MIGUEL SOUSA TAVARES RIO DAS FLORES

      El mes de juliol de l’any 2009 va ser el segon estiu que aní  a Lisboa a fer un curs de portugués per a estrangers. Des del primer dia que vaig arribar em  vaig adonar d’un cartell publicitari d’un llibre No teu deserto de l’autor que dóna títol a aquesta entrada. El vaig veure tantes vegades que vaig pensar que igual pagava la pena llegir-lo, així que el dia de Sant Fermí el vaig comprar... i les seues 125 pàgines em costaren llegir un parell de dies, això que encara feia molt d’ús del diccionari.

      Aquest fou el primer contacte amb la literatura de Sousa Tavares. Eixe mateix mes de juliol, abans de tornar a València, vaig comprar Equador, novel·la de 518 pàgines que m’encisaren i enganxaren de tal manera que amb poc més d’una setmana me’l vaig empassar amb recel, i a més em posà al cap la idea de fer un viatge a S. Tomé e Príncipe (algun dia arribarà, espere). A l’any següent quan torní de tour en solitari pel sud lusità em vaig assabentar que la Televisió Portuguesa havia fet una sèrie d’aquesta novel·la i que tingué molt d’èxit, però no l’he poguda aconseguir.

      L’estiu passat, en el viatge a Porto vaig comprar Rio das Flores, un llibret de 608 pàgines que ha tornat a captivar-me. En ell, Sousa Taveres fa un retrat de l’inici del segle XX des del punt de vista d’un acomodat alentejà amb esperances de llibertat, pau i justícia. Resulta molt interessant la presentació que fa dels diferents règims polítics dictatorials d’aquella època: Salazar, Franco, Mussolini i Hitler, i que són protagonistes secundaris i elements claus en la trajectòria que seguirà el protagonista principal, Diego, i la seua família, els Ribera Flores.

     Els contrastos entre blanc i negre els trobarem al llarg de tota la novel·la: dos germans, dos països, dos ideologies, dos dones, dos fills, dos continents... Tampoc podem passar de llarg fer comentaris al tema amorós i els seus passatges eròtics. La Guerra Civil Espanyola també serà part del fil conductor. Però si he de triar alguna cosa a destacar, ho faria per tot el que l’autor m’ha contat sobre la dictadura de Salazar i del Portugal d’aquella època, a més  no puc oblidar contar-vos la magnifica documentació històrica que l’autor ha dut a terme per a publicar aquesta novel·la tan rigorosament escrita i ambientada. No sé si hi ha traducció al català o l’espanyol, però si la trobàreu, no dubteu en llegir-la, estic segur que xalareu molt amb ella.

“Tenho medo que a liberdade se torneu um vício”

PER SANT JOAN, BACORES

<

        La nit de Sant Joan sempre ha estat marcada per una aura màgica i festiva. De sempre hem sentit consells i ritus per a fer aquesta nit i així aconseguir un futur millor. No t’han dit mai que si et mires a l’espill aquesta nit amb una espelma veuràs el teu soterrar? O que si fas no se quants salts a les ones de la mar es complirà el teu desig? Doncs bé, cregues, gaudisques o participes d’aquesta nit el futur serà el que serà, però no hi podem negar que tot el que envolta a Sant Joan forma part de la nostra cultura. 

     A l’illa de Menorca Sant Joan és la festa grossa (que em perdonen els meus amics maonesos). A Ciutadella, seguint la més estricta de les tradicions, celebren les festes en honor a aquest sant. No contaré en què consisteixen perquè a la xarxa hi haurà llocs on ho faran molt millor que ho puga fer jo. Però el que sí voldria contar-vos és una anècdota que em va succeir la nit de Sant Joan de 1997. 

      Jo feia tres anys que vivia a Maó, però mai havia assistit a les festes de Ciutadella, sempre tenia la gran excusa: d’ací uns dies tinc oposicions i he d’estudiar. Però eixe any 97 vaig pensar que ja havia estudiat massa i que per una nit que me n’anara de festa no passaria res. I això vaig fer. 

