NOVA YORK, NEW YORK, quasi un segle després, xafada pels Lermes

Si férem un referèndum per veure quina és la capital del món, és molt probable, que la ciutat guanyadora fos Nova York. Doncs bé, allí va ser on vaig passar les vacances de Pasqua del 2015, i d’aquest viatge voldria fer aquesta entrada però, a diferència d’altres viatges, em centraré només, o almenys aquesta és la idea inicial, en la part familiar que vaig viure.

El meu avi va anar a Nova York a bordo de l’Imperator, un vaixell que va partir de França i el va deixar un 14 de novembre de 1920, amb només 16 anys, a l’Ellis Island, lloc on tots els immigrants havien de passar la quarantena abans d’aventurar-se en la recerca del somni americà.

Passejant entre gratacels, avingudes amb nom numèric, rius de gent genèticament diferent, llengua anglesa catalogada d’oficial... no podia deixar de pensar com van ser les sensacions que el meu iaio, un adolescent de Picassent, va viure en solitari fa  uns 96 anys.

Visitar l’Ellis Island em va suposar una pujada emocional com feia temps no havia tingut, veure aquell indret tan mostrat per les pel·lícules mentre imaginava com el iaio Mariano es posava tot el sucre que volia en el café (com ell contava al fills). L’edifici compta amb un museu on es reprodueixen les instal·lacions de l’època: lliteres, latrines, piques... segurament amb més condicions que molts tindrien en els seus llocs d’origen, però amb la solitud, la por i la incertesa d’enfrontar-se a una societat nova.

423 del W 52 ST

Edificis veïns

Al passaport que mon pare guardava de son pare, l’últim renovat, constava el lloc de residència, i allà que anàrem tot el grup, al 423 del W52 ST. Malauradament l’edifici havia estat enderrocat i n’havien fet altre de nou, però l’emoció no va ser enderrocada, i va ser molt emotiu trepitjar la mateixa vorera que  el meu iaio va trepitjar fa gairebé 100 anys a l’altra part del món. 

MY OLD LADY MI CASA EN PARÍS

Què us semblaria rebre com herència una casa en París? Què us semblaria que aquesta casa estigués en una bona zona i que a més disposés de jardí i tot? Però que us semblaria que la casa heretada tingués una inquilina, a la que per llei no pots tirar, i que l’has de deixar viure fins que la cride la parca?

Doncs aquestos ingredients són els que fan de carcassa d’eixida a la peli My Old Lady, traduïda a Espanya per Mi casa en París i a la llengua del Tirant per...  Disculpen els internautes que a València no s’ha traduït per res.

Kevin Kein interpreta al protagonista que viatja a la capital francesa per vendre l’herència que li ha deixat son pare, la casa, i així eixir de la seua mala situació econòmica. En arribar es trobarà quina és la vertadera situació legal de la casa i començarà a heretar tot allò que són pare li ha donat al llarg de la vida, ja que la casa guarda, en cadascun dels seus racons, històries personals que no deixaran indiferents a cap dels seus habitants.

Les aparences guardades lluitaran pels diferents tipus d’amor per veure qui és el guanyador. Tota una lluita que la felicitat farà amb l’odi, la mentida, la culpabilitat, el fracàs, la depressió, l’oblit, la mort... Qui guanyarà? No us ho conte perquè és millor veure la pel·lícula.

Una recomanació: el film no finalitza amb el The End, cal esperar els crèdits.

EL EMBRUJO DE SHANGHAI DE JUAN MARSÉ

No havia arribat a la majoria d’edat quan vaig llegir per primer cop a Juan Marsé, concretament em vaig estrenar amb Últimas tardes con Teresa. Feia pocs anys que m’havia aficionat a la lectura i aquest llibre de 334 pàgines, que em va costar 750 pessetes a la llibreria Soriano de València un 22 d’abril de 1986, va ser qui em va obrir la porta per llegir qualsevol obra literària sense que m’importaren el nombre de pàgines. A més, em va fer ser un seguidor de les obres de Marsé així com, un enamorat de la Barcelona que retracta en la majoria de les seues novel·les.

