MANOLO, SEMPRE SERÀS MANOLITO (GAFOTAS)

Cada dissabte posava un CD d’alguna BSO, seia al sofà negre de dues places, m’encenia una cigarreta i, obria la revista de El País per llegir la nova història que Elvira Lindo publicava sobre Manolito Gafotas.  Els pocs minuts que durava aquest ritual omplien de goig aquell estudi del carrer Maria Lluïsa Serra de Maó, que era on vivia. Després vingueren els llibres, les intervencions del personatge en el programa de la SER A vivir que son dos días  de Fernando Delgado,  la pel·lícula (o les pel·lícules) i la sèrie de televisió.  Per a què negar-ho? Sóc addicte a aquest personatge i les seues històries. L’he utilitzat com a recurs didàctic en algunes de les meues classes, com a tema d’un treball a la carrera de Filologia, com a regal per a nebots, i el que és més greu, li he copiat frases que utilitze sistemàticament en la meua vida, com per exemple, la de la sita Asunción, personatge amb qui em trobe molt identificat, quan els diu als alumnes: Quines ganes tinc de jubilar-me i perdre-vos  de vista a tots!

Fa uns dies vaig llegir l’últim llibre de la sèrie, Mejor Manolo, on després de 10 anys Elvira Lindo reprén  la vida d’aquest personatge i ens torna a fer riure en la lectura, bo, riure i gaudir d’allò que s’anomena un dels xicotets plaers de la vida, perquè en definitiva això és el que suposa la lectura d’aquest llibre: un plaer de la vida.

RECOMANE el nou llibre, i si no has llegit els anteriors, doncs comença pel principi dels temps.