EL MISTERI DE LA TRINITAT: LA NIEBLA Y LA DONCELLA DE LORENZO SILVA

La primera vegada que vaig sentir parlar de l’autor responsable d’aquesta entrada va ser a finals del 2012, en ser-li atorgat el Premi Planeta. Justament la novel·la d’aquell premi, La marca del meridiano, és l’última publicada per l’autor de la sèrie de Bevilacqua y Chamorro. És per això que, segons sembla, no és obligatori llegir-les segons la cronologia de la seua publicació.

La niebla y la doncella que acabe de llegir ha estat editada en “barat” dintre Crimen y Misterio de Booket, Planeta o Destino, que ara ja no hi ha que s’entenga en això de les editorials, semblen santíssimes trinitats, por en fa que acabem per entendre el misteri i s’acabe el món de l’edició (com ha passat en la construcció).

Bo, agafant el fil, aquesta novel·la transcorre a l’illa de La Gomera, on els picoletos Bevilacqua i  Chamorro seran destinats un parell de setmanes per aclarir una assassinat ocorregut dos d’anys enrere. La tranquil·litat inherent a les societats illenques serà l’atmosfera que envolta aquesta novel·la negra, que acabarà amb una taca negra envoltada per la boira escampada en la verdor dels boscs.

Amb un llenguatge correcte, sense tacos ni paraules malsonants, el sergent Vila (Bevilacqua),  narrador protagonista, ens conta la història sense poder evitar fer-nos participar dels seus pensaments personals i patiments cap a les situacions emocionals dels seus companys. Un guàrdia civil de la democràcia que no té res a veure amb aquells que feien patir  els gitanos de GarcíaLorca.

La política, el poder, el narcòtics, la seducció, la soledat, les influències, el sexe... seran els motors d’aquesta novel·la negra. Per tant, algun d’ells segur que t’enganxa i et fa gaudir d’estones de lectura.

Per suposat, jo, fins que no m’han dit qui era el culpable no he sabut lligar les pistes. Menys mal que no em dedique a la criminologia!

FA 34 ANYS VAIG SER “NOTICIETA” A LAS PROVINCIAS

    

      Un diumenge com avui, 31 d’agost, però de l’any 1980, el meu amic de la infantessa i veí de penal, Fransisco, conegut com Tícol, em vingué a dir que el seu pare havia llegit una notícia al diari on jo eixia. Poc després (o unes hores) telefonà el meu oncle de Benifaió i ens va dir el mateix. Supose que aniríem a ca Poldo i compraríem el diari en qüestió.

       La notícia, posada en l’apartat de LA RIBERA (¿?) i signat per en Pascual Aviñó, narrava que a Alcàsser, durant els mesos d’estiu, s’havien realitzat una sèrie de cursos de natació per a xiquets i xiquetes i, que en finalitzar aquestos, com era habitual, se celebrà una mena de competició com a cloenda dels mateixos, doncs bé, la classificació en qüestió va ser pràcticament la notícia.

    

      Recorde que aquell dia, després de baixar del pòdium, no em vaig traure en tota la vesprada les medalles del coll. Ah! Que no ho dit? Vaig ser or en 100 metres i plata en relleus 4x100, així com que també estava molt content perquè com els meus pares tenien el forn tancat per vacances pogueren vindre tots dos a veure’m competir (perquè sigam clars, allí, per molt que et diguen, no anaves només a participar).

     

     També recordava que a l’any següent  torní a participar i també vaig guanyar medalla, però del 81 no recordava quina (fins què el gerent de Cartucho y tinta, m’envià una foto on em vaig veure obligat a recordar que el meu or s’havia transformat en bronze, vaig perdre dues posicions, això sí, i sols per donar-me ànims, els dos xiquets que em guanyaren eren francesos (o de pares francesos), així que a la fi jo era l’or del terreny.

     D’aquella fita també recordava a la perfecció que el meu amic Fernando Navarro havia sigut plata (bo, a d’ell li ho he recordat en diferents ocasions), però com que el diari s’havia perdut, i per aquell temps no ens coneixíem més enllà de veure’ns pel poble, fins l’altre dia que el meu pare em digué: −Açò ho vols, o ho tire? No vaig veure que en aquell Olimp Alcasser dels escollits pels déus estaven també la meua amiga Eva Zamora i el meu amic José Romaguera. Si és que ja apuntàvem maneres!

     Altres efemèrides que competiren amb el meu triomfa la premsa, d’aquell 31 d’agost de 1980, van ser els naixement del sindicat polonés Solidaritat i del raper Joe Budden, de qui us adjunte video (gràcies San Google per donar-me aquesta informació).

     Per no pecar de massa vanitòs m'he reservat el publicar la foto del meu or, així com de fer-me'n una ara amb la medalla que encara conserve (tot arribarà!!!)

AVUI EN FAIG 46, GRÀCIES, MARE!

