diumenge, 17 de novembre del 2013

SIS VEUS PER AL POETA I MILERS DE VEUS PER A RTVV

El passat dissabte nou de novembre vaig passar mig dia amb un dilema moral. Us explique: a València hi havia la convocatòria d’una manifestació per recolzar la RTVV oberta i, a Alcàsser, el Col·lectiu La Figuera organitzava com a cloenda de la setmana d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, l’espectacle Sis veus per al poeta.A la fi em vaig decantar per quedar-me al poble i assistir a l’espectacle per al poeta de l’any.

Mai he sigut de poesia, sempre m’ha costat molt llegir-la, però des de fa uns pocs anys, amb la obligatorietat de fer algunes lectures en la carrera i amb la publicació de poemaris de persones properes, doncs m’he anant involucrant en aquest meravellós món dels versos, les rimes i les figures retòriques. Així que, ho confesse públicament: Aquest espectacle sobre Estellés ha fet que m’involucre molt més en l'art poètic.


L’acte va tenir lloc a la sala superior de la Llar dels jubilats. El local estava ple de gom a gom, i va donar inici al mateix un pregó. A partir d’aquest, les sis veus de les sis dones, s’encarregaren de transmetre’ns una sèrie de sensacions que a mi, i supose que a molts dels que estaven al públic també, ens tingueren expectants per veure quina era la següent grata sorpresa que ens oferirien. Trobe que estic fent massa lletra per dir: De categoria!


Musicar alguns dels poemes, musicar sobre els poemes, recitar poemes, dansades espontànies i no tan espontànies...  i tot amb sis veus diferents, sis veus que es barrejaven harmònicament d’una manera natural per a fer-nos gaudir i, a mi també esborronar-me, en molts moments. L’espectacle poètic va concloure amb la presència de tres músics locals del tabalet i la dolçaina (Miquel, Esteve i Empar)

Mentre açò succeïa, als carrers de les tres capitals de província es manifestaven milers de veus per demanar al nostre molt honorable que no tancara la nostra televisió autonòmica, que no silenciara la nostra llengua, la nostra cultura i els nostres costums. De moment pinta mal l’assumpte, malgrat que les moltes veus que s’ajuntaren tenien tonalitats de sectors molts diferents de la societat valenciana. Veurem que passa a final de mes: continuarem tenint un canal autonòmic? Haurà eixit a la venda el disc que enregistra aquest magnífic treball de les Sis veus per al poeta? Espere que la resposta a les dues preguntes siga un SÍ (amb accent, d’afirmació, i no sense de condicional).

També, mentre açò succeïa, la sala gran del Centre Cultural (el multiusos) estava buida.


Gràcies a La Figuera per donar-nos l’oportunitat als alcassers de viure aquest espectacle (els demane disculpes per haver usat les seues fotos)

divendres, 8 de novembre del 2013

Adéu Canal 9: Un conte curt i trist

               Això era una vegada un país on no hi havia rei, hi havia president. Era un país que estava dintre d’un altre país on hi havia un altre president que manava més. Per a que tothom sapiguera qui manava més, al país de dins li feren creure que millor que dir-se país era dir-se comunitat.

                  Entre les diferències que hi havia entre el país mandamás i el manat en trobàvem una del molt grossa: cadascun d’ells paralava una llengua diferent, per això el poderós començà a fer malifetes amb la intenció de fer creure als habitants de la comunitat que el que parlaven no era tan culte i tan important com el que parlaven ells. Hi hagué uns comunitaris que volien poder i, per a tenir-lo, poquet a poquet (o molt o molt, depén de qui ho conte) anaren assimilant-se als de la pàtria gran. Malgrat que les lleis democràtiques avalaven la pluralitat d’identitats sempre hi hagué una E sobre una V, i en la televisió que tenien els xicotets començaren a fer coses desorbitades i fora de context per a que tots renegaren d’ella. Va ser en aquest moment, quan ja no la volia ningú , que decidiren tancar-la.

Això era una vegada una escola pública....

Això era una vegada un centre de salut...

Això era una vegada un xarxa de metro...


Qui serà el proper?

divendres, 1 de novembre del 2013

SARDENYA, L’ILLA DE LES CINC LLENGÜES

L’estiu del 2013 l’he tingut força viatger, després d’anar-hi al nord d’Europa, a Noruega, com ja han comprovat els internautes, vaig visitar l’illa italiana de Sardenya.  Aquest viatge va ser com diu la dita: Pensat i fet, però no per això deixà de tindre interés. A nivell personal el fet de visitar qualsevol part d’Itàlia sempre em resulta atractiu, i Sardenya havia estat des de fa molt de temps dintre dels meus interessos, especialment la ciutat de l’Alguer.

El meu hostalatge durant aquesta setmana va ser al Regina Margheritta, a la capital de l’illa, Càller (Cagliari). Però Sardenya és una illa massa gran per a tractar de visitar-la amb transport públic, així que ens haguérem d’anar apanyant en el que estava al nostre abast. Així i tot pagaren la pena aquests dies de vacances.

La visita a l’Alguer és força complicada per a fer-la en un dia tenint l’hotel a l’altra punta de l’illa, però gràcies al transfer de l’aeroport vam poder visitar-la un parell d’horetes, i gaudir d’aquell indret impregnat de catalanitat per totes bandes. Sobre la llengua, doncs he de ser sincer, exceptuant la retolació dels carrers i comerços, sols vaig poder escoltar-li a l’ama d’una botiga un adéu... anava a posar-me sentimental i dir que en sentir-la els ulls se m’ompliren de llàgrimes, però mentiria. Encara que sí que puc dir que durant aquella excursió vaig sentir-me emocionat perennement, tot em feia comboiet, veure el trenino catalano, el centre de suport de la UOC, les quadribarrades en els edificis públics, la informació en català de la Grotta di Nettuno, la paella i la crema catalana en els menús dels restaurants... podeu dir-me caldós, però a cadascú l’emocionen unes coses. La visita es va fer curta i es quedaren moltes coses per visitar, però com sempre dic en els meus viatges, cal deixar-se llocs per tenir motius i tornar-hi altra vegada, així que Alghero, ja saps! Ens tornarem a veure!


Sardenya, la segona illa més gran del Mare Nostrum, compta amb 5 llengües:  L’italià, El sard, una variant del Cors (llengua de la veïna Còrsega), l’Alguerés (català medieval) i el genovés Tabarquí  (a les illes de San Pietro i Sant Antioco), però com hom entendrà tots els sards no les parlen totes. L’ús i la realitat lingüística de cadascuna d’elles és la que és, i cal esperar que les polítiques lingüístiques i la voluntat dels parlants, que han fet i fan que en el segle XXI encara estiguen vives (esperem que per molt de temps).


PD. : No us perdeu els enllaços que assenyale, en ells sí que trobaràs informació de la bona sobre aquesta magnífica illa.