SIMONE DE BEAUVOIR: LA DONA TRENCADA (La femme rompue, 1968)

Per commemorar el 8 de març, dia internacional de les dones, he llegit l’últim dels tres relatats, que coincideix  amb el títol del llibre, de Simone de Beauvour, La dona trencada. En ell, l’autora es fa servir d’una narradora protagonista  que, mitjançant un diari personal, va contant l’ensorrament del seu projecte de vida. Monique pertany a una classe social acomodada i va deixar la seua carrera per unir-se a la del seu marit metge, Maurice.

En el diari ens conta el calvari dels primers mesos, quan descobreix que el seu home té una relació extramarital. El sentiment de fracàs i la recerca de la pròpia culpabilitat formaran part del dietari d’aquesta senyora parisenca.  L’esdeveniment convertit en trauma anirà evolucionant per totes les fases naturals d’aquest tipus de problema de parella, però Monique tindrà una cosa al seu favor que moltíssimes dones no tenen: una economia assegurada. El canvi de sentiments que sofreix, les falses esperances que es crea i es creu i, les justificacions obsoletes que es dona, la portaran inevitablement a la depressió. Però què es pitjor: descobrir que ja no t’estimen o descobrir que eres tu qui no s’estima? Un grapat d’anys consagrant-se a altra persona més que a tu mateix no resulta saludable per a la salut personal i social.

L’autora, Simone de Beauvoir, és un dels màxims exponents culturals del segle XX, una dona compromesa amb la societat i,  en especial, amb els drets de la dona. D’ella són frases com: No es naix dona, una es fa (El segon sexe, 1949). Molt/Tot en falta llegir d’ella per conéixer els pilars ideològics i filosòfics del moviment feminista.

El món de l’educació ha de donar cabuda, amb un espai real i no simbòlic, a pensadores com Simon de Beauvoir, no sé la LOMQE on les ha ubicades, reconec públicament que no m’he estudiada la llei i el decret que la desenvolupa curricularment (espere a l’adaptació valenciana), però pel que estic descobrint em sembla que tindran un espai anecdòtic en aquestos temps de recessió democràtica, cultural i econòmica.

Per acabar, i com què sempre (o quasi sempre) conte anècdotes personals en les meues entrades, em traslladaré als meus anys d’infantesa i adolescència, concretament al mes d’agost, el mes que a Alcàsser se celebren les festes i l’Ajuntament publicava un llibre de festes (ara publica un díptic). En ell, a banda de la participació ciutadana amb escrits, es publicaven els diferents actes a celebrar, doncs bé, les Clavariesses de la Mare de Déu d’Agost (que havien de ser totes casades) tenien unes pàgines per a d’elles i allí hi estaven les seues fotos, a sota de cadascuna posava el nom i era habitual que el posaren de la següent forma : Nom+Cognom+preposició DE+Cognom del marit (elles mateixa es consideraven propietat del marit, Maria López de Cervantes). Afortunadament aquesta etapa ja la tenim superada, no? QUE AQUEST ANY SIGA L’ÚLTIM PER REINVINDICAR UN DRET I QUE EN EL FUTUR SIGUEN NOMÉS JORNADES PER FESTEJAR.

PD.: Us deixe enllaços per descarregar-se en PDF el relat motiu de l’entrada així com altres dels llibres. Fotos i Vídeos no són de la meua propietat. Si el propietari o la propietària no els vol compartir que m’ho comunique i els traure del bloc.

CURIAL E GÜELFA

Mil dubtes m’han sorgit per escriure sobre el darrer llibre llegit, centenars de consultes bibliogràfiques en paper i en la xarxa, desenes de relectures a alguns dels capítols, però sols una idea al meu cap: perquè no contes que t’ha agradat molt.

Entre el miler,  les centenes, les desenes i la unitat, m’he quedat amb la unitat: contar-vos que ha estat una xalada enganxar-se a les 591 pàgines, de Curial e Güelfa, que presenta la primera edició (maig de 2007)de la col·lecció d’Educació 62 (Edicions 62).

El primer cop que em vaig posar en contacte amb aquesta novel·la de cavalleria va ser de la mà de la professora Júlia Butinyà en unes assignatures que vaig fer a la UNED. Però bé, mai l’havia llegida. La vaig comprar amb la intenció de posar-me-la com a obligació algun estiu, però va ser a finals del 2014 que la vaig agafar, vaig llegir les primeres pàgines i no vaig poder apartar-la de la meua tauleta de nit. Bo, no mentiré, en algunes ocasiones l’agafava per poder llegir-la en el metro.