        Com que allí es posa molta gent, per trobar-nos tota la colla, algú (si mal no recorde Josep Bagur) va proposar que ens veiérem al carrer Contramurada porta 7 a les 21.00 hores (les dades no són exactes, però serien molt semblants). Doncs bé, a eixa hora allà que vaig acudir. La porta de la casa estava oberta (és el carrer on es fa la guerra de les avellanes) de bat a bat i plena de gom a gom. Vam mirar a l’interior i vàrem veure a d’algú de la colla. Se n’entràrem, vingué l’amo de la casa i ens va oferir pastissets i beguda, i allí estiguérem bevent, menjant i xalant una bona estona. Quan eixirem fora per continuar la festa vaig preguntar: _ Són família teva els amos de la casa? i em digueren que no els coneixien de res, i uns per altres tots ens pensàvem que eren amics o familiars d’algú de nosaltres. El que havia marcat el lloc de trobada digué que havia dit allí per quedar en algun lloc concret. Vam riure molt perquè havíem fet d’okupes sense saber-ho. 

       Uns quants dies després, a Palma, vaig aprovar la primera prova de l’oposició (com sempre feia), a la meua butxaca portava dues avellanes que vaig agafar del carrer Contramurada, ja que vaig pensar que la màgia d’aquella nit em donaria bona sort. Després vingueren les proves físiques i vaig posar les dues avellanes en la minúscula butxaqueta del pantaló d’atletisme, i com els anys anteriors la vaig suspendre. Eixe mateix mes, a València, vaig fer la mateixa oposició, com que les avellanes no m’havien donat sort no les vaig agafar.... Vaig aprovar l’oposició. 

      Els ciutadellencs quan acaben les festes diuen que l’estiu ja s’ha acabat, però per a la resta de mortals és l’inici. Ah! Si us heu perdut les festes de Sant Joan, no passeu pena, que fins a setembre, amb la Mare de Déu de Gràcia a Maó, podreu trobar jaleos, pomades i pastissets pràcticament cada cap de setmana, sols heu de preguntar en quin indret seran!

PD.: Encara conserve el cartell anunciador de les festes d'aquell any. Bosco Gomila el dugué a l'escola i després me'l vaig endur jo, amb el seu permís.

El vídeo és una explicació molt didàctica de la festa " Lip dub Sant Joan. Ceip Pere Casanovas".

200 palavras sobre Santo António de Lisboa.

Check this out on Chirbit

           Hoje é o dia de Santo António. Este santo é conhecido como Santo António de Pádua, mas a verdade é que o seu lugar de nascimento foi Lisboa. O António veio ao mondo um 15 de agosto, igual que eu, mas 773 anos antes.

De elétrico.

              O santo patrão de Lisboa é São Vicente, o mesmo que na cidade de Valência, mas os lisboetas são mais seguidores de Santo António. O Santo lisboeta é o encarregado de pesquisar namorado primeiro, e depois marido, às mulheres. Será por isto que há tanta devoção na sua cidade? 

Torre de Belem

             Quando estive em Lisboa, contaram-me que a Câmara Municipal de Lisboa faz um presente a cinco novos casais neste dia: Paga-lhes o casamento. 

                Outra das atividades lúdicas de estas férias são as marchas populares pela Avenida da Liberdade.  

              Eu nunca vi as férias de Santo Antonio, mas como hoje é o seu dia e amanha tenho uma prova de Português na Escola de Línguas, estou a aproveitar para fazer práticas da escrita. 

             Para finalizar vou pôr um vídeo da melhor fadista portuguesa: A Senhora Amália Rodrigues, com a canção Noite de Santo António.

             Desculpem os falantes de português os meus erros.

Bom dia de Santo António e muitas felicidades aos novos casais!

200 PARAULES SOBRE MARA ARANDA I SOLATGE

Check this out on Chirbit

       

      Passaven uns minuts de les 23.00 hores quan l’escenari del Teatre Flumen de València es va omplir de Música, i fixeu-vos que escrit el nom d’aquesta art en majúscula, perquè no era una musiqueta qualsevol, no, Mara Aranda i Solatge presentaven el seu nou CD, Lo testament, un recull de magnífiques cançons provinents de la nostra tradició, que aquests professionals de la música han sabut mudar de dia festiu.

       Entre cançó i cançó, Mara Aranda anava fent una breu explicació de l’origen, la tipologia i inclús alguna anècdota relacionada amb ella. Molt emotiva resultà la dedicada al seu avi Vicent, Tinc una barraqueta que no té trespol. 

       A més el concert va comptar amb un convidat d’alçada, Miquel Gil, que participà en algunes de les cançons i en els bisos, afegint la seua gran veu a la de Mara i als sons dels molts instruments que els músics de Solatge fan declamar perfectíssimament. Tot un luxe! 

      Per acabar deixe un enllaç amb la cançó de Els Contrabandistes, que ahir també van interpretar, i aprofite per donar l’enhorabona pel bon treball fet, així com per recomanar a tothom que no deixe d’escoltar aquest disc.