Amb un títol tant suggerent l’escriptora
Susana Fortes dóna nom a la seua darrera novel·la. La presentació d’aquesta
va tindre lloc, en primícia, a la Casa de la Cultura de Picassent el passat 22
de novembre de 2013, en la clausura d’actes culturals de l’Associació Cultural
Cristòfor Aguado de la mà de l’escriptora Almudena Puchol. La presentació fou
ambientada amb la lectura de poemes de Pedro Salinas per part d’alumnat de l’Escola de Teatre de Picassent.
Un narrador omniscient ens consta la
història d’amor entre una estudiant dels
Estats Units i el professor Díaz-Ugarte, en un ambient tan idíl·lic com és la Residencia de Estudiantes de Madrid i
una època tant moguda com va ser la tràgica fi de la Segona República Espanyola.
L’enfrontament entre ideals,
sentiments i classes socials serveixen a Susana per a teixir una trama on es
barregen diferents subgèneres narratius que faran gaudir el lector i lectora, juntament amb la
seua prosa repleta de poesia. El rigor històric amb el qual s’ambienta la
novel·la, propi d’una historiadora com és Susana Fortes, acaben d’arrodonir aquesta
obra recomanable per als amants de la història i de la literatura.
El passat dissabte nou de novembre
vaig passar mig dia amb un dilema moral. Us explique: a València hi havia la
convocatòria d’una manifestació per recolzar la RTVV oberta i, a Alcàsser, el
Col·lectiu La Figuera organitzava com a cloenda de la setmana d’homenatge a
Vicent Andrés Estellés, l’espectacle Sis veus per al poeta.A la fi em vaig decantar per quedar-me al poble i
assistir a l’espectacle per al poeta de l’any.
Mai he sigut de poesia, sempre m’ha
costat molt llegir-la, però des de fa uns pocs anys, amb la obligatorietat de
fer algunes lectures en la carrera i amb la publicació de poemaris de persones properes,
doncs m’he anant involucrant en aquest meravellós món dels versos, les rimes i
les figures retòriques. Així que, ho confesse públicament: Aquest espectacle
sobre Estellés ha fet que m’involucre molt més en l'art poètic.
L’acte va tenir lloc a la sala
superior de la Llar dels jubilats. El local estava ple de gom a gom, i va donar
inici al mateix un pregó. A partir d’aquest, les sis veus de les sis dones, s’encarregaren
de transmetre’ns una sèrie de sensacions que a mi, i supose que a molts dels
que estaven al públic també, ens tingueren expectants per veure quina era la següent
grata sorpresa que ens oferirien. Trobe que estic fent massa lletra per dir: De categoria!
Musicar alguns dels poemes, musicar
sobre els poemes, recitar poemes, dansades espontànies i no tan espontànies... i tot amb sis veus diferents, sis veus que es
barrejaven harmònicament d’una manera natural per a fer-nos gaudir i, a mi
també esborronar-me, en molts moments. L’espectacle poètic va concloure amb la
presència de tres músics locals del tabalet i la dolçaina (Miquel, Esteve i
Empar)
Mentre açò succeïa, als carrers de
les tres capitals de província es manifestaven milers de veus per demanar al
nostre molt honorable que no tancara la nostra televisió autonòmica, que no
silenciara la nostra llengua, la nostra cultura i els nostres costums. De
moment pinta mal l’assumpte, malgrat que les moltes veus que s’ajuntaren tenien
tonalitats de sectors molts diferents de la societat valenciana. Veurem que
passa a final de mes: continuarem tenint un canal autonòmic? Haurà eixit a la
venda el disc que enregistra aquest magnífic treball de les Sis veus per al poeta? Espere que la
resposta a les dues preguntes siga un SÍ (amb accent, d’afirmació, i no sense
de condicional).
També, mentre açò succeïa, la sala
gran del Centre Cultural (el multiusos) estava buida.