En El embrujo de Shanghai Juan Marsé fa una radiografia de la Barcelona de postguerra dels perduts. Ens descriu, mitjançant la veu narradora d’un adolescent, diferents vides que la guerra i l’opressió ideològica franquista les fan lluitar per sobreviure, de la millor manera possible, a la miserable vida que els ha tocat viure per haver perdut la guerra  que no començaren.

Aventures ,fantasies  i somnis representaran els motors que activaran cada dia les constants vitals del personatges. Les mentides, enganys i autoenganys, també seràn part d’eixos motors motivadors a voler alçar-se cada dia i arribar fins la nit per domir i tornar-se a aixecar.

Espies, exotisme i venjances es barrejaran, meravellosament, en les vides dels personatges amb el retracte d’una opressió a la cultura pròpia, que els barcelonins de l’època hagueren de viure. La recerca del propi lloc en el món (el somniat o l’assignat) és el que tots els personatges viuran al llarg dels fils  conductors que s’entrellacen per a formar una bona peça de tela (literària).

Per acabar donar les gràcies a Mayte Romaguera per haver-me regalat el llibre i haver-me fet passar hores molt agradables en la seua lectura i, com no, escrivint aquesta entrada bloguera.

MADRUGADA SUJA de Miguel Sousa Tavares

Fa un grapat de mesos vaig comprar per Internet tres llibres d’autors portuguesos i em portugués. Els tres em costaren com si n’hagués comprat cinc, ja que les despeses pel transport costen quasi com dos llibres. Comprar llibres escrits en la cinquena llengua més parlada del món a la ciutat de València és pràcticament impossible, per això cal recórrer a les llibreries virtuals quan vols adquirir una obra concreta.

Com vivim en un món globalitzat ja no ens espantem de fer compres mitjançant la xarxa, és més, molta gent fa (o fem) d’aquest model de bescanvi capitalista un tret vital, inclús alguns arriben a considerar-lo com una mena de tarja de presentació d’ésser una persona moderna i amb recursos. Però bo, l’anàlisi dels trets del comprador per xarxa no és el tema que m’ha portat a escriure i hauré de centrar-me.

Un dels llibres comprats és el que encapçala aquesta entrada i conta els canvis vertiginosos de Portugal durant els darrers 40 anys. El fet que fa esclatar  la història és el mateix títol de la novel·la, Madrugada suja (Matinada bruta), i els diferents fils o trames que trobarem ens tornaran a constatar la magnífica capacitat de l’autor, Miguel Sousa Tavares, per construir una novel·la que paga la pena, i molt, llegir-la. A més, als no nats ni residents en el país de Camões, ens farà sentir com a casa per tot allò que fa referència a la política, la corrupció, l’esperit europeu...

El protagonista, nat a una aldeia, no pot deixar-la del tot malgrat haver viscut en la globalitat, el benestar de la civilització i el progrés que dicten els diners amagats en sobres. Et fa reflexionar sobre quin és el model a adoptar: ciutadà del món o habitant del món.

Les històries personals no tancades per  imprudència, immaduresa, covardia, gola, dolor, ignorància, trauma... són, al meu parer, les que fan bategar d’una manera dolorosa el cor dels personatges. La recerca d’un ritme cardíac  assossegat és, malgrat tot, el que busquen els protagonistes que deixaren l’aldeia.

El mot aldeia en portugués es tradueix per poble. Si he fet un ús d’ell  una mica exagerat en aquesta entrada és per mostrar la meua repulsa més enèrgica a la diputada de Ciudadanos en València, Carolina Punset, pel seu discurs sense fonament i amb prejudicis, odi i desconeixement d’allò que parla. 

D’aquest autor vaig fer una entrada que pots trobar ací:
 http://amatore1968.blogspot.com.es/2013/06/miguel-sousa-tavares-rio-das-flores.html

LES HÉRITIERS, LA PROFESSORA D’HISTÒRIA

El 23 de maig el territori espanyol visqué una jornada de reflexió. Els ciutadans teníem l’obligació de decidir a qui votaríem a l’endemà com alcaldessa/alcalde i presidenta/president de la nostra autonomia. En el meu cas feia temps que tenia la tasca feta i a la nit vaig poder anar al cinema i veure una pel·lícula sense el mal de cap de a qui votaré demà.

La pel·lícula escollida va ser LES HÉRITIERS, traduïda ací com La profesora de Historia, perquè a València no hi ha cap lloc on la projecten en la nostra llengua (ni doblada ni tampoc subtitulada), a veure si els resultats del 24M solucionen aquesta autodiscriminació que arrosseguem durant anys, dècades i segles.

