Fa 17 anys, vivint
al carrer Sant Esteve de Maó vaig rebre una telefonada de ma mare per
anunciar-me que el meu fillol i nebot, Julià, havia arribat al món. La
tecnologia no estava tan avançada como ara, i la distància encara no era
low-cost, així que vaig haver d’esperar unes setmanes per poder volar cap a
València i poder agafar-lo al braç. Que menudet era i en quin samarro s’ha
transformat. El curs següent, ja a València, em va permetre veure’l créixer:
feia el peix del Mercadona, fugia a gates quan li tocava la trompeta, el
recollia de la guarderia... L’estiu passat vaig fer d’oncle i com a premi pel
seu graduat viatjarem a Noruega. Si lliges açò, ja ho saps, et resten guanyar
dos premis: el batxiller i la universitat (de tu depén).
Quan jo tenia 17
anys cursava 4t (segon del segon grau) de FP, fins agost no seria major d’edat
i per tant no posseïa el dret al vot. En aquell temps feren el referèndum depermanència d’Espanya a l’OTAN, l’oficina de l’INE em va enviar una papereta
amb les meues dades censals, però es tractava d’un error i no vaig poder
dipositar el NO a l’urna. Els meus 17 anys acabaren en tornar del campament d’Orea,
o va ser durant? No ho recorde.
Quan tenia 15 anys
vaig descobrir la cançó de Violeta Parra Volver
a los 17, em deixar encisat, especialment la tornadeta. Per a tenir-la vaig
telefonar al 003, el telèfon d’informació que en aquell temps tenia Telefònica
i, vaig demanar el telèfon de Ràdio València OM, després vaig trucar a l’emissora
i els vaig demanar si podien posar aquesta cançó de na Violeta Parra. Em
digueren que no estaven fent un programa on es demanaren cançons però que
farien el possible. Amb el meu radiocasset Telefunken color taronja i sense FM, vaig seguir la
programació musical d’aquell diumenge de matí fins que posaren la cançó. Jo,
com a bon previsor, tenia la cinta verge preparada i en sentir que l’anunciaven
vaig pitjar els botons de PLAY i RECORD. Després vaig anar escoltant-la a trossets
i apuntant la lletra fins completar-la
tota.
Fa 17 anys va
nàixer el meu nebot quan jo treballava a Maó. Aquell any vaig comprar a una
botiga de discs de Maó, Divertimento (Plaça Colom, 9), un doble CD anomenat No nos moveran, on s’incloïa la cançó de
Volver a los 17. Fa 17 anys vaig
comprar a Maó una cinta de casset de Rocio Durcal a Galerias Parpal, las dos esquinas del hogar (carrer Hannover o Sa
Costa, 34). Aquesta casset conté les cançons de les seues pel·lícules i entre
elles estava Tengo 17 años.
Fa 17 anys vaig fer
les últimes oposicions i en aprovar-les a València, vaig carregar el cotxe amb
els meus cd’s, els meus cassets, els meus llibres i els records de tres anys
fantàstics, i vaig tornar a Alcàsser, el meu poble, amb els meus amics i la
meua família, i sobretot, amb el meu nebot acabat de nàixer.
Per molts anys,
Julià!
