dijous, 12 d’octubre del 2017

PESSOANES de Ponç Pons

Altra entrada que recupere de l'antic blog

Ponç Pons és un alorenc amb una trajectòria literària llarga. Va nàixer el 1956. Es va llicenciar en Filologia Hispànica i és catedràtic de llengua i literatura catalanes a l'IES Miquel Guàrdia del seu poble. És un gran coneixedor de les literatures francesa, portuguesa i italiana. Ha col·laborat amb articles i treballs de crítica literària en diversos diaris i revistes de Les Illes.  Des de ben menut es va iniciar en l'escriptura, publicant les narracions Vora un balcó sota un mar inaudible (1981), el llibre de poemes Al Marge (1983) i la novel·la, Cor de pàgina esbrellada (1984), reedita posteriorment amb el nom de L'hivern a Belleville. El 1987 publicà el llibre de poemes Lira de Bova i el 1989,Desert encès, que serà nominat al Premio Nacional de Literatura, i la traducció Quatre Poetes Portuguesos, Premi de la Crítica Cavall Verd.
A partir de 1992 començà a publicar els seus primers contes infantil El Drac Basili, Miquelet el futbolista, El vampiret Draculet, El Rei Negre, i la novel·la d'aventures Memorial de Tabarka. En 1995 reprengué la publicació de poesia amb On s'acaba el sender, Premi Ciutat de Palma Joan Alcover, i Estigma, Premi Jocs Florals de Barcelona i premi de la Crítica Josep M. Llompart. El 1996 guanyà el Premi Carles Riba amb El salobre, i el Premi Guillem Cifre de Colonya amb la novel·la juvenil Entre el cel i la terra. En 1999 va publicar un conjunt de poemes i narracions titulat Abissínia, guanyant la Viola d'Or i Argent als Jocs Florals amb Tractat d'enyor. En 2005 va veure la llum Dillatari, i en 2006 el llibre de poesia Nura.
La seua obra poètica figura a les més importants antologies i ha estat traduïda al castellà, italià, francés, anglés, xinés, romanés, hongarés, neerlandés,portugués, txec i alemany.
Ha format part com a jurat en diferents concursos i certàmens literaris, entre ells, i en diferents ocasions, dels Premis Octubre.
Aquest any, 2011, ha estat nomenat  Escriptor de l'any pel Govern Balear, títol que el converteix en ambaixador literari de la seua Comunitat Autònoma per promocionar el gènere de la poesia entre els habitants de Les Illes, així com a donar a conéixer el nom dels escriptors d'aquest arxipèlag arreu del món.
Pessoanes va ser guardonat amb el Premi de Poesia 2003 de la Diputació de València, dins de la modalitat  poesia en valencià, de la institució Alfons el Magnànim. Aquesta institució està integrada en l'Àrea de Cultura de la Diputació de València. L'objectiu d'aquesta és estudiar i difondre la cultura de les humanitats en els àmbits d'interés valencià, espanyol i universal, així com promoure activitats de projecció social de les humanitats en aquells temes que siguen d'interés general per a la societat valenciana. També es proposa establir i mantindre l'adequada relació amb altres organismes valencians, de la resta d'Espanya i internacionals amb comeses semblants. El llibre ha estat publicat dintre de la col·lecció bromera poesia per l'editorial d'Alzira.
El llibre està estructurat en un prefaci i 45 poemes. En aquests poemes, Ponç Pons manté un diàleg apostròfic amb Fernando Pessoa desvetllant una amistat mútua entre els dos i la relació d'ells amb un gran nombre de literats i intel·lectuals de totes les èpoques. Dota els versos amb els ingredients necessaris perquè el lector, en tot moment,  note en aquesta lectura l'amistat fraternal dels dos poetes.
