dissabte, 19 d’octubre del 2013

NORUEGA (i 4): EL MAR DEL NORD

M’agradaria donar per finalitzada la sèrie d’entrades dedicades a Norge (Noruega) fent referència al mar del Nord. Des de xicotet m’ha agradat la Geografia, especialment, tot allò referent a saber-se les capitals, els mars i els rius més importants d’un país, per això, quan viatge, sempre tracte de buscar l’oportunitat de visitar la capital del país i fer alguna mena de passeig o creuret pel riu o mar que pertoque.  Durant la setmana que passàrem a Noruega el clan Lerma he tingut més d’una oportunitat de desplaçar-me pel Mar del Nord. La més llarga, turística i impressionant va ser la realitzada pel fiord  Sognefjord i ja relatada en Noruega ( i 3), però d’allò que jo voldria parlar és de les illetes que trobem al mateix Oslo i a les qual s’accedeix amb unes línies regulars de vaixells.


En una d’aquestes illes, Utoya, tingué lloc el primer contacte directe amb el Mar del Nord, bo, em referisc a què en eixa excursió vaig tocar amb la mà l’aigua d’aquest mar. Utoya és una illeta que sembla deshabitada, durant la visita no vàrem veure gaire persones. Per accedir a ella, a més de poder-ho fer amb el teu vaixell, pots anar-hi amb una línia regular de vaixells que es desplaça per diferents illes del fiord d’Oslo. Aquesta excursió només la férem els “majors” del clan, els nebots es quedaren ticatejant a l’hotel.


La següent excursió que férem fou a l’illa d’Hovedoya. Preparàrem entrepans per tothom i ens disposàrem a passar un diumenge de platja en aquesta illa. Ja ens va sorprendre la multitud de gent que havien pensat el mateix que nosaltres, però en arribar ens adonàrem que aquesta illa estava repleta de casetes. Habitatges que semblaven les segones residències dels noruecs.  Caminant, caminant, decidírem seure sota uns arbres a dinar, però no hi poguérem estar massa temps per qüestions formiguístiques i de propietat privada ( se n’ adonàrem que el lloc tenia amos). Després del dinar anàrem a la platja i el màxim que férem va ser posar els peus en l’aigua, feia solet però tampoc fórem tan agosarats  com per fer una capbussada. Allí estiguérem una bona estona, mirant la mar i aprofitant els seus poders relaxants i terapèutics.


El conjunt d’aquestes illetes és aprofitat pels habitants d’Oslo per passar els dies de lleure, i el transport públic per accedir (el vaixell) fa servir el mateix bitllet que el bus i tramvia. Totes eixe persones rosses i guapes que pujaven al vaixell validaven els seus bitllets, nosaltres pensàvem... segur que a València pujaven quasi tots sense fer-ho en adonar-se que no hi havia vigilància.



I amb aquesta entradeta done per finalitzada l’aventura noruega del clan Lerma.

dijous, 3 d’octubre del 2013

DENTRO DO SEGREDO

La primera vegada que vaig viatjar a Porto fou en un viatge organitzat per Fil-per-randa. Una de les visites que férem fou a la Livraria Lello, la llibreria que diuen que és la més bonica del món, però aquesta afirmació no la puc assegurar perquè no he estat en totes les llibreries, l’únic que puc dir és que és molt, molt bonica. Després vaig tornar a repetir viatge, aquest cop pel meu compte, i vaig tornar a visitar aquesta llibreria.

En les dues ocasions vaig demanar a l’empleat si tenia algun llibre de José Luís Peixoto. Les dues vegades la resposta va ser no, bo, el segon cop vaig demanar un llibre en concret, Abraço. Amb aquestes dues visites vaig fer-me una idea personal: Aquesta llibreria era més un atractiu turístic que una llibreria on trobar-ho tot (tipus París-València del carrer Pelai).

Gràcies als contactes del face-book, on tinc com amistat al mateix Peixoto, puc anar seguint la trajectòria d’aquest autor portugués i sé quan publica nou llibre, doncs bé,  en novembre de 2012 va publicar Dentro do Segredo, i com no, jo havia d’aconseguir-lo, però a València no és possible (a no ser que faces una compra per internet on els ports costen el mateix que el llibre), i mira per on, la meua neboda va viatjar a Porto després de les falles del 2013, així que li vaig encomanar que em comprara el llibre (li vaig donar diners per al llibre i per a sopar, no es penseu que vaig fer la comanda a la babalà). Doncs bé, li doní les dades i li vaig dir que en la llibreria Lello no el trobaria, que anara a la FNAC que allí segur. I no va ser així, en la visita que va fer a la llibreria va demanar pel llibre i, d’allí me’l dugué.

És un llibre de viatges on l’autor conta el seu viatge per Corea del Nord, el país més tancat del món, amb tota seguretat. Ens narra des de la seua mirada en primera línia, com es viu en una nació on la repressió i la manca de llibertats són les constants vitals dels seus habitants, per a què pugueu fer-se una idea: Només entrar al país has d’entregar el telèfon mòbil a la policia i no te’l tornen fins que eixes (igual que en els instituts, hehehe). Mentre el llegia vaig recordar les imatges que fa uns anys tragueren les televisions sobre els funerals de l’anterior dictador. Quan les veia no em podia creure que un poble pugués estar tan trist i desolat pel traspàs d'un governant al que mai havien tractat en persona, em semblava força exagerat.

 La prosa està impregnada pel magnífic to personal que té l’autor, i en tot moment sembla que la seua lectura , més que una lectura, siga una retransmissió en directe del viatge.


No sé si estarà traduït a altres llengües, però si el trobares en alguna de les que domines la lectura, jo te’l recomane. Ja veuràs que serà com si estigueres tu fent el viatge.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

MANOLO, SEMPRE SERÀS MANOLITO (GAFOTAS)


Cada dissabte posava un CD d’alguna BSO, seia al sofà negre de dues places, m’encenia una cigarreta i, obria la revista de El País per llegir la nova història que Elvira Lindo publicava sobre Manolito Gafotas.  Els pocs minuts que durava aquest ritual omplien de goig aquell estudi del carrer Maria Lluïsa Serra de Maó, que era on vivia. Després vingueren els llibres, les intervencions del personatge en el programa de la SER A vivir que son dos días  de Fernando Delgado,  la pel·lícula (o les pel·lícules) i la sèrie de televisió.  Per a què negar-ho? Sóc addicte a aquest personatge i les seues històries. L’he utilitzat com a recurs didàctic en algunes de les meues classes, com a tema d’un treball a la carrera de Filologia, com a regal per a nebots, i el que és més greu, li he copiat frases que utilitze sistemàticament en la meua vida, com per exemple, la de la sita Asunción, personatge amb qui em trobe molt identificat, quan els diu als alumnes: Quines ganes tinc de jubilar-me i perdre-vos  de vista a tots!

Fa uns dies vaig llegir l’últim llibre de la sèrie, Mejor Manolo, on després de 10 anys Elvira Lindo reprén  la vida d’aquest personatge i ens torna a fer riure en la lectura, bo, riure i gaudir d’allò que s’anomena un dels xicotets plaers de la vida, perquè en definitiva això és el que suposa la lectura d’aquest llibre: un plaer de la vida.

RECOMANE el nou llibre, i si no has llegit els anteriors, doncs comença pel principi dels temps.