Fa quaranta-sis anys em vas donar la vida, i aquesta serà la primera vegada que no em felicites l'aniversari. Des que iniciares el teu darrer viatge he intentat moltes vegades escriure en el bloc sobre tu, però mai he pogut fer-ho perquè la tristesa se m’apoderava. Vull evitar pensar-te en els darrers mesos que compartírem, vull esborrar del meu record immediat la teua vulnerabilitat, el teu patiment, el teu estat minvat d’alegria... però m’és molt difícil aconseguir-ho. Els dies passen i, no saben fer-ho, sense recordar-me alguna situació en la qual tu estaries implicada: alguna cosa que contar-te, un regal que ja no puc comprar-te en el meu viatge, demanar-te que em faces un dinar, telefonar-te per dir-te que he arribat bé, riure’ns d’alguna anècdota... i milers de coses que em deixen els dies buits.

Avui encete un nou any, ara ja estic més prop dels 50 que dels 40, tinc molts menys cabells i dels que queden, molts d’ells són canes. Quan vaig a comprar els dependents es dirigeixen a mi com “senyor”, i com cantaven Video, La noche no es para mi. Així i tot no em puc queixar de la vida que m’ha tocat viure, ja que el teu ajut és en gran mesura el resultat d’allò que ara sóc. Sempre has estat al meu costat, has estat mare 24 hores al dia. Els valors morals i ètics te’ls dec a tu i a monpare, i gràcies a tots dos em puc sentir bé amb mi mateix.

Moltes gràcies, mare!

MENORCA

Fa un parell de setmanes vaig rebre un correu electrònic d’una gran amiga amb la qual feia temps que no parlava. En aquest correu em demanava que li fes una petita guia d’allò que no cal perdre’s de Menorca. Fa deu anys ja hi va fer un viatge ràpid per aquest paradís de la Mediterrània i,també, va pensar amb mi per a fer-li de Ciceró a la distància. Ho recorde bé com de ràpid li vaig enviar tot el que jo pensava que li agradaria visitar, però ara, 17 cursos després d’haver-hi deixat l’illa, està resultant-me força difícil fer-ho.

Maó en concret,  i Menorca en general, han estat uns indrets del quals he sentit parlar des que sóc a aquest món. Els meus pares, per separat i, abans de ser nuvis, van viure sendes experiències  de joventut allí que els marcaren la vida. Inclús podria afirmar que si jo hi estic a aquest món és gràcies a Maó, però aquesta història d’amor ja la contaré en altra ocasió.

Menorca va suposar per a mi la meua gran oportunitat de ser el que jo volia ser: mestre, allí vaig poder treballar per primer cop, allí vaig aprendre que es treballar bé de docent, allí vaig aconseguir els punts  que no tenia per poder superar una oposició. En Menorca vaig aprendre que significa ser Mestre gràcies als bons col·legues amb els que hi vaig treballar.

Maó suposà la meua primera independència econòmica, el meu primer cotxe, la resolució de problemes sense ajut, el meu primer mòbil... Maó em va permetre viure una etapa de tres anys que n’estic segur que mai oblidaré i, és més, sempre recordaré amb un somrís als llavis i ... unes llagrimetes amb ganes d’eixir pels meus ulls.

Però, que li dic a Conxa que vaja a visitar? On l’envie a menjar? Quins són els millors llocs per anar-hi amb tres criatures? Uffffff Algú m’ajuda? Igual hi hauria d’anar jo primer i fer-li la guia des d’allí (i de pas comprar-me un bòtil de Gin Xoringuer que el que vaig dur ja està acabat).

17 ANYS ENRERE

          Fa 17 anys, vivint al carrer Sant Esteve de Maó vaig rebre una telefonada de ma mare per anunciar-me que el meu fillol i nebot, Julià, havia arribat al món. La tecnologia no estava tan avançada como ara, i la distància encara no era low-cost, així que vaig haver d’esperar unes setmanes per poder volar cap a València i poder agafar-lo al braç. Que menudet era i en quin samarro s’ha transformat. El curs següent, ja a València, em va permetre veure’l créixer: feia el peix del Mercadona, fugia a gates quan li tocava la trompeta, el recollia de la guarderia... L’estiu passat vaig fer d’oncle i com a premi pel seu graduat viatjarem a Noruega. Si lliges açò, ja ho saps, et resten guanyar dos premis: el batxiller i la universitat (de tu depén).

          Quan jo tenia 17 anys cursava 4t (segon del segon grau) de FP, fins agost no seria major d’edat i per tant no posseïa el dret al vot. En aquell temps feren el referèndum depermanència d’Espanya a l’OTAN, l’oficina de l’INE em va enviar una papereta amb les meues dades censals, però es tractava d’un error i no vaig poder dipositar el NO a l’urna. Els meus 17 anys acabaren en tornar del campament d’Orea, o va ser durant? No ho recorde.

