SOBRE LES COMUNIONS

Check this out on Chirbit

Endreçant la casa et trobes coses que no esperes trobar i ,d’altres que t’agradaria localitzar no les veus per cap lloc. Amb l’entrada d’avui voldria contar la història que tinc amb una foto de comunió d’un alumne de l’any 1996... us la conte:

El curs 1994/95 va ser el meu segon any de treball. Eixe curs vaig continuar a Menorca, però canviava de destí, dels coles de Maó vaig passar al d’Alaior, el Dr. Comas. Doncs bé, allí vaig passar dos cursos fantàstics, tant en allò professional com d’oci. Però bé, em centraré en el que anava a contar i en altres entrades ja faré referència al sopars i altres temes.

N’Amador, com allí em deien (a Menorca tots porten davant  En i Na), era un dels dos mestres especialistes d’Educació Física del cole,  això feia que el nombre d’alumnes als que impartia classes era prou elevat (pràcticament a tots els grups). No és que jo fos el profe més enrotllat del món, però això d’impartir Educació Física ajudava. Doncs bé, hi hagué un alumne que un dia em va dur l’estampeta amb la seua foto de comunió, jo li vaig donar les gràcies afegint que estava molt guapo en la foto i tot això que es diu en aquestos casos. Però als dos o tres dies em va preguntar si encara conservava la foto, li vaig contestar que clar que sí, i ell em va dir que sa mare li va dir: N’Amador per a què vol la teua foto? Segur que la llança al fem. Li vaig dir que no la llançaria mai.

Doncs bé, amb el temps, els canvis de domicili, els trasllats de trastos, i especialment en l’endreçament de la casa, de tant en tant em trobe la foto de Llorenç i em ve un somriure que m’obliga a tornar-la a posar en el sobre de fotos d’abans i mantenir-la fins la propera vegada que me la trobe. Això m’ha passat avui mateix, però abans de tornar-la a guardar l’he escanejada.

Llorens! Si per una casualitat lliges aquesta entrada podràs comprovar que encara conserve allò que em regalares

Chariots of fire in Alcàsser: 31 anys de Mitges Maratons a Alcàsser

Malgrat ser diumenge i ser un adolescent, es va aixecar ben d’hora. Desdejunà el got de llet amb cacau, cholocalete Maroto, per a ser més exactes, es va vestir amb roba esportiva, segurament l’únic xandall que tenia (el que feia servir per a les classes d’Educació Física), es va posar la panyoleta junior  al coll i, va anar a la plaça del poble. Una vegada en la plaça i amb tota la colla dels canviadors del món, va rebre instruccions per col·laborar en l’esdeveniment que el Club d’Atletisme Alcàsser organitzava per aquell dia: La x Mitja Marató d’Alcàsser (no n’estic segur si era la primera, la segona, la tercera...). Li encomanaren aturar el trànsit en la cantonada entre el carrer Sant Antoni i el carrer Soledat. Allí es va dirigir, però a més de posar-se en la part més propera al carrer Colom es va posar en l’altra, conseqüència: quan passaren els corredors uns cotxe quasi els arreplega. Afortunadament no arribà ni a ser ensurt, les persones grans que allí hi havia animant els corredors li digueren que canviara a l’altra part i tot solucionat... a l’any següent posà d’excusa que havia d’estudiar i no va acudir...

 En els inicis dels 90 vaig cursar una assignatura, Tecnologia de la imatge, on ens ensenyaven tot allò referent a la fotografia. Entre altres coses hi havia una que era òbvia: rebobinar el carret (cal recordar que no existien les màquines digitals) quan l’havies acabat per traure’l i canviar-lo per altre. Doncs bé, em passaren la meua màquina on estaven les fotos que li havien fet al meu germà gran de la seua primera mitja marató al poble, jo, fent-me l’expert, vaig voler rebobinar i traure el carret, però... les fotos mai les vérem perquè el carret es va velar. Ah! En l’assignatura vaig traure un 8.

El meu germà no es va frustrar per allò de les fotos mai vistes i continuà participant en curses. Un dels premis que donen als corredors són samarretes de l’esdeveniment, doncs bé, moltes d’elles passaren directament a mi. En setembre de 1994 vaig començar a fer classes d’Educació Física. Mai havia corregut una mitja (ni menys encara una sencera), però samarretes sí que en tenia. A una hora d’avió, o a 16 hores de vaixell del meu poble, em posava les samarretes maratonianes i donava la impressió que era el més esportista de València. Amb el temps vaig ser bo, però això sí, més teòric que pràctic.

Ahir celebraren a Alcàsser la 31 Mitja Marató, germans, cosins i molts veïns hi participaren... mai m’he plantejat fer-ho jo, però igual seria un bon motiu per escriure un quart capitolet d’aquesta entrada bloguera.

PD.: La foto correspon al grup de 6é del CEIP I. DR. COMAS CAMPS d'Alaior, curs 1996/97, la meua primera tutoria.

EL TEMPS DE LES CIRERES

                El darrer llibre que he llegit dóna el títol a aquesta entrada, i és una novel•la de Montserrat Roig que va ser guardonada amb el Premi Sant Jordi l’any 1976. Narra la vida dels components d’una família burgesa barcelonina de la dècada dels 70 del segle passat. La història, tan propera, i al temps tan llunyana en el temps, hauria d’estar obsoleta, però sembla ser que l’ésser humà no acabem mai d’aprendre a anar cap endavant i no retrocedir. 

             Sempre he conegut l’autora de “vista”, tenia el llibre des de l’1 de desembre de 1994, el vaig comprar a Maó, el mateix dia que hi hagueren eleccions sindicals, el meu primer any de treball, i sorprenentment em cridaren del sindicat per a fer d’interventor. Amb el recompte de resultats vaig comprendre el per què havien comptat amb mi: sols hi hagué un vot del sindicat al que pertanyia, USO, i sembla ser que jo era l’únic afiliat en la secció educativa a Menorca. En acabar el curs em vaig donar de baixa i anys després em vaig afiliar a l’STEPV. Amb la lectura de la novel•la he pogut fer memòria d’esdeveniments que passaren en el meu entorn en aquella època, i he recordat algunes anècdotes que connecten perfectament amb el llibre de la Montserrat Roig. A finals dels 70 arribaren a Alcàsser un grup de hippies, a un grupet la parròquia els va deixar les dependències del “cine xicotet”, i els que anàvem als juniors els veiem allí, parlàvem amb ells i ens feia gràcia aquestes persones que la gent major no acceptava de massa bona gana. També hi hagué un grup que vivien en un hort, del qual no recorde el nom, a prop del polígon El Pla. Però sembla ser que tot s’acabà per un cartell que les hippies de l’hort posaren: Se tiran tios a veinte duros. En el pas dels anys he recordat algunes vegades aquest episodi que comentava la gent gran i he pensat: Seria veritat allò d’aquell cartell o va ser ideat per gent de bé amb la intenció de desfer-se d’aquesta gent?, també he pensat si realment la cosa anà succeint d’aquesta manera o la meua immaduresa no va ser capaç de captar el que passava. 

                Sobre el temps de les cireres també podem pensar en la vall del Jerte, a Extremadura, on diuen els que ho han presenciat, que la floració dels cirerers és més que un espectacle o una obra d’art. Algun any hauré de comprovar-ho.

  Per cert: RECOMANE LA LECTURA DEL LLIBRE

 PD.: Adjunte un èxit d’aquell any, 1976, el qual anys després, el partit que ara ens governa se’l volgué apropiar.