Amb el primer poema, Postal, l'autor enceta aquest poemari donant-li una aparença epistolar, que pràcticament no abandorà al llarg del llibre,  aquesta aparença farà de fil conductor dels poemes, ja que aquestos ens donaran la sensació de cartes escrites a un amic en les què es parla d'amistats comunes, de situacions personals i familiars, de sentiments actuals, també es donen consells i tot açò, malgrat ser Pons l'únic remitent, amb els elements necessaris per entendre que Pessoa ha donat resposta a la correspondència rebuda des de l'illa de Menorca. El jo poètic correspon a l'autor i mostrarà un paper de confessor, psicòleg o inclús de la pròpia veu de la consciència cap el poeta lisboeta. Les citacions fetes a personalitats i personatges, com ja s'ha dit anteriorment, tenen un denominador comú: totes elles són mortes, però com Pons diu al prefaci “convisc amb morts que són vius i em relacion amb vius que semblen morts”  fent una al·lusió clara a la immortalitat dels poetes i de la producció cultural en general.  Pessoa ja és una personalitat morta en 1935 amb la què el menorquí manté un diàleg parlant-li d'assumptes del present.
Ponç Pons s'expressa amb versos lliures sense renunciar però, al ritme i a la musicalitat. Encara que malgrat no comptar amb rima, podem observar un ritme intern en molts dels poemes, així, en Sa Figuera Verda trobem versos hexasil·làbics, com els que freqüentment usaven els trobadors i els poetes catalans del segle XIV, amb un accent rítmic en la 3a. i 6a. síl·laba. Tampoc podem afirmar, malgrat l'aparença general, que aquest poemari és de versos anisosil·làbics, ja que molts d'ells mantenen una estructura ferma en la composició respecte el nombre de síl·labes, així, i com a exemple, podem fer referències al poemes: Postal i Além de Tejo amb decasíl·labs i Perseguiçâo i  amb decasíl·labs. Però també podem trobar una composició amb rima consonant ABABAB als sextet Namorado.
Els títols dels poemes són bàsicament en català i portugúes, però també em trobem un en anglés i altre en llatí. Els títols portuguesos fan referència, en molts dels casos, a poemes de Pessoa, i si sumem  el mateix títol de l'obra, Pessoanes, podem trobar una de les fonts paratextuals més important del llibre. A més a més hem d'afegir-hi la fotografia més típica del lus que hi ha a la portada.  L'epígraf de Joan Vinyoli, “ He decidit escriure/ poesies concretes. Envelleixo, calen/ realitats, no fum.”, ens porten a pensar que el poeta fugirà del llenguatge simbòlic per usar-ne un de més quotidià, com després comprovarem en la lectura dels poemes. Tal vegada allò més simbòlic ho trobarem en les referències, ja citades, a les personalitats culturals.
El poemari ens deixarà clar l'enorme coneixement que el menorquí té de Pessoa, tant de la seua obra com de la seua vida, així trobarem referències als heterònims Álvaro de Campos, Ricardo Reis, Alberto Caeiro i Bernardo Soares, com també als consells per a què deixe de beure tant o als seus alts coneixements de la llengua anglesa recomanant-li que busque feina de traductor en alguna editorial.
La presència de Menorca és també molt important, i no sols per al·ludir a indrets d'aquesta illa mediterrània, sinó que al llarg dels poemes trobem un lèxic característic del català de Menorca, especialment en la conjugació de la primera persona del present d'indicatiu, i al poema Areia Escrita en podem trobar un grapat de mostres: plant, menj, passeig, escolt. A més a més fa referència a la relació poeta-illa, tant en l'evident de Ponç Pons amb Menorca com en Pessoa-Lisboa. Relació que les gents d'aquestos llocs tenen molt present en el seu dia a dia. Ponç estima la seu illa enormement fins el punt de, com diu a Sa Figuera Verda, ha comprat un terreny on poder aïllar-se del món per submergir-se plenament en la literatura, fins el punt d'anomenar-lo poètic paisatge menorquí, abans, en les contraportades dels seus llibres llegíem que escrivia a les golfes. 
Altre aspecte a destacar són les referències que el poeta fa a la immortalitat mitjançant les seues obres, aspecte molt generalitzat en aquest gremi i que altre escriptor de Les Illes, Llorenç Villalonga, reflecteix molt bé en el personatge principal de Bearn.

Per acabar, podem dir que aquest llibre de Ponç Pons ens evoca en la seua lectura diferents visions. Per una banda ens apropa a la figura de Fernando Pessoa, per altra a l'illa de Menorca i després ens convida, per les moltíssimes referències a personalitats literàries i d'altres móns de la cultura, a fer una recerca cultural desconeguda per a molts de nosaltres.