CUANDO LOS MUERTOS HABLAN (ECU Narrativa) de Alejandro Escorihuela Sanfeliu.

El passat diumenge 21 de juliol tingué lloc a Alcàsser un acte literari a La Boheme Café Teatre.  Un veí del nostre poble, Alejandro Escorihuela, va presentar la seua primera novel·la: Cuando los muertos hablan.

El local, igual que en les anteriors presentacions de llibres, estava ple, així com també es va repetir l’èxit en les signatures (i per tant vendes) d’exemplars de la novel·la. La presentació anà a càrrec del Dr. en Sociologia Juli Aguado, altre veí d’Alcàsser que es va posar el públic en la butxaca amb el seu discurs, i com no, va incitar, descaradament, a que tothom es fera lector de la novel·la. L’acte també va ser engalanat amb música, d’inici tinguérem música  de tabal, dolçaina i albaes (Jacint, Amparo, Miquel, Vicent, Josep M.) i com a cloenda Merxe ens va oferir dues peces amb la flauta travessera.

L’argument de la novel·la té com a fil conductor la postguerra franquista en un poble de l’horta proper a Silla, anomenat Palacios, i el protagonista ens narra en primera persona una sèrie d’esdeveniments misteriosos i enigmàtics, que va descobrint al llarg de les seues 255 pàgines.

http://www.editorial-club-universitario.es/libro.asp?ref=5226

La novel·la té una temporalització pràcticament lineal i l’autor de manera virtuosa sap acabar cada capítol amb el grau de motivació elevat per a què el lector tinga frissera en començar el següent, tal i com feien els autors de les novel·les d’aventures del segle XIX ,com L’Illa del Tresor de Robert L. Stevenson, o l’autor actual, Dan Brown, en la novel·la  The Da Vici Code.

L’autor alcasser fa un treball descriptiu de la València dels anys 40 digne de lectura, així com dels seus trets polítics i socials. Tot, com no podia ser d’altra forma venint d’un professor d’Història, ben documentat i argumentat.

El protagonista, Pablo, que també és el narrador, és un jove de finals del segle XX que es veu de sobte vivint en un passat que només coneix per la seua afició a la lectura i als documentals històrics. Per a oferir-nos aquesta situació de viatge en el temps, l’autor ens fa pensar al llarg de la lectura en diverses possibilitats: Un viatge al passat tipus el film de Robert Zemeckis protagonitzat per Michael J. Fox, Back to the future, o és un diàleg amb els morts com feia Bruce Willis en la pel·lícula The sixth sense?, o és un joc de móns paral·lels com dels que parla Manuel de Pedrolo en el relat Un món distant i veí en el seu llibre Trajecte Final?

Trobe que millor no ho dic i ho descobreixes tu.

GOA

El 10 de juliol de 2008 vaig sentir parlar per primer cop de Goa. Estava a classe de portugués a la Universitat de Lisboa i algú dels companys del grup li va preguntar a la professora, Luisa Coelho, sobre els països on es parlava la llengua de Camões i el nombre de parlants que hi havia al món. Dintre de tota l’explicació hi hagué una part que feia referència a Goa.

Eixa mateixa vesprada hi havia organitzada una excursió per als estudiants estrangers que fèiem el curs: Cruzeiro no Tejo, ja pel nom podeu intuir en què va consistir, no? Doncs això mateix, un passeget amb vaixell pel riu Tejo en la zona de Lisboa. Per anar allí ho férem en metro, i en la primera parada, Cidade Universitaria, un dels alumnes es posà a parlar amb mi. Com es molt normal en aquestes converses entre estrangers que estan aprenent una llengua, després de demanar-se pel nom ve la pregunta d’on eres? Doncs bé, Talantino, que així li deien, em va dir que era de Goa.

Per la nit tenia un sopar, el xaval que m’havia llogat l’apartament, com que jo era el seu primer inquilí, em convidava a sopar, també va convidar a sa mare i  a una amiga d’aquesta, la professora de la Facultat Helena Ventura, perquè totes dues havien fet d’intermediàries en el meu lloguer. Doncs bé, el Rodrigo va quedar amb mi en la plaça de Bous de Lisboa. Quan ens trobàrem em digué que esperava que m’agradara el menjar indiano, ja que havia reservat taula en el restaurant Nova Goa.

Goa és una regió de l’Índia que va pertànyer a Portugal durant 451 anys. Va deixiar de ser portuguesa en 1961 per annexionar-se a Índia. En cosa de 50 anys el portugués va perdre quasi per complet la seua presència. En l’actualitat s’estava portant a terme una sèrie de mesures per a recuperar-lo. Entre elles estava el becar a goesos per a què passaren l’estiu a Lisboa i cursaren els cursos de Portugués pera estrangers.

A partir d’aquell dia vaig sentir parlar molt de Goa, i inclús vaig conéixer prou gent d’allí. Com anècdota puc contar la preocupació del meu amfitrió i les dues senyores portugueses al veurem suar com un porc mentre sopava. Em preguntaven si tenia calor, i no era això,no,  era la picamenta del menjar, que semblava que engolia foc.

Per cert, Talantino era ben peculiar, a banda del barret texà que portava, ell sempre deia que vestia amb camises com els europeus i que conservava el passaport del seu iaio on deia que la seua nacionalitat era la portuguesa.