Si férem un referèndum per veure quina és la capital
del món, és molt probable, que la ciutat guanyadora fos Nova York. Doncs bé, allí
va ser on vaig passar les vacances de Pasqua del 2015, i d’aquest viatge
voldria fer aquesta entrada però, a diferència d’altres viatges, em centraré
només, o almenys aquesta és la idea inicial, en la part familiar que vaig
viure.
El meu avi va anar a Nova York a bordo de l’Imperator, un vaixell que va partir de
França i el va deixar un 14 de novembre de 1920, amb només 16 anys, a l’Ellis
Island, lloc on tots els immigrants havien de passar la quarantena abans d’aventurar-se
en la recerca del somni americà.
Passejant entre gratacels, avingudes amb nom numèric,
rius de gent genèticament diferent, llengua anglesa catalogada d’oficial... no
podia deixar de pensar com van ser les sensacions que el meu iaio, un
adolescent de Picassent, va viure en solitari fa uns 96 anys.
Visitar l’Ellis Island em va suposar una pujada
emocional com feia temps no havia tingut, veure aquell indret tan mostrat per
les pel·lícules mentre imaginava com el iaio Mariano es posava tot el sucre que
volia en el café (com ell contava al fills). L’edifici compta amb un museu on
es reprodueixen les instal·lacions de l’època: lliteres, latrines, piques...
segurament amb més condicions que molts tindrien en els seus llocs d’origen,
però amb la solitud, la por i la incertesa d’enfrontar-se
a una societat nova.
 |
| 423 del W 52 ST |
 |
| Edificis veïns |
Al passaport que mon pare guardava de son pare, l’últim
renovat, constava el lloc de residència, i allà que anàrem tot el grup, al 423
del W52 ST. Malauradament l’edifici havia estat enderrocat i n’havien fet altre
de nou, però l’emoció no va ser enderrocada, i va ser molt emotiu trepitjar la mateixa
vorera que el meu iaio va trepitjar fa
gairebé 100 anys a l’altra part del món.
