Concert de Nadal de LA SOMU

     

N’estem acostumats a un altre tipus de concerts, a escoltar la música de la banda, quan ho fem asseguts, d’altra manera, però aquest any hem gaudit d’un concert  de les festes de Nadal molt diferent. Millor? Pitjor? Doncs trobe que classificar-lo és el de menys ja que allí trobàrem, i descobrírem, que els components de la Banda d’Alcàsser són capaços de portar tots els seus sabers musicals a vessants que no ens podíem imaginar.

El repertori tradicional del concert de Nadal-Cap d’Any-Reis, només el trobàrem en la Marxa Radetzky, que víctima d’una prolepsi va encapçalar el programa i donà pas a un dels fils argumentals que el concert va tindre. A partir d’aquest moment els espectadors ja comprenguérem que estàvem assistint a un concert amb format festival d’escola. Ho hem de considerar per tant una desqualificació? En absolut! Els músics i les músiques li posaren els ingredients musicals per a què la qualitat artística estiguera on corresponia.

Amb un col·lectiu d’un arc d’edats tan ample  poguérem veure una gamma d’intèrprets i actuacions tan variades que resultà impossible que qualcun del públic no s’ho passara bé en almenys una de les peces. Havaneres, Abba, Julio Iglesias, Duo Dinàmico, Edith Piaf, Glòria Estefan, Serrat, Isabel Gemio, i altres més foren part del repertori.

El que em paregué també molt interessant fou la gran dosi d’autoestima musical, i de treball en conjunt. que la joventut de la banda va rebre. Segurament fou una lliçó de les d’autoaprenentatge perquè semblava que eren ells qui portaven el pes de l’organització i de les hores de muntatge. Pense que s’ha incorporat a la seua història una nova vivència que els futurs músics hauran de saber, perquè n’estic segur (i així ho desitge) que la Banda d’Alcàsser continuarà progressant i fent coses diferents,sense privar-nos però, del que ha anat regalant-nos des de sempre. Enhorabona a la Banda i al seu director!

Per últim trobe que també cal fer referència a l’Ajuntament d’Alcàsser per atrevir-se a donar llum verda, i implicar-se personalment, a aquest projecte tan diferent. Projecte que com ja ha quedat exposat anteriorment s’aparta  molt dels canons habituals. Gràcies!

Aprofite aquesta entrada per desitjar BONES FESTES a tots els internautes i, sota l'arbre de Nadal, que aquest any han posat a la plaça del poble, patrocinat per l'AECA i l'Ajuntament, us deixe tres regals en forma de vídeo protagonitzats per Empar, Paula, Neus i Eva .

UN DINAR UN DIA QUALSEVOL de Ferran Torrent

El primer contacte amb l’obra de Ferran Torrent el vaig tindre gràcies a la  Llei d’ús i ensenyamentdel valencià. Amb la democràcia i el dret a l’autonomia, el poble valencià pogué encetar una nova etapa de respecte envers ells mateixos, atorgant-li a la seua llengua autòctona l’estatus de llengua vàlida i òptima per a tots els àmbits de la vida. D’aquesta manera el valencià començà a formar part dels currículums dels escolars del nostre país. Va ser un gran pas per als valencians, però malgrat els anys transcorreguts encara no hem estat capaços d’arribar a la totalitat de les pretensions.

La gola del llop, coescrita per Ferran Torrent i Josep Lluís Seguí va ser unes de les lectures que molts vam fer als instituts de secundària.  Ens resultava curiós poder llegir llibres que ens contaven les històries en la nostra llengua i a més transcorrien en llocs que coneixíem.

Gràcies a aqulles lectures em vaig fer un seguidor de l’obra de Ferran Torrent. No puc dir que ho he llegit tot i que puguera participar en un programa televisiu en la línia del Tiempo es oro, com especialista del literat de Sedaví, però sí que em puc considerar un afortunat per haver passat moltes hores d’oci llegint les seues novel·les.

Un dinar un dia qualsevol és la darrera que he llegit. En la seua lectura veurem, entre línies, noms i cognoms, fets i desfets... de la política i el teixit empresarial valencians més actuals mitjançant el talent investigador d’un periodista madur, cansat de tot, aparentment, però amb força per fer la millor neteja ètica de la classe política i empresarial dels nostres temps.

El joc, l’alcohol, la prostitució, les bandes organitzades, la immigració, les ganes de sobreviure, la crisi econòmica... i els mandataris (a)nònims que vigilen des de dalt emboiraran les diferents trames d’aquesta novel·la ambientada a la ciutat de València en els inicis del segle XXI.

La butxaca t’ofereix una edició per menys de 9 € que, de segur, et resultarà un bon regal per qualcun o qualcuna amic o amiga invisible o com a regal de Nadal. Segur que ho encertes. Bo, també te’l pots autoregalar i passar unes bones hores entretingudes. 

Nota: les fotos són baixades de la xarxa. Si el propietari no n'està d'acord en la seua publicació al meu blog només cal que m'ho faça saber per retirar-les d'immediat.

DESFILE DE CIERVOS, ressenya de la novel·la de Manuel Vicent

Molts dels  relats i novel·les històriques que arriben a les nostres mans tenen un al·licient afegit a la seua lectura: fer-nos  dubtar de quines parts són veritablement fets ocorreguts i quines altres són collita de l’autor. Això és el que et passa llegint Desfile de ciervos del castellonenc Manuel Vicent.

Adoptant com a musa The picture of  Dorian Gray,  del dublinés Óscar Wilde, Manuel Vicent fa un recorregut per la història més recent de les espanyes. El projecte d’un nou quadre a la família borbònica serà el batec que servirà al narrador per contar-nos moltes coses que ens han ocorregut en els darrers anys.

