Ésser bona persona, bon ciutadà i bon treballador em
resulta cada vegada més humiliant , que per què? doncs perquè he tingut la mala
sort de comptar amb personalitat i orgull, malgrat que els deixe en segon terme
en moltes ocasions. Tampoc voldria que aquesta reflexió escrita quelcom se la
prenguera com un clar símptoma de desequilibri emocional... però bo, anem per
feina i posem-se en la situació que marca el títol.
Fa cosa de dos anys vaig anar al comercial carrer
Colom de València a buscar un regal de Reis per al meu pare. Com hom pot
imaginar, dies de festa i de consum , els comerços i botigues estaven plens de
clientela i, un d’ells jo. Després de molts llocs visitats vaig donar por
conclosa la meua compra, sense haver-hi comprat res, un parell de minuts
després d’haver eixit de CELIO: Quan
vaig eixir, a l’hora que altres clients i clientes, va sonar el detector antirobatori i jo, que no
havia comprat res, em vaig quedar quiet i vaig mirar cap al guarda de seguretat
fins que va fer un gest amb les mans que, almenys en la cultura occidental,
significa que pots anar-te’n. Vaig
caminar carrer Colom en direcció a la Plaça de Bous i, quan encara no feia ni
90 segons de l’eixida de Celio, una veu des de darrere m’escridassava que m’aturara.
Malgrat la meua hipoacúsia i l’enrenou que hi havia al carrer em vaig
assabentar de què era jo el destinatari d’aquella ordre d’aturament i, en fer
mitja volta, vaig veure al guarda de seguretat de Celio corrents cap a mi i
demanant-me que em traguera de les butxaques tot el que portava i, mentre la
gentada passava pel meu costat mirant-me amb cara de .. fins i tots els senyors
madurs i ben arreglats que tenen cara de bons són uns lladres, jo alli hi era sense ser capaç de reaccionar per
defensar-me ni de parlar la meua llengua... A la fi em va demanar disculpes,
que només jo vaig sentir i no tota la gentada que havia presenciat la meua
persecució i enregistrament, i vaig donar per finalitzada la meua vesprada de
compres però això sí, mort de vergonya i
mort de ràbia...
Ahir mateix es va tornar a repetir la història però,
per a ser més humiliant, al Consum del meu poble, sí, allí on sóc conegut com
el 2n del forn, el que és mestre i s’ha quedat matxutxo. Aquest cop, en sonar l’antirobatori
i quedar-me aturat mentre buscava amb la mirada a la caixera, la cosa va ser
diferent. Si l’altra vegada va ser humiliant aquesta va ser de
supermegahiperhumiliació. La caixera vingué fins a mi i em demanà la bossa de
compra per a passar-la per l’arc i, com que no va sonar res, em preguntà:
Portes roba del KIABI? Em vaig voler morir, jo, del KIABI? Això no ho vaig
poder suportar, no, no podia caure un esglaó més a sota... així que vaig
començar a traure’m la roba, peça a peça, i a dir de quina marca era cada cosa,
això sí, per higiene em vaig deixar posats els mitjons turmellers que portava
(per higiene i, us ho confesse, perquè no eren de marca).
Afortunadament tothom va comprovar que jo no tape el
meu cos amb qualsevol cosa i, sobre el possible robatori, de l’alarma del
detector tothom ho va oblidar immediatament. Bo, jo no, bromes i conyes a
banda... Per a quan la tecnologia i la ciència descobriran detectors que detecten
a qui han de detectar?
