CURIAL E GÜELFA

Mil dubtes m’han sorgit per escriure sobre el darrer llibre llegit, centenars de consultes bibliogràfiques en paper i en la xarxa, desenes de relectures a alguns dels capítols, però sols una idea al meu cap: perquè no contes que t’ha agradat molt.

Entre el miler,  les centenes, les desenes i la unitat, m’he quedat amb la unitat: contar-vos que ha estat una xalada enganxar-se a les 591 pàgines, de Curial e Güelfa, que presenta la primera edició (maig de 2007)de la col·lecció d’Educació 62 (Edicions 62).

El primer cop que em vaig posar en contacte amb aquesta novel·la de cavalleria va ser de la mà de la professora Júlia Butinyà en unes assignatures que vaig fer a la UNED. Però bé, mai l’havia llegida. La vaig comprar amb la intenció de posar-me-la com a obligació algun estiu, però va ser a finals del 2014 que la vaig agafar, vaig llegir les primeres pàgines i no vaig poder apartar-la de la meua tauleta de nit. Bo, no mentiré, en algunes ocasiones l’agafava per poder llegir-la en el metro.

Curial e Güelfa és una novel·la de cavalleria on el seu protagonista, Curial, segueix un procés complet de maduració personal. Al llarg de tota l’obra viurà un seguit de proves que el faran evolucionar i convertir-se en un adult. Aquest model de procés maduratiu ha estat repetit en la història de la literatura en infinitat d’ocasions i, per posar dos exemples distanciats en el temps, podem citar a Ulisses d’Homer i, a Jim Hawkins d’Stevenson.

Curial és un jovenet de classe humil que s’enamora d’una jove vídua aristocràtica. L’amor és correspost, però com marca l’època, el segle XV, aquesta no el podrà acceptar fins què no torne amb una sèrie de guanys i triomfs que l’avalen en una nova condició social.

Curial marxa pel món conegut d’aquell segle i viu multituds d’aventures cavalleresques que aniran omplint-lo de valor davant la seua estimada Güelfa, però pel camí es creuran dues dones: Laquesis i Càmar. Totes dues, molt belles, cauran malaltes d’amor per Curial, i malgrat que aquest no accedirà a trair a Güelfa, aquesta, que s’assabenta de tot, ho haurà d’emprar com a entrebanc per engrandir la cavallerositat del seu estimat. Finalment, i com és d’esperar, Curial aconseguirà enderrocar tots els murs que la vida (i la gelosia de Güelfa) li posen i accedir a l’estament social que el permetrà celebrar noces amb la seua estimada.

L’autor d’aquesta història no el coneguem, però per tota la informació que es pot llegir s’intueix que fou un gran coneixedor de la cultura clàssica i de la de l’època, així com també un contrari dels Trastàmara i un fidel seguidor del rei Pere el Gran.

Sobre la llengua emprada, què dir? Doncs un català del segle XV on trobem moltes petjades italianes, franceses i occitanes (però avise els internautes que no sóc cap especialista en aquest tema).

Vull acabar recomanant aquesta obra, be siga en la seua llengua original o en una adaptació, perquè, no cregueu que hem de conéixer el nostre tresor literari? I per si llegiu açò amb els menudetes de la casa us pose una cançó de cavallers.

LA FRUSTRACIÓ POT FER-TE PROTAGONISTA D’UN DELS RELATOS SALVAJES

          Que el 13 d’un mes caiga en divendres és probabilitat de mala sort en molts països occidentals, al nostre, el 13 no és ben rebut en dimarts, però supersticions a banda, el passat divendres, 13 de febrer, vaig anar al cinema Babel a veure una pel·lícula argentina, produïda per els germans Almodóvar i dirigida per Damián Szifrón, amb el títol de Relatos Salvajes. Per què vaig escollir-la? Doncs segurament perquè un dels protagonistes, Ricardo Darín, em resulta garantia de veure un film que m’agrada.  

          Aquest llargmetratge és, realment,  la unió de sis curts, en termes literaris seria un llibre on s’arrepleguen relats curts. En aquest cas amb un fil conductor comú en tots: la reacció de l’ésser humà, portada a una reacció extrema o radical, davant d’una situació frustrant. El tòpic del psicòleg argentí el trobem al film, de segur que més d’una teoria de Sigmun Freud s’ha llegit Szifrón.

           Els diferents personatges protagonistes dels sis relatats es troben davant situacions que, per les circumstàncies personals del moment, els fan reaccionar d’una manera poc humana, d’ahí el qualificatiu de salvatge en el títol. L’agressivitat de les situacions ens farà pensar en les injustícies que quotidianament anem rebent a títol personal i, també, com a membres d’un col·lectiu, però el director ho tracta des d’una vessant humorística que, sense deixar-nos el cuquet al cervell, ens fa riure.

           La situació socioeconòmica que les polítiques actuals marquen el nostre dia a dia són, segurament, motiu per a què molts ciutadans reaccionen d’una manera salvatge en veure’s immersos en situacions frustrants, però afortunadament l’ésser humà, malgrat alguns casos que tothom coneix, és un animal racional  (i no salvatge).

         Sí, hi som racionals i tenim altres mecanismes per reaccionar davant les injustícies personals i col·lectives. No ens les deixem segrestar i fem-les servir. La protesta i la veu que ens donen les urnes són una bona manera de fer-nos sentir sense fer ús de reaccions salvatges. Tu què n’opines?