Gràcies a La Figuera per donar-nos l’oportunitat als alcassers de viure
aquest espectacle (els demane disculpes per haver usat les seues fotos)
Això era una vegada
un país on no hi havia rei, hi havia president. Era un país que estava dintre d’un
altre país on hi havia un altre president que manava més. Per a que tothom
sapiguera qui manava més, al país de dins li feren creure que millor que dir-se
país era dir-se comunitat.
Entre les
diferències que hi havia entre el país mandamás i el manat en trobàvem una del
molt grossa: cadascun d’ells paralava una llengua diferent, per això el poderós
començà a fer malifetes amb la intenció de fer creure als habitants de la
comunitat que el que parlaven no era tan culte i tan important com el que
parlaven ells. Hi hagué uns comunitaris que volien poder i, per a tenir-lo,
poquet a poquet (o molt o molt, depén de qui ho conte) anaren assimilant-se als
de la pàtria gran. Malgrat que les lleis democràtiques avalaven la pluralitat d’identitats
sempre hi hagué una E sobre una V, i en la televisió que tenien els xicotets
començaren a fer coses desorbitades i fora de context per a que tots renegaren
d’ella. Va ser en aquest moment, quan ja no la volia ningú , que decidiren
tancar-la.
L’estiu del 2013 l’he tingut força
viatger, després d’anar-hi al nord d’Europa, a Noruega, com ja han comprovat
els internautes, vaig visitar l’illa italiana de Sardenya. Aquest viatge va ser com diu la dita: Pensat i fet, però no per això deixà de tindre
interés. A nivell personal el fet de visitar qualsevol part d’Itàlia sempre em
resulta atractiu, i Sardenya havia estat des de fa molt de temps dintre dels
meus interessos, especialment la ciutat de l’Alguer.
El meu hostalatge durant aquesta
setmana va ser al Regina Margheritta,
a la capital de l’illa, Càller (Cagliari). Però Sardenya és una illa massa gran
per a tractar de visitar-la amb transport públic, així que ens haguérem d’anar
apanyant en el que estava al nostre abast. Així i tot pagaren la pena aquests dies
de vacances.
La visita a l’Alguer és força
complicada per a fer-la en un dia tenint l’hotel a l’altra punta de l’illa,
però gràcies al transfer de l’aeroport vam poder visitar-la un parell d’horetes,
i gaudir d’aquell indret impregnat de catalanitat per totes bandes. Sobre la
llengua, doncs he de ser sincer, exceptuant la retolació dels carrers i
comerços, sols vaig poder escoltar-li a l’ama d’una botiga un adéu... anava a
posar-me sentimental i dir que en sentir-la els ulls se m’ompliren de
llàgrimes, però mentiria. Encara que sí que puc dir que durant aquella excursió
vaig sentir-me emocionat perennement, tot em feia comboiet, veure el trenino catalano, el centre de suport de
la UOC, les quadribarrades en els edificis públics, la informació en català de
la Grotta di Nettuno, la paella i la
crema catalana en els menús dels restaurants... podeu dir-me caldós, però a
cadascú l’emocionen unes coses. La visita es va fer curta i es quedaren moltes
coses per visitar, però com sempre dic en els meus viatges, cal deixar-se llocs
per tenir motius i tornar-hi altra vegada, així que Alghero, ja saps! Ens tornarem
a veure!
Sardenya, la segona illa més gran del
Mare Nostrum, compta amb 5 llengües: L’italià, El sard, una
variant del Cors (llengua de la veïna Còrsega), l’Alguerés (català medieval) i
el genovés Tabarquí (a les illes de San
Pietro i Sant Antioco), però com hom entendrà tots els sards no les parlen totes. L’ús i la realitat lingüística de cadascuna d’elles és la que és, i cal
esperar que les polítiques lingüístiques i la voluntat dels parlants, que han fet i
fan que en el segle XXI encara estiguen vives (esperem que per molt de temps).