Curial e Güelfa és una novel·la de cavalleria on el seu protagonista, Curial, segueix un procés complet de maduració personal. Al llarg de tota l’obra viurà un seguit de proves que el faran evolucionar i convertir-se en un adult. Aquest model de procés maduratiu ha estat repetit en la història de la literatura en infinitat d’ocasions i, per posar dos exemples distanciats en el temps, podem citar a Ulisses d’Homer i, a Jim Hawkins d’Stevenson.

Curial és un jovenet de classe humil que s’enamora d’una jove vídua aristocràtica. L’amor és correspost, però com marca l’època, el segle XV, aquesta no el podrà acceptar fins què no torne amb una sèrie de guanys i triomfs que l’avalen en una nova condició social.

Curial marxa pel món conegut d’aquell segle i viu multituds d’aventures cavalleresques que aniran omplint-lo de valor davant la seua estimada Güelfa, però pel camí es creuran dues dones: Laquesis i Càmar. Totes dues, molt belles, cauran malaltes d’amor per Curial, i malgrat que aquest no accedirà a trair a Güelfa, aquesta, que s’assabenta de tot, ho haurà d’emprar com a entrebanc per engrandir la cavallerositat del seu estimat. Finalment, i com és d’esperar, Curial aconseguirà enderrocar tots els murs que la vida (i la gelosia de Güelfa) li posen i accedir a l’estament social que el permetrà celebrar noces amb la seua estimada.

L’autor d’aquesta història no el coneguem, però per tota la informació que es pot llegir s’intueix que fou un gran coneixedor de la cultura clàssica i de la de l’època, així com també un contrari dels Trastàmara i un fidel seguidor del rei Pere el Gran.

Sobre la llengua emprada, què dir? Doncs un català del segle XV on trobem moltes petjades italianes, franceses i occitanes (però avise els internautes que no sóc cap especialista en aquest tema).

Vull acabar recomanant aquesta obra, be siga en la seua llengua original o en una adaptació, perquè, no cregueu que hem de conéixer el nostre tresor literari? I per si llegiu açò amb els menudetes de la casa us pose una cançó de cavallers.

LA FRUSTRACIÓ POT FER-TE PROTAGONISTA D’UN DELS RELATOS SALVAJES

          Que el 13 d’un mes caiga en divendres és probabilitat de mala sort en molts països occidentals, al nostre, el 13 no és ben rebut en dimarts, però supersticions a banda, el passat divendres, 13 de febrer, vaig anar al cinema Babel a veure una pel·lícula argentina, produïda per els germans Almodóvar i dirigida per Damián Szifrón, amb el títol de Relatos Salvajes. Per què vaig escollir-la? Doncs segurament perquè un dels protagonistes, Ricardo Darín, em resulta garantia de veure un film que m’agrada.  

          Aquest llargmetratge és, realment,  la unió de sis curts, en termes literaris seria un llibre on s’arrepleguen relats curts. En aquest cas amb un fil conductor comú en tots: la reacció de l’ésser humà, portada a una reacció extrema o radical, davant d’una situació frustrant. El tòpic del psicòleg argentí el trobem al film, de segur que més d’una teoria de Sigmun Freud s’ha llegit Szifrón.

           Els diferents personatges protagonistes dels sis relatats es troben davant situacions que, per les circumstàncies personals del moment, els fan reaccionar d’una manera poc humana, d’ahí el qualificatiu de salvatge en el títol. L’agressivitat de les situacions ens farà pensar en les injustícies que quotidianament anem rebent a títol personal i, també, com a membres d’un col·lectiu, però el director ho tracta des d’una vessant humorística que, sense deixar-nos el cuquet al cervell, ens fa riure.

           La situació socioeconòmica que les polítiques actuals marquen el nostre dia a dia són, segurament, motiu per a què molts ciutadans reaccionen d’una manera salvatge en veure’s immersos en situacions frustrants, però afortunadament l’ésser humà, malgrat alguns casos que tothom coneix, és un animal racional  (i no salvatge).

         Sí, hi som racionals i tenim altres mecanismes per reaccionar davant les injustícies personals i col·lectives. No ens les deixem segrestar i fem-les servir. La protesta i la veu que ens donen les urnes són una bona manera de fer-nos sentir sense fer ús de reaccions salvatges. Tu què n’opines?