          Quan tenia 15 anys vaig descobrir la cançó de Violeta Parra Volver a los 17, em deixar encisat, especialment la tornadeta. Per a tenir-la vaig telefonar al 003, el telèfon d’informació que en aquell temps tenia Telefònica i, vaig demanar el telèfon de Ràdio València OM, després vaig trucar a l’emissora i els vaig demanar si podien posar aquesta cançó de na Violeta Parra. Em digueren que no estaven fent un programa on es demanaren cançons però que farien el possible. Amb el meu radiocasset Telefunken  color taronja i sense FM, vaig seguir la programació musical d’aquell diumenge de matí fins que posaren la cançó. Jo, com a bon previsor, tenia la cinta verge preparada i en sentir que l’anunciaven vaig pitjar els botons de PLAY i RECORD. Després vaig anar escoltant-la a trossets  i apuntant la lletra fins completar-la tota.

           Fa 17 anys va nàixer el meu nebot quan jo treballava a Maó. Aquell any vaig comprar a una botiga de discs de Maó, Divertimento (Plaça Colom, 9), un doble CD anomenat No nos moveran, on s’incloïa la cançó de Volver a los 17. Fa 17 anys vaig comprar a Maó una cinta de casset de Rocio Durcal a Galerias Parpal, las dos esquinas del hogar (carrer Hannover o Sa Costa, 34). Aquesta casset conté les cançons de les seues pel·lícules i entre elles estava Tengo 17 años.

           Fa 17 anys vaig fer les últimes oposicions i en aprovar-les a València, vaig carregar el cotxe amb els meus cd’s, els meus cassets, els meus llibres i els records de tres anys fantàstics, i vaig tornar a Alcàsser, el meu poble, amb els meus amics i la meua família, i sobretot, amb el meu nebot acabat de nàixer.

Per molts anys, Julià!

EL AZAR DE LA MUJER RUBIA: sobre la novel•la de Manuel Vicent

A principis de l’any 2013 l’escriptor castellonenc, Manuel Vicent, publicà una nova novel·la: El azar de la mujer rubia, ho feia, com és habitual en ell, en Alfaguara. També és habitual que les seues obres siguen publicades posteriorment en Punto de Lectura, en una col·lecció de butxaca, i per tant de preu més reduït. Em direu gasiu, però què he de fer-li? el meu vici de comprar llibres ha desembocat en edicions barates. Doncs bé, una vegada adquirit el llibre per 8 euros, em vaig posar a llegir-lo. L’objectiu d’aquesta lectura era que em fes companyia durant els trajectes de metro, però el tema i la manera d’escriure de Manuel Vicent, va fer que en tornar a casa el traguera de la motxilla i l’útilitzara també de llibre de capçalera. Resultat: en pocs dies em vaig ventilar la novel·la.

Anava a escriure aquesta entrada immediatament, però el traspàs d’en Adolfo Suárez, protagonista de la novel·la, em va aturar uns dies l’escriptura del mateix per no semblar oportunista.

Amb els pensament nuvolosos del primer ministre de la democràcia, Manuel Vicent, fa un recorregut històric des de la transició fins els dies actuals. Amb protagonistes reals i reials, fets ocorreguts que tothom coneixem i el toc literari i satíric de l’autor, els lectors ens endinsem en una mena de viatge en el temps on se’ns convida a recordar i reflexionar sobre el que ha sigut la història recent de l’Espanya democràtica.

El resultat de la lectura, com sempre m’ocorre amb aquest autor, un plaer que em convida a estar a l’aguait de la seua propera publicació, això sí, mentre tant m’és grat llegir cada diumenge la seua columna del diari El País, lectura que recomane a tothom.

EL AMOR NO ES UN VERSO LIBRE de Susana Fortes

Amb un títol tant suggerent l’escriptora Susana Fortes dóna nom a la seua darrera novel·la. La presentació d’aquesta va tindre lloc, en primícia, a la Casa de la Cultura de Picassent el passat 22 de novembre de 2013, en la clausura d’actes culturals de l’Associació Cultural Cristòfor Aguado de la mà de l’escriptora Almudena Puchol. La presentació fou ambientada amb la lectura de poemes de Pedro Salinas per part d’alumnat de l’Escola de Teatre de Picassent.

Un narrador omniscient ens consta la història d’amor entre una estudiant  dels Estats Units i el professor Díaz-Ugarte, en un ambient tan idíl·lic com és la Residencia de Estudiantes de Madrid i una època tant moguda com va ser la tràgica fi de la Segona República Espanyola.

L’enfrontament entre ideals, sentiments i classes socials serveixen a Susana per a teixir una trama on es barregen diferents subgèneres narratius que faran  gaudir el lector i lectora, juntament amb la seua prosa repleta de poesia. El rigor històric amb el qual s’ambienta la novel·la, propi d’una historiadora com és Susana Fortes, acaben d’arrodonir aquesta obra recomanable per als amants de la història i de la literatura.