LA BIBLIOTECA DELS LLIBRES REBUTJATS

La biblioteca de los libros rechazados és el títol amb el que han traduït el film francés de 2019, Le Mystère Henri Pick, del director Remi Bezançon. En el territori lingüístic català trobe que, com és habitual,  no ha estat traduïda.

La pel·lícula, ambientada en un temps actual i el món editorial, es recrea en les conseqüències i reaccions que ocorren després de trobar una obra literària magistral que els crítics i les editorials havien rebutjat.

Aquesta comèdia, absenta de carcallades, posa en tela de judici el paper que crítics literaris i editorials exerceixen a l’hora de publicar, o no, una nova obra. Amb aquesta idea, repetida en tots els àmbits i sectors, es crea una biblioteca per a què els autors rebutjats puguen deixar els seus manuscrits... La visita  que a l’indret fa una editora jove i ambiciosa revolucionarà diferents móns.

Per una banda, la família de l’escriptor de l’obra, ja mort, haurà d’assimilar que aquell pizzer reservat, i amb somriure trist, portava una vida paral·lela amb la literatura russa. Per altre costat ens trobarem amb les insinuacions sobre l’autenticitat de l’autor. Veurem altre front, el de les relacions humanes davant de situacions incòmodes i, com no, ens plantejarem fins on hem estat manipulats, adoctrinats i conduits als llarg de les nostres vides personals.

Què és considerat sublim? Qui decideix allò que ha de passar a la posteritat? Som capaços de fer valoracions pròpies sense contaminar-nos prèviament d’aquelles que han fet altres (als quals, normalment, considerem més qualificats)? Llegim/veiem històries sense informar-nos abans?

Una pel·lícula amb un argument xulo que es pot veure al cinema BABEL (i crec que per poc de temps)

DETECTORS DE ROBATORIS

Ésser bona persona, bon ciutadà i bon treballador em resulta cada vegada més humiliant , que per què? doncs perquè he tingut la mala sort de comptar amb personalitat i orgull, malgrat que els deixe en segon terme en moltes ocasions. Tampoc voldria que aquesta reflexió escrita quelcom se la prenguera com un clar símptoma de desequilibri emocional... però bo, anem per feina i posem-se en la situació que marca el títol.

Fa cosa de dos anys vaig anar al comercial carrer Colom de València a buscar un regal de Reis per al meu pare. Com hom pot imaginar, dies de festa i de consum , els comerços i botigues estaven plens de clientela i, un d’ells jo. Després de molts llocs visitats vaig donar por conclosa la meua compra, sense haver-hi comprat res, un parell de minuts després d’haver eixit de CELIO:  Quan vaig eixir, a l’hora que altres clients i clientes,  va sonar el detector antirobatori i jo, que no havia comprat res, em vaig quedar quiet i vaig mirar cap al guarda de seguretat fins que va fer un gest amb les mans que, almenys en la cultura occidental, significa que pots anar-te’n.  Vaig caminar carrer Colom en direcció a la Plaça de Bous i, quan encara no feia ni 90 segons de l’eixida de Celio, una veu des de darrere m’escridassava que m’aturara. Malgrat la meua hipoacúsia i l’enrenou que hi havia al carrer em vaig assabentar de què era jo el destinatari d’aquella ordre d’aturament i, en fer mitja volta, vaig veure al guarda de seguretat de Celio corrents cap a mi i demanant-me que em traguera de les butxaques tot el que portava i, mentre la gentada passava pel meu costat mirant-me amb cara de .. fins i tots els senyors madurs i ben arreglats que tenen cara de bons són uns lladres, jo  alli hi era sense ser capaç de reaccionar per defensar-me ni de parlar la meua llengua... A la fi em va demanar disculpes, que només jo vaig sentir i no tota la gentada que havia presenciat la meua persecució i enregistrament, i vaig donar per finalitzada la meua vesprada de compres  però això sí, mort de vergonya i  mort de ràbia...

Ahir mateix es va tornar a repetir la història però, per a ser més humiliant, al Consum del meu poble, sí, allí on sóc conegut com el 2n del forn, el que és mestre i s’ha quedat matxutxo. Aquest cop, en sonar l’antirobatori i quedar-me aturat mentre buscava amb la mirada a la caixera, la cosa va ser diferent. Si l’altra vegada va ser humiliant aquesta va ser de supermegahiperhumiliació. La caixera vingué fins a mi i em demanà la bossa de compra per a passar-la per l’arc i, com que no va sonar res, em preguntà: Portes roba del KIABI? Em vaig voler morir, jo, del KIABI? Això no ho vaig poder suportar, no, no podia caure un esglaó més a sota... així que vaig començar a traure’m la roba, peça a peça, i a dir de quina marca era cada cosa, això sí, per higiene em vaig deixar posats els mitjons turmellers que portava (per higiene i, us ho confesse, perquè no eren de marca).

Afortunadament tothom va comprovar que jo no tape el meu cos amb qualsevol cosa i, sobre el possible robatori, de l’alarma del detector tothom ho va oblidar immediatament. Bo, jo no, bromes i conyes a banda... Per a quan la tecnologia i la ciència descobriran detectors que detecten a qui han de detectar?