Qu'est-ce qu'on a fait au Bon Dieu?/ Déu meu, però què t’hem fet?

               Durant uns anys de la meua adolescència, el dia de Nadal, agafava el cotxe de línia de la Vialco en companyia dels amics, i anàvem a València a una sessió de cinema. La pel·lícula l’escollíem eixe mateix dia segons veiérem en les cartelleres que exposaven aquelles sales de projecció d’abans. Després del cinema passejàvem, entre la multitud de gent, pel passeig Russafa i voltants, que era on els “hippies” tenien les seues paredes.

Amb el temps i l’edat aquest cinèfil costum es va acabar, com la prohibició municipal va acabar amb el mercat de carrer que oferien els venedors ambulants i el centre de la ciutat va quedar desert els diumenges de vesprada. Coses de la vida, la política o del mercat han fet que el carrer Colom i els adjacents de València Ciutat es tornen a omplir de gent, però d'altra manera.

               
                Ahir no era Nadal, però per començar un 2015 de pel·lícula vaig anar amb Eva al cinema (un dels propòsits que hem fet és reiniciar l’assiduïtat al cinema), una vegada a la porta dels Cines Babel ens vam decidir per la pel·li Qu'est-ce qu'on a fait au Bon Dieu?,  poc en sabíem d’ella (així com ben poc en sabíem de la resta), però allí que entràrem després de sopar en la Sala Cero, el restaurant que té el cinema annexionat.

               Doncs bé, ja asseguts i apagats els llums no sé si dir que començà el film o dir que començàrem a riure’ns, perquè la rialla fou la tònica general d’aquesta comèdia francesa que retrata amb un humor exquisit la immigració i el fet multiracial en la França actual. És una obra d’art feta comèdia per riure’s dels prejudicis racials.

               L’argument es pot resumir en el fet d’un matrimoni francés, conservador i catòlic amb quatre filles. Les tres majors, malgrat l’opinió dels progenitors, es casen amb tres hòmens d’origen estranger i de religions diferents. Els Verneuil posaran totes les esperances en la filla xicoteta i, com deia la Gómez Kemp, fins ací puc llegir. Només dir-vos que dintre dels vostres propòsits d’any nou és obligatori posar aquesta pel·lícula com d’obligada visualització.

Per cert, BON ANY!

PD.:Trobe que també es pot veure doblada al castellà en altres sales de la ciutat de València.

EL MISTERI DE LA TRINITAT: LA NIEBLA Y LA DONCELLA DE LORENZO SILVA

La primera vegada que vaig sentir parlar de l’autor responsable d’aquesta entrada va ser a finals del 2012, en ser-li atorgat el Premi Planeta. Justament la novel·la d’aquell premi, La marca del meridiano, és l’última publicada per l’autor de la sèrie de Bevilacqua y Chamorro. És per això que, segons sembla, no és obligatori llegir-les segons la cronologia de la seua publicació.

La niebla y la doncella que acabe de llegir ha estat editada en “barat” dintre Crimen y Misterio de Booket, Planeta o Destino, que ara ja no hi ha que s’entenga en això de les editorials, semblen santíssimes trinitats, por en fa que acabem per entendre el misteri i s’acabe el món de l’edició (com ha passat en la construcció).

Bo, agafant el fil, aquesta novel·la transcorre a l’illa de La Gomera, on els picoletos Bevilacqua i  Chamorro seran destinats un parell de setmanes per aclarir una assassinat ocorregut dos d’anys enrere. La tranquil·litat inherent a les societats illenques serà l’atmosfera que envolta aquesta novel·la negra, que acabarà amb una taca negra envoltada per la boira escampada en la verdor dels boscs.

Amb un llenguatge correcte, sense tacos ni paraules malsonants, el sergent Vila (Bevilacqua),  narrador protagonista, ens conta la història sense poder evitar fer-nos participar dels seus pensaments personals i patiments cap a les situacions emocionals dels seus companys. Un guàrdia civil de la democràcia que no té res a veure amb aquells que feien patir  els gitanos de GarcíaLorca.

La política, el poder, el narcòtics, la seducció, la soledat, les influències, el sexe... seran els motors d’aquesta novel·la negra. Per tant, algun d’ells segur que t’enganxa i et fa gaudir d’estones de lectura.

Per suposat, jo, fins que no m’han dit qui era el culpable no he sabut lligar les pistes. Menys mal que no em dedique a la criminologia!

