diumenge, 17 de novembre del 2013

SIS VEUS PER AL POETA I MILERS DE VEUS PER A RTVV

El passat dissabte nou de novembre vaig passar mig dia amb un dilema moral. Us explique: a València hi havia la convocatòria d’una manifestació per recolzar la RTVV oberta i, a Alcàsser, el Col·lectiu La Figuera organitzava com a cloenda de la setmana d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, l’espectacle Sis veus per al poeta.A la fi em vaig decantar per quedar-me al poble i assistir a l’espectacle per al poeta de l’any.

Mai he sigut de poesia, sempre m’ha costat molt llegir-la, però des de fa uns pocs anys, amb la obligatorietat de fer algunes lectures en la carrera i amb la publicació de poemaris de persones properes, doncs m’he anant involucrant en aquest meravellós món dels versos, les rimes i les figures retòriques. Així que, ho confesse públicament: Aquest espectacle sobre Estellés ha fet que m’involucre molt més en l'art poètic.


L’acte va tenir lloc a la sala superior de la Llar dels jubilats. El local estava ple de gom a gom, i va donar inici al mateix un pregó. A partir d’aquest, les sis veus de les sis dones, s’encarregaren de transmetre’ns una sèrie de sensacions que a mi, i supose que a molts dels que estaven al públic també, ens tingueren expectants per veure quina era la següent grata sorpresa que ens oferirien. Trobe que estic fent massa lletra per dir: De categoria!


Musicar alguns dels poemes, musicar sobre els poemes, recitar poemes, dansades espontànies i no tan espontànies...  i tot amb sis veus diferents, sis veus que es barrejaven harmònicament d’una manera natural per a fer-nos gaudir i, a mi també esborronar-me, en molts moments. L’espectacle poètic va concloure amb la presència de tres músics locals del tabalet i la dolçaina (Miquel, Esteve i Empar)

Mentre açò succeïa, als carrers de les tres capitals de província es manifestaven milers de veus per demanar al nostre molt honorable que no tancara la nostra televisió autonòmica, que no silenciara la nostra llengua, la nostra cultura i els nostres costums. De moment pinta mal l’assumpte, malgrat que les moltes veus que s’ajuntaren tenien tonalitats de sectors molts diferents de la societat valenciana. Veurem que passa a final de mes: continuarem tenint un canal autonòmic? Haurà eixit a la venda el disc que enregistra aquest magnífic treball de les Sis veus per al poeta? Espere que la resposta a les dues preguntes siga un SÍ (amb accent, d’afirmació, i no sense de condicional).

També, mentre açò succeïa, la sala gran del Centre Cultural (el multiusos) estava buida.


Gràcies a La Figuera per donar-nos l’oportunitat als alcassers de viure aquest espectacle (els demane disculpes per haver usat les seues fotos)

divendres, 8 de novembre del 2013

Adéu Canal 9: Un conte curt i trist

               Això era una vegada un país on no hi havia rei, hi havia president. Era un país que estava dintre d’un altre país on hi havia un altre president que manava més. Per a que tothom sapiguera qui manava més, al país de dins li feren creure que millor que dir-se país era dir-se comunitat.

                  Entre les diferències que hi havia entre el país mandamás i el manat en trobàvem una del molt grossa: cadascun d’ells paralava una llengua diferent, per això el poderós començà a fer malifetes amb la intenció de fer creure als habitants de la comunitat que el que parlaven no era tan culte i tan important com el que parlaven ells. Hi hagué uns comunitaris que volien poder i, per a tenir-lo, poquet a poquet (o molt o molt, depén de qui ho conte) anaren assimilant-se als de la pàtria gran. Malgrat que les lleis democràtiques avalaven la pluralitat d’identitats sempre hi hagué una E sobre una V, i en la televisió que tenien els xicotets començaren a fer coses desorbitades i fora de context per a que tots renegaren d’ella. Va ser en aquest moment, quan ja no la volia ningú , que decidiren tancar-la.

