LES VACANCES

L'entrada que us presente avui està rescatada del 2010. La vaig publicar en el portal on allotjava, per aquell temps,  aquest Blog d'Amatore1968. Les entrades que vaig publicar allí encara es poden visitar i, especialment, llegir ;) però després del recordatori que m'ha fet facebook d'aquesta de LES VACANCES he pensat que no estaria malament anant recuperant-les, poc a poc i segons el moment,  mitjançant la republicació en Blogger.

LES VACANCES

Ahir estàvem a primer de setembre i, com és habitual, el tema favorit de la majoria de mitjans de comunicació era la síndrome postvacacional. A mi em vingueren al cap uns records de la infantesa. Uns records, que de tant en tant, em fan somriure per dintre i per fora i em permeten evocar aquells moments de felicitat.

Els records se centren en els estius de la dècada dels 70. Des què tinc ús da raó em recorde jugant amb el meu veí i amic Visente. Érem inseparables i com què els meus pares tenien un forn la meua infància gairebé la vaig passar “com a fill adoptiu” de la seua família. Quan arribava l’estiu ells el passaven a la caseta que tenen a Morredondo  i, jo quedava ansiós que tornaren. Però hi hagué un any que vaig passar uns dies amb ells. Malgrat fer gairebé 35 estius des d’aleshores, recorde perfectament aquelles vacances.

Un dia el tio Roig passà per ma casa i amb la berlina roja iniciàrem el camí cap a la caseta. Al passar pel final del carrer la Séquia de Picassent vaig repetir el lema que sempre que passàvem per allí dèiem: La casa de la dona del pijama! (avui en dia, cada vegada que passe, i els últims anys ho fet cada dia, encara em dic per a mi aquest lema). Uns metres més endavant paràrem en el bar El Sequer a comprar gelats, i ja arribant em vaig amagar en els seients per a què pensaren que no anava.

Allí passàvem el dia nadant a la bassa, construint cabanes al camp, fent-nos arcs i anant al barranc proper a fer romaní per després, a l’hora de berenar, beure’ns la infusió. Quan arribava la nit veiem la televisió que el tio Vicent feia funcionar amb la bateria del cotxe i, inclús una nit, des de la bassa vàrem presenciar un castell de focs d’artifici, que segons recorde digueren els adults, seria de Benifaió.

Aquella caseta no tenia llum elèctrica ni aigua corrent, però no ens feia ninguna falta, ja que l’aigua del rec passava cada dia i, a més de nevera, teníem carnera. La fruita l’agafàvem directament dels arbres (recorde especialment les pereres que hi havia vora el rec). Per a mi aquell lloc era un paradís i aquells dies sempre els recorde com unes de les millors vacances de la meua vida.

Després he tornat moltíssimes vegades a passar el dia, però el nom ha anat canviant: La caseta de Visente, la caseta de Rocío, La caseta de Feli. Aquest canvi toponímic em deixa molt clar que aquest indret del terme de Picassent forma part de la meua història.

La foto que adjunte me la va fer Rocío allí, l’any 95. En volia posar una altra on s’aprecia millor la caseta, però no l’he trobada, així que quan la trobe la posaré.