Si tempus fugit, carpe diem

Fa unes setmanes que li pegue voltes al mateix tema:  50 ja! I què he fet dels meus somnis i metes de vida? Racionalment crec que  no em puc queixar de tot, però, què em queda i, el que és pitjor, com m’organitze per fer tot el que m’agradaria fer? Ufff quin mal de cap i quina angoixa, de vegades m’agradaria ser més conformista i estar feliç per haver-me plantat havent perdut les projeccions de futur. Però no puc enganyar-me, no sé tindre la ment sense projeccions futures. Això sí, m’estic convencent i mentalitzant que he de perfilar, amb adaptacions reals, els meus projectes, que malgrat el mig segle que he deixat enrere, sí, com un bufit, encara tinc temps de fer... bo, la primera decisió; viure 50 anys més perquè sinó... Com diu el títol de l’entrada Si tempus fugit, carpe diem, això sí, amb la sort de no conéixer què passarà en el futur i, per tant, amb un altre nou lema, i ja en van tres: chè sarà de la mia vita qui lo sa (i si alguna persona ho sap que no m’ho diga).

Per cert, visioneu el vídeo que us adjunte.

.