PD. : No us perdeu els enllaços que
assenyale, en ells sí que trobaràs informació de la bona sobre aquesta
magnífica illa.
M’agradaria donar per finalitzada la sèrie
d’entrades dedicades a Norge (Noruega) fent referència al mar del Nord. Des de
xicotet m’ha agradat la Geografia, especialment, tot allò referent a saber-se
les capitals, els mars i els rius més importants d’un país, per això, quan
viatge, sempre tracte de buscar l’oportunitat de visitar la capital del país i
fer alguna mena de passeig o creuret pel riu o mar que pertoque. Durant la setmana que passàrem a Noruega el
clan Lerma he tingut més d’una oportunitat de desplaçar-me pel Mar del Nord. La més llarga, turística i
impressionant va ser la realitzada pel fiord
Sognefjord i ja relatada en Noruega ( i 3), però d’allò que jo voldria
parlar és de les illetes que trobem al mateix Oslo i a les qual s’accedeix amb
unes línies regulars de vaixells.
En una d’aquestes illes, Utoya, tingué lloc el
primer contacte directe amb el Mar del Nord, bo, em referisc a què en eixa
excursió vaig tocar amb la mà l’aigua d’aquest mar. Utoya és una illeta que
sembla deshabitada, durant la visita no vàrem veure gaire persones. Per accedir
a ella, a més de poder-ho fer amb el teu vaixell, pots anar-hi amb una línia
regular de vaixells que es desplaça per diferents illes del fiord d’Oslo.
Aquesta excursió només la férem els “majors” del clan, els nebots es quedaren
ticatejant a l’hotel.
La següent excursió que férem fou a l’illa
d’Hovedoya. Preparàrem entrepans per tothom i ens disposàrem a passar un
diumenge de platja en aquesta illa. Ja ens va sorprendre la multitud de gent
que havien pensat el mateix que nosaltres, però en arribar ens adonàrem que
aquesta illa estava repleta de casetes. Habitatges que semblaven les segones
residències dels noruecs. Caminant,
caminant, decidírem seure sota uns arbres a dinar, però no hi poguérem estar
massa temps per qüestions formiguístiques i de propietat privada ( se n’
adonàrem que el lloc tenia amos). Després del dinar anàrem a la platja i el
màxim que férem va ser posar els peus en l’aigua, feia solet però tampoc fórem
tan agosarats com per fer una
capbussada. Allí estiguérem una bona estona, mirant la mar i aprofitant els
seus poders relaxants i terapèutics.
El conjunt d’aquestes illetes és aprofitat pels
habitants d’Oslo per passar els dies de lleure, i el transport públic per
accedir (el vaixell) fa servir el mateix bitllet que el bus i tramvia. Totes
eixe persones rosses i guapes que pujaven al vaixell validaven els seus
bitllets, nosaltres pensàvem... segur que a València pujaven quasi tots sense
fer-ho en adonar-se que no hi havia vigilància.
I amb aquesta entradeta done per finalitzada
l’aventura noruega del clan Lerma.
La primera vegada que vaig viatjar a
Porto fou en un viatge organitzat per Fil-per-randa.
Una de les visites que férem fou a la Livraria Lello, la llibreria que diuen que és la més bonica del món, però aquesta
afirmació no la puc assegurar perquè no he estat en totes les llibreries,
l’únic que puc dir és que és molt, molt bonica. Després vaig tornar a repetir
viatge, aquest cop pel meu compte, i vaig tornar a visitar aquesta llibreria.
En les dues ocasions vaig demanar a
l’empleat si tenia algun llibre de José Luís Peixoto. Les dues vegades la
resposta va ser no, bo, el segon cop vaig demanar un llibre en concret, Abraço. Amb aquestes dues visites vaig
fer-me una idea personal: Aquesta llibreria era més un atractiu turístic que
una llibreria on trobar-ho tot (tipus París-València del carrer Pelai).
