Per commemorar el 8 de març, dia internacional de les
dones, he llegit l’últim dels tres relatats, que coincideix amb el títol del llibre, de Simone de
Beauvour, La dona trencada. En ell, l’autora es fa servir d’una narradora protagonista que, mitjançant un diari personal, va contant
l’ensorrament del seu projecte de vida. Monique pertany a una classe social
acomodada i va deixar la seua carrera per unir-se a la del seu marit metge,
Maurice. 
En el diari ens conta el calvari dels primers mesos,
quan descobreix que el seu home té una relació extramarital. El sentiment de
fracàs i la recerca de la pròpia culpabilitat formaran part del dietari d’aquesta
senyora parisenca. L’esdeveniment
convertit en trauma anirà evolucionant per totes les fases naturals d’aquest
tipus de problema de parella, però Monique tindrà una cosa al seu favor que
moltíssimes dones no tenen: una economia assegurada. El canvi de sentiments que
sofreix, les falses esperances que es crea i es creu i, les justificacions
obsoletes que es dona, la portaran inevitablement a la depressió. Però què es
pitjor: descobrir que ja no t’estimen o descobrir que eres tu qui no s’estima?
Un grapat d’anys consagrant-se a altra persona més que a tu mateix no resulta
saludable per a la salut personal i social.
L’autora, Simone de Beauvoir, és un dels màxims
exponents culturals del segle XX, una dona compromesa amb la societat i, en especial, amb els drets de la dona. D’ella
són frases com: No es naix dona, una es
fa (El segon sexe, 1949). Molt/Tot en falta llegir d’ella per conéixer els
pilars ideològics i filosòfics del moviment feminista.
El món de l’educació ha de donar cabuda, amb un espai
real i no simbòlic, a pensadores com Simon de Beauvoir, no sé la LOMQE on les
ha ubicades, reconec públicament que no m’he estudiada la llei i el decret que
la desenvolupa curricularment (espere a l’adaptació valenciana), però pel que
estic descobrint em sembla que tindran un espai anecdòtic en aquestos temps de
recessió democràtica, cultural i econòmica.
Per acabar, i com què sempre (o quasi sempre) conte anècdotes personals
en les meues entrades, em traslladaré als meus anys d’infantesa i adolescència,
concretament al mes d’agost, el mes que a Alcàsser se celebren les festes i l’Ajuntament
publicava un llibre de festes (ara publica un díptic). En ell, a banda de la
participació ciutadana amb escrits, es publicaven els diferents actes a
celebrar, doncs bé, les Clavariesses de la Mare de Déu d’Agost (que havien de
ser totes casades) tenien unes pàgines per a d’elles i allí hi estaven les
seues fotos, a sota de cadascuna posava el nom i era habitual que el posaren de
la següent forma : Nom+Cognom+preposició DE+Cognom del marit (elles mateixa es
consideraven propietat del marit, Maria López de Cervantes). Afortunadament
aquesta etapa ja la tenim superada, no? QUE
AQUEST ANY SIGA L’ÚLTIM PER REINVINDICAR UN DRET I QUE EN EL FUTUR SIGUEN NOMÉS JORNADES PER FESTEJAR.
PD.: Us deixe enllaços per descarregar-se en PDF el
relat motiu de l’entrada així com altres dels llibres. Fotos i Vídeos no són de
la meua propietat. Si el propietari o la propietària no els vol compartir que m’ho
comunique i els traure del bloc.
