EL GUARDIÁN INVISIBLE de Dolores Redondo

El primer lliurament del que anomenen Trilogia del Baztán, de l’escriptora  DoloresRedondo, ens condueix a descobrir un indret genuïnament navarrés: boscos, gastronomia, èuscara i mitologia. La protagonista de la novel·la,  la inspectora de la policia foral Amaia Salazar, tornarà al seu poble, Elizondo, per trobar el culpable d’una sèrie d’assassinats que es succeeixen a la riba del riu Batzán. Barrejant-se amb la investigació reviurà esdeveniments del passat que tenia emmagatzemats en l’indret més inaccessible del seu subconscient. Investigació policial i introspecció personal constituiran els dos cors que bategaran tota la història ajudant-se de les invitacions, constants i ben construïdes, que al llarg de les pàgines ens encisaran, com si es tractarà d’un conjur màgic, a voler descobir in situ la natura, la gastronomia i la gent del Batzán.

Un narrador en tercera persona, omniscient, és qui conta la història. El narrador donarà, en moltes ocasions,  la veu als personatges i,  per tant, algunes parts de la història arriben  a la persona lectora d’una manera selectiva i poc objectiva gràcies a aquest estil directe que fa parlar els protagonistes.

Un altre element a destacar en majúscules per la seua presència en la història es correspon a la mitologia i a la creença en éssers fantàstics i sobrenaturals. És més, la persona lectora ha de signar un pacte de confiança i de credibilitat amb  el narrador per poder anar seguint, sense decepcions, la història del llibre. Una barreja entre novel·la negra i novel·la fantàstica, al meu parer.

L’edició que he emprat és la de Booket, de 2018, de 432 pàgines i de 6,95 euros. Amb una mida còmoda de portar darrere i llegir-la en qualsevol lloc. Si ho fas, em dius qui fa els txantxigorris?

ESTUDI EN LILA de Maria Antònia Oliver

Farà cosa d’un any vaig rescatar un llibre de l’expurgació que estava realitzant a sa casa un familiar meu. Una novel·la negra editada per Edicions de la magrana en la col·lecció La negra (sisena edició de 1991). L’autora, la mallorquina Maria Antònia Oliver, l’estructura en dues parts, amb 26 capítols, més un epíleg (198 pàgines). Servint-se d’un format de diari personal, la narradora conta en primera persona els esdeveniments que una detectiva viu a rel de dos casos que se li presenten a l’hora: la recerca d’una adolescent fugida de casa i la identitat de tres homes que han pagat una obra d’art mitjançant un xec fals.

L’escenari on es desenvolupa la història és la Barcelona de la dècada dels 80 i, per tant, la Barcelona plena de cabines telefòniques i espais saturats de fum. Resulta força interessant el to reivindicatiu què la perdiguera fa, al llarg de tota la novel·la, de la lluita que les dones han de fer per trobar un lloc igualitari i digne en una societat tenyida de masclisme, que malgrat els fruits que s’han aconseguit, actualment encara presenten importants desnivells.

Tràfic d’armes, prostitució, violacions, policies corruptes, gent de bona posició social i obscurs fets són els motors que posen en funcionament els diferents fils conductors, que malgrat no tindre relació alguns d’ells de la manera a la qual estem acostumats a llegir, sí que moralment conflueixen.

Un text ple de modismes i lèxic mallorquins que m’han fet gaudir i recordar els meus anys per Ses Illes, però el que veritablement m’ha tocat la fibra han estat les reflexions que l’autora m’ha portat a fer sobre la dignitat de la dona. Sense cap intenció de fer un spoiler, dir-vos, benvolguts i benvolgudes internautes, que de Manades ja n’han hagut prou al llarg de la història.

Amb el temps que fa que està editada no sé si us resultarà fàcil trobar exemplars, però, així i tot, trobe que paga la pena intentar-ho, segur que passes una bona estona llegint-la.

Si tempus fugit, carpe diem

Fa unes setmanes que li pegue voltes al mateix tema:  50 ja! I què he fet dels meus somnis i metes de vida? Racionalment crec que  no em puc queixar de tot, però, què em queda i, el que és pitjor, com m’organitze per fer tot el que m’agradaria fer? Ufff quin mal de cap i quina angoixa, de vegades m’agradaria ser més conformista i estar feliç per haver-me plantat havent perdut les projeccions de futur. Però no puc enganyar-me, no sé tindre la ment sense projeccions futures. Això sí, m’estic convencent i mentalitzant que he de perfilar, amb adaptacions reals, els meus projectes, que malgrat el mig segle que he deixat enrere, sí, com un bufit, encara tinc temps de fer... bo, la primera decisió; viure 50 anys més perquè sinó... Com diu el títol de l’entrada Si tempus fugit, carpe diem, això sí, amb la sort de no conéixer què passarà en el futur i, per tant, amb un altre nou lema, i ja en van tres: chè sarà de la mia vita qui lo sa (i si alguna persona ho sap que no m’ho diga).

Per cert, visioneu el vídeo que us adjunte.

.