públiques, clar- valencianes, catalanes i balears  són les pitjors de tot el territori peninsular, malgrat que moltes d’elles apareixen ben classificades en els rànkings que es publiquen anualment. Aleshores, com hem de digerir la informació? Com hem de combatre aquestes acusacions? I, sobre tot, per què hem de justificar el nostre treball constantment a persones analfabetes en el nostre saber?

Com pot ser que hi haja gent que afirme que allò que ens ensenyaren a la Universitat és tot mentida i ens manipularen? Com pot una persona comparar la lectura d’un llibre, una entrada d’internet o la notícia publicada per un periodista amb el treball, lectures i estudis de 3, 4 o 5 anys d’universitat? I, per què justament les universitats manipuladores són només les de la Xarxa Vives? Però bé, aquest tema el deixaré per a una altra entrada.

Darrerament s’estan veient en alguns diaris, els de sempre, entrevistes a persones que han deixat (o deixaran en un futur pròxim) de formar part de cossos docents i sanitaris per no comptar amb una titulació adient en llengua atòctona. Són publicacions que, al meu parer, estan carregades de demagògia:

     -          A la nostra Comunitat se’ls ha donat un termini molt llarg per a obtindre la Capacitació (amb 14 anys de retard es publicà l’ordre 90 en 2013); el nivell C1 de llengua se’l trauen anualment moltíssimes persones majors de 16 anys (gran part d’elles no tenen estudis universitaris) i, si ho fa tanta gent, com pot ser que professorat o metges no siguen o hagen sigut capaços de superar aquesta formalitat?;

     -         Que l’alumnat entén el castellà: clar que l’entén! i també el parla, tothom té un domini del castellà més gran que del valencià, aleshores, seguint la lògica, quina llengua hem d’adoptar com a vehicular en els centres educatius per a què castellà i valencià s’adquireixen en nivells acceptables?

     -         També hi ha qui diu que quan s’ix de València ja no serveix de res el valencià, i, és cert, però algú coneix algun alumne o alguna alumna de línia en valencià, sense necessitats educatives especials, que no sàpiga des de ben xicotet parlar en castellà? Aleshores, per què no ho plantegem al revés? És lògic que una persona  (nascuda o no) a un territori amb llengua pròpia es comunique i puga viure les 24 hores de tots els seus dies de la seua vida sense usar-la perquè no la sap parlar? Per cert, fora d’Espanya, el castellà tampoc resulta de massa ajuda.

Per últim m’agradaria fer referència a la situació de la sanitat Balear, ja que el requisit lingüístic deixarà moltes places de metge o metgessa sense candidats. Allí, si no estic mal informat, el nivell més alt de llengua que es demana, depenent de la categoria professional, és el B2. Què vol dir açò? Que els catalanoparlants no aprofitem per a ser metges? Que les facultats de medicina del domini lingüístic català no són capaces de formar metges competents (en medicina i en tracte humà)? O, i aquesta és l’opció que jo crec més encertada, L’ADOCTRINAMENT QUE PORTEM A TERME NO ÉS SUFICIENT.

Et propose un joc: Series capaç de posar nom als personatges de les fotos? Tots 6 pertanyen al món de la cultura: la meitat castellana i l'altra meitat valenciana. Si tens un resultat d'encerts de 3+3 t'han adoctrinat de la mateixa manera en castellà que en valencià...