Això era una vegada una escola pública....

Això era una vegada un centre de salut...

Això era una vegada un xarxa de metro...


Qui serà el proper?

divendres, 1 de novembre del 2013

SARDENYA, L’ILLA DE LES CINC LLENGÜES

L’estiu del 2013 l’he tingut força viatger, després d’anar-hi al nord d’Europa, a Noruega, com ja han comprovat els internautes, vaig visitar l’illa italiana de Sardenya.  Aquest viatge va ser com diu la dita: Pensat i fet, però no per això deixà de tindre interés. A nivell personal el fet de visitar qualsevol part d’Itàlia sempre em resulta atractiu, i Sardenya havia estat des de fa molt de temps dintre dels meus interessos, especialment la ciutat de l’Alguer.

El meu hostalatge durant aquesta setmana va ser al Regina Margheritta, a la capital de l’illa, Càller (Cagliari). Però Sardenya és una illa massa gran per a tractar de visitar-la amb transport públic, així que ens haguérem d’anar apanyant en el que estava al nostre abast. Així i tot pagaren la pena aquests dies de vacances.

La visita a l’Alguer és força complicada per a fer-la en un dia tenint l’hotel a l’altra punta de l’illa, però gràcies al transfer de l’aeroport vam poder visitar-la un parell d’horetes, i gaudir d’aquell indret impregnat de catalanitat per totes bandes. Sobre la llengua, doncs he de ser sincer, exceptuant la retolació dels carrers i comerços, sols vaig poder escoltar-li a l’ama d’una botiga un adéu... anava a posar-me sentimental i dir que en sentir-la els ulls se m’ompliren de llàgrimes, però mentiria. Encara que sí que puc dir que durant aquella excursió vaig sentir-me emocionat perennement, tot em feia comboiet, veure el trenino catalano, el centre de suport de la UOC, les quadribarrades en els edificis públics, la informació en català de la Grotta di Nettuno, la paella i la crema catalana en els menús dels restaurants... podeu dir-me caldós, però a cadascú l’emocionen unes coses. La visita es va fer curta i es quedaren moltes coses per visitar, però com sempre dic en els meus viatges, cal deixar-se llocs per tenir motius i tornar-hi altra vegada, així que Alghero, ja saps! Ens tornarem a veure!


Sardenya, la segona illa més gran del Mare Nostrum, compta amb 5 llengües:  L’italià, El sard, una variant del Cors (llengua de la veïna Còrsega), l’Alguerés (català medieval) i el genovés Tabarquí  (a les illes de San Pietro i Sant Antioco), però com hom entendrà tots els sards no les parlen totes. L’ús i la realitat lingüística de cadascuna d’elles és la que és, i cal esperar que les polítiques lingüístiques i la voluntat dels parlants, que han fet i fan que en el segle XXI encara estiguen vives (esperem que per molt de temps).


PD. : No us perdeu els enllaços que assenyale, en ells sí que trobaràs informació de la bona sobre aquesta magnífica illa.

dissabte, 19 d’octubre del 2013

NORUEGA (i 4): EL MAR DEL NORD

M’agradaria donar per finalitzada la sèrie d’entrades dedicades a Norge (Noruega) fent referència al mar del Nord. Des de xicotet m’ha agradat la Geografia, especialment, tot allò referent a saber-se les capitals, els mars i els rius més importants d’un país, per això, quan viatge, sempre tracte de buscar l’oportunitat de visitar la capital del país i fer alguna mena de passeig o creuret pel riu o mar que pertoque.  Durant la setmana que passàrem a Noruega el clan Lerma he tingut més d’una oportunitat de desplaçar-me pel Mar del Nord. La més llarga, turística i impressionant va ser la realitzada pel fiord  Sognefjord i ja relatada en Noruega ( i 3), però d’allò que jo voldria parlar és de les illetes que trobem al mateix Oslo i a les qual s’accedeix amb unes línies regulars de vaixells.