Gràcies als contactes del face-book,
on tinc com amistat al mateix Peixoto, puc anar seguint la trajectòria d’aquest
autor portugués i sé quan publica nou llibre, doncs bé, en novembre de 2012 va publicar Dentro do Segredo, i com no, jo havia
d’aconseguir-lo, però a València no és possible (a no ser que faces una compra
per internet on els ports costen el mateix que el llibre), i mira per on, la
meua neboda va viatjar a Porto després de les falles del 2013, així que li vaig
encomanar que em comprara el llibre (li vaig donar diners per al llibre i per a
sopar, no es penseu que vaig fer la comanda a la babalà). Doncs bé, li doní les
dades i li vaig dir que en la llibreria Lello no el trobaria, que anara a la
FNAC que allí segur. I no va ser així, en la visita que va fer a la llibreria
va demanar pel llibre i, d’allí me’l dugué.
És un llibre de viatges on l’autor
conta el seu viatge per Corea del Nord, el país més tancat del món, amb tota
seguretat. Ens narra des de la seua mirada en primera línia, com es viu en una
nació on la repressió i la manca de llibertats són les constants vitals dels
seus habitants, per a què pugueu fer-se una idea: Només entrar al país has
d’entregar el telèfon mòbil a la policia i no te’l tornen fins que eixes (igual
que en els instituts, hehehe). Mentre el llegia vaig recordar les imatges que
fa uns anys tragueren les televisions sobre els funerals de l’anterior dictador. Quan les veia no em podia creure que un poble pugués estar tan trist i desolat pel traspàs d'un governant al que mai havien tractat en persona, em semblava
força exagerat.
La prosa està impregnada pel magnífic to
personal que té l’autor, i en tot moment sembla que la seua lectura , més que
una lectura, siga una retransmissió en directe del viatge.
No sé si estarà traduït a altres
llengües, però si el trobares en alguna de les que domines la lectura, jo te’l
recomane. Ja veuràs que serà com si estigueres tu fent el viatge.
Cada dissabte posava un CD d’alguna
BSO, seia al sofà negre de dues places, m’encenia una cigarreta i, obria la
revista de El País per llegir la nova
història que Elvira Lindo publicava sobre Manolito Gafotas. Els pocs minuts que durava aquest ritual
omplien de goig aquell estudi del carrer Maria Lluïsa Serra de Maó, que era on
vivia. Després vingueren els llibres, les intervencions del personatge en el
programa de la SER A vivir que son dos
días de Fernando Delgado, la pel·lícula (o les pel·lícules) i la sèrie
de televisió. Per a què negar-ho? Sóc
addicte a aquest personatge i les seues històries. L’he utilitzat com a recurs
didàctic en algunes de les meues classes, com a tema d’un treball a la carrera
de Filologia, com a regal per a nebots, i el que és més greu, li he copiat
frases que utilitze sistemàticament en la meua vida, com per exemple, la de la
sita Asunción, personatge amb qui em trobe molt identificat, quan els diu als
alumnes: Quines ganes tinc de jubilar-me i perdre-vos de vista a tots!
Fa uns dies vaig llegir l’últim
llibre de la sèrie, Mejor Manolo, on
després de 10 anys Elvira Lindo reprén
la vida d’aquest personatge i ens torna a fer riure en la lectura, bo,
riure i gaudir d’allò que s’anomena un dels xicotets plaers de la vida, perquè
en definitiva això és el que suposa la lectura d’aquest llibre: un plaer de la
vida.
RECOMANE el nou llibre, i si no has llegit els anteriors, doncs comença pel principi dels temps.
Un narrador omniscient ens consta la
història d’amor entre una estudiant dels
Estats Units i el professor Díaz-Ugarte, en un ambient tan idíl·lic com és la Residencia de Estudiantes de Madrid i
una època tant moguda com va ser la tràgica fi de la Segona República Espanyola.