El film francés conta, basant-se en un fet real, com una professora de secundària, tutora d’un grup conflictiu i complicat, és capaç de motivar el seu alumnat per treballar la seua àrea, la Història, però sobretot per fer que aquestos adolescents, rebutjats i discriminats pel sistema i la seua història genètica, siguen capaços de trencar el cercle tancat al qual estan inscrits des que nasqueren.

Apassionant manera de fer-nos veure que les utopies moltes vegades són realitat i que allò impossible té possibilitats. Nit de reflexió sobre el meu treball, sobre els aires derrotistes que la burocràcia pedagògica i la política educativa ens fan sentir. Nit de reflexió per a recordar a Ovide Decroly, per a recordar quan els mètodes d’aquest pedagog  t’emocionaven  i somniaves que arribara el dia en què allò que estaves estudiant pogueres fer-ho realitat. Nit de reflexió per a plantejar-te novament el teu mètode de treball. Nit de reflexió per a recordar que tens pendent llegir de Jaume Carbonell, Pedagogías del siglo XXI, concretament on parla dels projectes de treball. Nit de reflexió per no oblidar que malgrat que ens diguen que ja està tot inventat no està tot fet.

La pel·lícula pagà la pena. Els resultats generats per les reflexions dels ciutadans també han pagat la pena. Les noves pedagogies del segle XXI també paguen la pena (especialment si les fem entre tots i amb la voluntat de fer (i ser) millor persones).

SIMONE DE BEAUVOIR: LA DONA TRENCADA (La femme rompue, 1968)

Per commemorar el 8 de març, dia internacional de les dones, he llegit l’últim dels tres relatats, que coincideix  amb el títol del llibre, de Simone de Beauvour, La dona trencada. En ell, l’autora es fa servir d’una narradora protagonista  que, mitjançant un diari personal, va contant l’ensorrament del seu projecte de vida. Monique pertany a una classe social acomodada i va deixar la seua carrera per unir-se a la del seu marit metge, Maurice.

En el diari ens conta el calvari dels primers mesos, quan descobreix que el seu home té una relació extramarital. El sentiment de fracàs i la recerca de la pròpia culpabilitat formaran part del dietari d’aquesta senyora parisenca.  L’esdeveniment convertit en trauma anirà evolucionant per totes les fases naturals d’aquest tipus de problema de parella, però Monique tindrà una cosa al seu favor que moltíssimes dones no tenen: una economia assegurada. El canvi de sentiments que sofreix, les falses esperances que es crea i es creu i, les justificacions obsoletes que es dona, la portaran inevitablement a la depressió. Però què es pitjor: descobrir que ja no t’estimen o descobrir que eres tu qui no s’estima? Un grapat d’anys consagrant-se a altra persona més que a tu mateix no resulta saludable per a la salut personal i social.

L’autora, Simone de Beauvoir, és un dels màxims exponents culturals del segle XX, una dona compromesa amb la societat i,  en especial, amb els drets de la dona. D’ella són frases com: No es naix dona, una es fa (El segon sexe, 1949). Molt/Tot en falta llegir d’ella per conéixer els pilars ideològics i filosòfics del moviment feminista.

El món de l’educació ha de donar cabuda, amb un espai real i no simbòlic, a pensadores com Simon de Beauvoir, no sé la LOMQE on les ha ubicades, reconec públicament que no m’he estudiada la llei i el decret que la desenvolupa curricularment (espere a l’adaptació valenciana), però pel que estic descobrint em sembla que tindran un espai anecdòtic en aquestos temps de recessió democràtica, cultural i econòmica.

Per acabar, i com què sempre (o quasi sempre) conte anècdotes personals en les meues entrades, em traslladaré als meus anys d’infantesa i adolescència, concretament al mes d’agost, el mes que a Alcàsser se celebren les festes i l’Ajuntament publicava un llibre de festes (ara publica un díptic). En ell, a banda de la participació ciutadana amb escrits, es publicaven els diferents actes a celebrar, doncs bé, les Clavariesses de la Mare de Déu d’Agost (que havien de ser totes casades) tenien unes pàgines per a d’elles i allí hi estaven les seues fotos, a sota de cadascuna posava el nom i era habitual que el posaren de la següent forma : Nom+Cognom+preposició DE+Cognom del marit (elles mateixa es consideraven propietat del marit, Maria López de Cervantes). Afortunadament aquesta etapa ja la tenim superada, no? QUE AQUEST ANY SIGA L’ÚLTIM PER REINVINDICAR UN DRET I QUE EN EL FUTUR SIGUEN NOMÉS JORNADES PER FESTEJAR.