En una d’aquestes illes, Utoya, tingué lloc el primer contacte directe amb el Mar del Nord, bo, em referisc a què en eixa excursió vaig tocar amb la mà l’aigua d’aquest mar. Utoya és una illeta que sembla deshabitada, durant la visita no vàrem veure gaire persones. Per accedir a ella, a més de poder-ho fer amb el teu vaixell, pots anar-hi amb una línia regular de vaixells que es desplaça per diferents illes del fiord d’Oslo. Aquesta excursió només la férem els “majors” del clan, els nebots es quedaren ticatejant a l’hotel.


La següent excursió que férem fou a l’illa d’Hovedoya. Preparàrem entrepans per tothom i ens disposàrem a passar un diumenge de platja en aquesta illa. Ja ens va sorprendre la multitud de gent que havien pensat el mateix que nosaltres, però en arribar ens adonàrem que aquesta illa estava repleta de casetes. Habitatges que semblaven les segones residències dels noruecs.  Caminant, caminant, decidírem seure sota uns arbres a dinar, però no hi poguérem estar massa temps per qüestions formiguístiques i de propietat privada ( se n’ adonàrem que el lloc tenia amos). Després del dinar anàrem a la platja i el màxim que férem va ser posar els peus en l’aigua, feia solet però tampoc fórem tan agosarats  com per fer una capbussada. Allí estiguérem una bona estona, mirant la mar i aprofitant els seus poders relaxants i terapèutics.


El conjunt d’aquestes illetes és aprofitat pels habitants d’Oslo per passar els dies de lleure, i el transport públic per accedir (el vaixell) fa servir el mateix bitllet que el bus i tramvia. Totes eixe persones rosses i guapes que pujaven al vaixell validaven els seus bitllets, nosaltres pensàvem... segur que a València pujaven quasi tots sense fer-ho en adonar-se que no hi havia vigilància.



I amb aquesta entradeta done per finalitzada l’aventura noruega del clan Lerma.

dijous, 3 d’octubre del 2013

DENTRO DO SEGREDO

La primera vegada que vaig viatjar a Porto fou en un viatge organitzat per Fil-per-randa. Una de les visites que férem fou a la Livraria Lello, la llibreria que diuen que és la més bonica del món, però aquesta afirmació no la puc assegurar perquè no he estat en totes les llibreries, l’únic que puc dir és que és molt, molt bonica. Després vaig tornar a repetir viatge, aquest cop pel meu compte, i vaig tornar a visitar aquesta llibreria.

En les dues ocasions vaig demanar a l’empleat si tenia algun llibre de José Luís Peixoto. Les dues vegades la resposta va ser no, bo, el segon cop vaig demanar un llibre en concret, Abraço. Amb aquestes dues visites vaig fer-me una idea personal: Aquesta llibreria era més un atractiu turístic que una llibreria on trobar-ho tot (tipus París-València del carrer Pelai).

Gràcies als contactes del face-book, on tinc com amistat al mateix Peixoto, puc anar seguint la trajectòria d’aquest autor portugués i sé quan publica nou llibre, doncs bé,  en novembre de 2012 va publicar Dentro do Segredo, i com no, jo havia d’aconseguir-lo, però a València no és possible (a no ser que faces una compra per internet on els ports costen el mateix que el llibre), i mira per on, la meua neboda va viatjar a Porto després de les falles del 2013, així que li vaig encomanar que em comprara el llibre (li vaig donar diners per al llibre i per a sopar, no es penseu que vaig fer la comanda a la babalà). Doncs bé, li doní les dades i li vaig dir que en la llibreria Lello no el trobaria, que anara a la FNAC que allí segur. I no va ser així, en la visita que va fer a la llibreria va demanar pel llibre i, d’allí me’l dugué.