Superada la por a parlar de persones influents, Manuel Vicent, posarà en la veu narradora tota la rumorologia que hem sentit últimament sobre la monarquia, la política i el món empresarial més recent. Però, què és veritat o què és un rumor? O què és un fet històric i què és un fet novel·lesc?  De moment les conclusions les haurà de fer cada lector o lectora a títol personal i la història ja ho fixarà en el futur. O no, perquè igual el temps s’encarrega de mitificar un rumor.

La novel·la està publicada en 2016 per DEBOLSILLO (Publicada inicialment per Alfaguara en 2015), compta amb 318 pàgines. La seua lectura és amena i ràpida i el seu preu està al voltant de 10€. Com faig amb qualsevol escrit de Manuel Vicent: RECOMANABLE.

En aquest enllaç podeu trobar, per fer boca, part del primer capítol

9 D’OCTUBRE, QUÈ EN SABEM DE NOSALTRES?

Per commemorar la nostra creació com a poble l’ajuntament del meu, Alcàsser, ha programat diferents actes, però el d’anit (divendres 7 d’octubre), em va semblar excepcional a l’hora que arriscat.

De la mà de Cia El Crit, al centre cultural de la localitat, els no massa assistents tinguérem l’oportunitat de fer un repàs de la història literària del nostre segle d’or, el XV. O, com molt bé  es comentà en el col·loqui final, tinguérem l’oportunitat d’apropar-nos per primera vegada al descobriment d’eixos literats i les seues obres, que fins ara només donaven nom a carrers, places i edificis.

Què sabem de Rois de Corella, Isabel de Villena, Jaume Roig, Joanot Martorell, Vicent Ferrer, Ausiàs March, del Curial e Guelfa, Bernat Fenollar...? Què sabem de la societat, dels habitants, de l’economia, de la cultura i de les religions  d’aquell moment? La resposta ens podia resultar una mica entristidora, almenys com a poble amb identitat pròpia, però en vespres de celebracions trobe que cal ser optimistes  i pensar que el nostre jovent, sí, aquell que ja ha tingut l’oportunitat d’estudiar un currículum de valencià com a una assignatura plena (tant de llengua com de literatura), coneixerà (encara que siga de vista) que és el Procés de les olives, la misogínia de Roig, el Vita Christie, el llir entre cards, Plaerdemavida...  Com a poble amb dues cultures pròpies, ¿no sembla que siga un delicte que sapiguem més d’aquella que va guanyar-se el seu lloc mitjançant un procés d’aculturació que de la nostra pròpia?  La nostra, l’autòctona, és apreciada arreu del món i bon  exemple són les assignatures que, sobre ella, ofereixen moltes universitats en estudis de l’àmbit filològic.

Amb el muntatge de “Quatre-cents”la companyia teatral, El Crit, posa en escena de manera magistral (amb dues actrius i un actor) a quasi tots els grans de la literatura valenciana. No només ens acosta al seu nom sinó que,  a més, es fan servir dels textos originals d’aquests mestres i mags de les paraules.  Ja voldrien totes les literatures comptar amb una obra com aquesta! No la deixes de veure (que oportunitats de fer-ho segur que en tens)

PD.: Les fotografies són baixades de la xarxa, si el propietari no  desitja que siguen publicades només ha d'avisar-me i les retiraré d'immediat.

Accabadora de Michela Murgia

Durant el  mes d’agost  de 2016  he romàs a l’illa italiana de Sardenya, concretament a la ciutat de l’Alguer. Entre multitud de metes i objectius (de mides terrenals i del meu abast) s’hi trobava el ser capaç d’aprofitar les classes d’italià a les quals assistia per poder llegir novel·la actual en llengua italiana. Doncs bé, millor o pitjor, puc considerar que he aconseguit aquest objectiu i faré (o tractaré de fer) al blog una sèrie de tres crítiques de llibres, que en el meu cas són recomanacions,  de la literatura italiana actual.

El primer me’l recomanaren des de València, i després de consultar-li a la professora si era adient al meu nivell, vaig anar a la llibreria Cyrano de l’Alguer i em vaig comprar un exemplar. A partir d’aquell moment, el dia de sant Llorenç, em va acompanyar a la platja i en el ritual d’agafar el son que he de seguir diàriament.

ACCABADORA, de l’autora sarda MICHELA MURGIA, és una novel·la publicada en 2009 per l’editorial italiana Einaudi. Compta amb 163 pàgines distribuïdes en 17 capítols no massa llargs, fet que m’ha facilitat la lectura.

El tema que tracta és la polèmica eutanàsia a través de la vida d’una xiqueta sarda de la primera meitat del segle XX. Des de la ruralitat de l’ambientació, l’autora ens narra el secret, que tothom coneix, del do que té la mare adoptiva de la protagonista per acomiadar d’aquest món persones que en la pràctica i, en la realitat, ja no hi són.

Retractant-nos la societat de l’època, Murgia, ens farà sabedors dels diferents límits que les persones posem a un fet tan conflictiu com és el de llevar-li la vida a un ésser volgut, que només està entre nosaltres amb patiment, i sense cap opció de reincorporar-se a una vida mitjanament normal i de qualitat. No es queda sense reflectir tampoc els pensaments,  els dilemes i les cavil·lacions que l’acabadora pateix.

Trobem similituds temàtiques amb la pel·lícula , també italiana, Miele, del 2013, però ambientada en l’època actual i, segons la seua fitxa, inspirada en altra novel·la.

La novel·la ha estat traduïda a diferents llengües, entre elles la espanyola, per la qual cosa la podem trobar en l’editorial Salamandra, llegir-la i després pots dir-me que t’ha semblat. Et ve de gust?