PD.: Us deixe enllaços per descarregar-se en PDF el relat motiu de l’entrada així com altres dels llibres. Fotos i Vídeos no són de la meua propietat. Si el propietari o la propietària no els vol compartir que m’ho comunique i els traure del bloc.

CURIAL E GÜELFA

Mil dubtes m’han sorgit per escriure sobre el darrer llibre llegit, centenars de consultes bibliogràfiques en paper i en la xarxa, desenes de relectures a alguns dels capítols, però sols una idea al meu cap: perquè no contes que t’ha agradat molt.

Entre el miler,  les centenes, les desenes i la unitat, m’he quedat amb la unitat: contar-vos que ha estat una xalada enganxar-se a les 591 pàgines, de Curial e Güelfa, que presenta la primera edició (maig de 2007)de la col·lecció d’Educació 62 (Edicions 62).

El primer cop que em vaig posar en contacte amb aquesta novel·la de cavalleria va ser de la mà de la professora Júlia Butinyà en unes assignatures que vaig fer a la UNED. Però bé, mai l’havia llegida. La vaig comprar amb la intenció de posar-me-la com a obligació algun estiu, però va ser a finals del 2014 que la vaig agafar, vaig llegir les primeres pàgines i no vaig poder apartar-la de la meua tauleta de nit. Bo, no mentiré, en algunes ocasiones l’agafava per poder llegir-la en el metro.

Curial e Güelfa és una novel·la de cavalleria on el seu protagonista, Curial, segueix un procés complet de maduració personal. Al llarg de tota l’obra viurà un seguit de proves que el faran evolucionar i convertir-se en un adult. Aquest model de procés maduratiu ha estat repetit en la història de la literatura en infinitat d’ocasions i, per posar dos exemples distanciats en el temps, podem citar a Ulisses d’Homer i, a Jim Hawkins d’Stevenson.

Curial és un jovenet de classe humil que s’enamora d’una jove vídua aristocràtica. L’amor és correspost, però com marca l’època, el segle XV, aquesta no el podrà acceptar fins què no torne amb una sèrie de guanys i triomfs que l’avalen en una nova condició social.

Curial marxa pel món conegut d’aquell segle i viu multituds d’aventures cavalleresques que aniran omplint-lo de valor davant la seua estimada Güelfa, però pel camí es creuran dues dones: Laquesis i Càmar. Totes dues, molt belles, cauran malaltes d’amor per Curial, i malgrat que aquest no accedirà a trair a Güelfa, aquesta, que s’assabenta de tot, ho haurà d’emprar com a entrebanc per engrandir la cavallerositat del seu estimat. Finalment, i com és d’esperar, Curial aconseguirà enderrocar tots els murs que la vida (i la gelosia de Güelfa) li posen i accedir a l’estament social que el permetrà celebrar noces amb la seua estimada.

L’autor d’aquesta història no el coneguem, però per tota la informació que es pot llegir s’intueix que fou un gran coneixedor de la cultura clàssica i de la de l’època, així com també un contrari dels Trastàmara i un fidel seguidor del rei Pere el Gran.

Sobre la llengua emprada, què dir? Doncs un català del segle XV on trobem moltes petjades italianes, franceses i occitanes (però avise els internautes que no sóc cap especialista en aquest tema).

Vull acabar recomanant aquesta obra, be siga en la seua llengua original o en una adaptació, perquè, no cregueu que hem de conéixer el nostre tresor literari? I per si llegiu açò amb els menudetes de la casa us pose una cançó de cavallers.

LA FRUSTRACIÓ POT FER-TE PROTAGONISTA D’UN DELS RELATOS SALVAJES

          Que el 13 d’un mes caiga en divendres és probabilitat de mala sort en molts països occidentals, al nostre, el 13 no és ben rebut en dimarts, però supersticions a banda, el passat divendres, 13 de febrer, vaig anar al cinema Babel a veure una pel·lícula argentina, produïda per els germans Almodóvar i dirigida per Damián Szifrón, amb el títol de Relatos Salvajes. Per què vaig escollir-la? Doncs segurament perquè un dels protagonistes, Ricardo Darín, em resulta garantia de veure un film que m’agrada.  

          Aquest llargmetratge és, realment,  la unió de sis curts, en termes literaris seria un llibre on s’arrepleguen relats curts. En aquest cas amb un fil conductor comú en tots: la reacció de l’ésser humà, portada a una reacció extrema o radical, davant d’una situació frustrant. El tòpic del psicòleg argentí el trobem al film, de segur que més d’una teoria de Sigmun Freud s’ha llegit Szifrón.

           Els diferents personatges protagonistes dels sis relatats es troben davant situacions que, per les circumstàncies personals del moment, els fan reaccionar d’una manera poc humana, d’ahí el qualificatiu de salvatge en el títol. L’agressivitat de les situacions ens farà pensar en les injustícies que quotidianament anem rebent a títol personal i, també, com a membres d’un col·lectiu, però el director ho tracta des d’una vessant humorística que, sense deixar-nos el cuquet al cervell, ens fa riure.

           La situació socioeconòmica que les polítiques actuals marquen el nostre dia a dia són, segurament, motiu per a què molts ciutadans reaccionen d’una manera salvatge en veure’s immersos en situacions frustrants, però afortunadament l’ésser humà, malgrat alguns casos que tothom coneix, és un animal racional  (i no salvatge).

         Sí, hi som racionals i tenim altres mecanismes per reaccionar davant les injustícies personals i col·lectives. No ens les deixem segrestar i fem-les servir. La protesta i la veu que ens donen les urnes són una bona manera de fer-nos sentir sense fer ús de reaccions salvatges. Tu què n’opines?

Qu'est-ce qu'on a fait au Bon Dieu?/ Déu meu, però què t’hem fet?

               Durant uns anys de la meua adolescència, el dia de Nadal, agafava el cotxe de línia de la Vialco en companyia dels amics, i anàvem a València a una sessió de cinema. La pel·lícula l’escollíem eixe mateix dia segons veiérem en les cartelleres que exposaven aquelles sales de projecció d’abans. Després del cinema passejàvem, entre la multitud de gent, pel passeig Russafa i voltants, que era on els “hippies” tenien les seues paredes.

Amb el temps i l’edat aquest cinèfil costum es va acabar, com la prohibició municipal va acabar amb el mercat de carrer que oferien els venedors ambulants i el centre de la ciutat va quedar desert els diumenges de vesprada. Coses de la vida, la política o del mercat han fet que el carrer Colom i els adjacents de València Ciutat es tornen a omplir de gent, però d'altra manera.

               
                Ahir no era Nadal, però per començar un 2015 de pel·lícula vaig anar amb Eva al cinema (un dels propòsits que hem fet és reiniciar l’assiduïtat al cinema), una vegada a la porta dels Cines Babel ens vam decidir per la pel·li Qu'est-ce qu'on a fait au Bon Dieu?,  poc en sabíem d’ella (així com ben poc en sabíem de la resta), però allí que entràrem després de sopar en la Sala Cero, el restaurant que té el cinema annexionat.

               Doncs bé, ja asseguts i apagats els llums no sé si dir que començà el film o dir que començàrem a riure’ns, perquè la rialla fou la tònica general d’aquesta comèdia francesa que retrata amb un humor exquisit la immigració i el fet multiracial en la França actual. És una obra d’art feta comèdia per riure’s dels prejudicis racials.

               L’argument es pot resumir en el fet d’un matrimoni francés, conservador i catòlic amb quatre filles. Les tres majors, malgrat l’opinió dels progenitors, es casen amb tres hòmens d’origen estranger i de religions diferents. Els Verneuil posaran totes les esperances en la filla xicoteta i, com deia la Gómez Kemp, fins ací puc llegir. Només dir-vos que dintre dels vostres propòsits d’any nou és obligatori posar aquesta pel·lícula com d’obligada visualització.

Per cert, BON ANY!

PD.:Trobe que també es pot veure doblada al castellà en altres sales de la ciutat de València.