És un llibre de viatges on l’autor conta el seu viatge per Corea del Nord, el país més tancat del món, amb tota seguretat. Ens narra des de la seua mirada en primera línia, com es viu en una nació on la repressió i la manca de llibertats són les constants vitals dels seus habitants, per a què pugueu fer-se una idea: Només entrar al país has d’entregar el telèfon mòbil a la policia i no te’l tornen fins que eixes (igual que en els instituts, hehehe). Mentre el llegia vaig recordar les imatges que fa uns anys tragueren les televisions sobre els funerals de l’anterior dictador. Quan les veia no em podia creure que un poble pugués estar tan trist i desolat pel traspàs d'un governant al que mai havien tractat en persona, em semblava força exagerat.

 La prosa està impregnada pel magnífic to personal que té l’autor, i en tot moment sembla que la seua lectura , més que una lectura, siga una retransmissió en directe del viatge.


No sé si estarà traduït a altres llengües, però si el trobares en alguna de les que domines la lectura, jo te’l recomane. Ja veuràs que serà com si estigueres tu fent el viatge.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

MANOLO, SEMPRE SERÀS MANOLITO (GAFOTAS)


Cada dissabte posava un CD d’alguna BSO, seia al sofà negre de dues places, m’encenia una cigarreta i, obria la revista de El País per llegir la nova història que Elvira Lindo publicava sobre Manolito Gafotas.  Els pocs minuts que durava aquest ritual omplien de goig aquell estudi del carrer Maria Lluïsa Serra de Maó, que era on vivia. Després vingueren els llibres, les intervencions del personatge en el programa de la SER A vivir que son dos días  de Fernando Delgado,  la pel·lícula (o les pel·lícules) i la sèrie de televisió.  Per a què negar-ho? Sóc addicte a aquest personatge i les seues històries. L’he utilitzat com a recurs didàctic en algunes de les meues classes, com a tema d’un treball a la carrera de Filologia, com a regal per a nebots, i el que és més greu, li he copiat frases que utilitze sistemàticament en la meua vida, com per exemple, la de la sita Asunción, personatge amb qui em trobe molt identificat, quan els diu als alumnes: Quines ganes tinc de jubilar-me i perdre-vos  de vista a tots!

Fa uns dies vaig llegir l’últim llibre de la sèrie, Mejor Manolo, on després de 10 anys Elvira Lindo reprén  la vida d’aquest personatge i ens torna a fer riure en la lectura, bo, riure i gaudir d’allò que s’anomena un dels xicotets plaers de la vida, perquè en definitiva això és el que suposa la lectura d’aquest llibre: un plaer de la vida.

RECOMANE el nou llibre, i si no has llegit els anteriors, doncs comença pel principi dels temps.

dissabte, 28 de setembre del 2013

200 paraules sobre AU CUL DU LOUP (UNA CASA EN CÒRCEGA) LA MEUA VIDA O LA QUE VOLEN ELS ALTRES?

Els canons que marquen les nostres vides, de vegades, no són tan difícils de trencar, sols ens fa falta una miqueta d’espenta i una micota de sort (o també pot ser a l’inrevés, crec). La pel·lícula belgo-francesa que dóna nom a aquesta entrada ens pot servir d’exemple. La por als canvis, a allò desconegut, a l’ incertesa i a fracassar, ens frenen des què estem al món els nostres projectes vitals. La unió sentimental que sobre persones, coses i espais ens uneix, ens posa difícil emprendre nous camins, malgrat que en moltes ocasions són camins que ja tenim més que fets mentalment.



Al film es planteja la història d’una xica entrada en la trentena amb una vida muntada i organitzada: parella, treball, família, amics... però viu la vida que sempre ha volgut? Doncs gràcies a l’estranya herència que rep de la seua iaia se n’adona que la monotonia en què està immersa no és precisament la vida que voldria viure. Amb els trencaments, discussions i llàgrimes inevitables decideix emprendre un nou rumb, i de la resta millor te n’assabentes veient-la.