FA 34 ANYS VAIG SER “NOTICIETA” A LAS PROVINCIAS

    

      Un diumenge com avui, 31 d’agost, però de l’any 1980, el meu amic de la infantessa i veí de penal, Fransisco, conegut com Tícol, em vingué a dir que el seu pare havia llegit una notícia al diari on jo eixia. Poc després (o unes hores) telefonà el meu oncle de Benifaió i ens va dir el mateix. Supose que aniríem a ca Poldo i compraríem el diari en qüestió.

       La notícia, posada en l’apartat de LA RIBERA (¿?) i signat per en Pascual Aviñó, narrava que a Alcàsser, durant els mesos d’estiu, s’havien realitzat una sèrie de cursos de natació per a xiquets i xiquetes i, que en finalitzar aquestos, com era habitual, se celebrà una mena de competició com a cloenda dels mateixos, doncs bé, la classificació en qüestió va ser pràcticament la notícia.

    

      Recorde que aquell dia, després de baixar del pòdium, no em vaig traure en tota la vesprada les medalles del coll. Ah! Que no ho dit? Vaig ser or en 100 metres i plata en relleus 4x100, així com que també estava molt content perquè com els meus pares tenien el forn tancat per vacances pogueren vindre tots dos a veure’m competir (perquè sigam clars, allí, per molt que et diguen, no anaves només a participar).

     

     També recordava que a l’any següent  torní a participar i també vaig guanyar medalla, però del 81 no recordava quina (fins què el gerent de Cartucho y tinta, m’envià una foto on em vaig veure obligat a recordar que el meu or s’havia transformat en bronze, vaig perdre dues posicions, això sí, i sols per donar-me ànims, els dos xiquets que em guanyaren eren francesos (o de pares francesos), així que a la fi jo era l’or del terreny.

     D’aquella fita també recordava a la perfecció que el meu amic Fernando Navarro havia sigut plata (bo, a d’ell li ho he recordat en diferents ocasions), però com que el diari s’havia perdut, i per aquell temps no ens coneixíem més enllà de veure’ns pel poble, fins l’altre dia que el meu pare em digué: −Açò ho vols, o ho tire? No vaig veure que en aquell Olimp Alcasser dels escollits pels déus estaven també la meua amiga Eva Zamora i el meu amic José Romaguera. Si és que ja apuntàvem maneres!

     Altres efemèrides que competiren amb el meu triomfa la premsa, d’aquell 31 d’agost de 1980, van ser els naixement del sindicat polonés Solidaritat i del raper Joe Budden, de qui us adjunte video (gràcies San Google per donar-me aquesta informació).

     Per no pecar de massa vanitòs m'he reservat el publicar la foto del meu or, així com de fer-me'n una ara amb la medalla que encara conserve (tot arribarà!!!)

AVUI EN FAIG 46, GRÀCIES, MARE!

Fa quaranta-sis anys em vas donar la vida, i aquesta serà la primera vegada que no em felicites l'aniversari. Des que iniciares el teu darrer viatge he intentat moltes vegades escriure en el bloc sobre tu, però mai he pogut fer-ho perquè la tristesa se m’apoderava. Vull evitar pensar-te en els darrers mesos que compartírem, vull esborrar del meu record immediat la teua vulnerabilitat, el teu patiment, el teu estat minvat d’alegria... però m’és molt difícil aconseguir-ho. Els dies passen i, no saben fer-ho, sense recordar-me alguna situació en la qual tu estaries implicada: alguna cosa que contar-te, un regal que ja no puc comprar-te en el meu viatge, demanar-te que em faces un dinar, telefonar-te per dir-te que he arribat bé, riure’ns d’alguna anècdota... i milers de coses que em deixen els dies buits.

Avui encete un nou any, ara ja estic més prop dels 50 que dels 40, tinc molts menys cabells i dels que queden, molts d’ells són canes. Quan vaig a comprar els dependents es dirigeixen a mi com “senyor”, i com cantaven Video, La noche no es para mi. Així i tot no em puc queixar de la vida que m’ha tocat viure, ja que el teu ajut és en gran mesura el resultat d’allò que ara sóc. Sempre has estat al meu costat, has estat mare 24 hores al dia. Els valors morals i ètics te’ls dec a tu i a monpare, i gràcies a tots dos em puc sentir bé amb mi mateix.

Moltes gràcies, mare!