Això era una vegada
un país on no hi havia rei, hi havia president. Era un país que estava dintre d’un
altre país on hi havia un altre president que manava més. Per a que tothom
sapiguera qui manava més, al país de dins li feren creure que millor que dir-se
país era dir-se comunitat.
Entre les
diferències que hi havia entre el país mandamás i el manat en trobàvem una del
molt grossa: cadascun d’ells paralava una llengua diferent, per això el poderós
començà a fer malifetes amb la intenció de fer creure als habitants de la
comunitat que el que parlaven no era tan culte i tan important com el que
parlaven ells. Hi hagué uns comunitaris que volien poder i, per a tenir-lo,
poquet a poquet (o molt o molt, depén de qui ho conte) anaren assimilant-se als
de la pàtria gran. Malgrat que les lleis democràtiques avalaven la pluralitat d’identitats
sempre hi hagué una E sobre una V, i en la televisió que tenien els xicotets
començaren a fer coses desorbitades i fora de context per a que tots renegaren
d’ella. Va ser en aquest moment, quan ja no la volia ningú , que decidiren
tancar-la.
Això era una vegada
una escola pública....
Això era una vegada
un centre de salut...
Això era una vegada
un xarxa de metro...
Qui serà el proper?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada