NORUEGA (i 3): Per terra, mar i aire.

Fer un viatge amb l’organització i el segell de Lerma4 significa visitar, fins i tot, allò que els nadius del país no saben ni que existeix i, a més, emprar tota mena de transport públic. Aquesta tournée del clan Lerma per Noruega no ha estat una excepció, i exceptuant els bitllets dels transports urbans, ja eixírem de casa amb  els de trens i vaixells en la cartera.

La segona nit la vam passar en un tren nocturn que ens portà d’Oslo a la ciutat d’Stavanger. Per a mi va ser la primera vegada que dormia en una llitera de tren sota el seu “chacachá”.  Malgrat la comoditat incòmoda d’aquest tipus d’allotjament, trobàrem d’aquesta manera la forma d’aprofitar la nit per desplaçar-nos. Arribàrem de bon matí a l’estació d’aquesta pintoresca ciutat, i malgrat el solet que havíem vist en l’última hora de trajecte ferroviari, en baixar ens trobàrem amb una pluja de concurs i rècords. Amb aquesta situació deixàrem els equipatges en consigna, desdejunàrem en l’estació i esperàrem una bona estoneta a què hi hagués una treva. El sol ens volgué acompanyar la major part del dia i d’aquesta manera poguérem visitar la ciutat. Un lloc molt bonic malgrat (o millor) no ser tant turístic com Bergen o Oslo.

D’Stavanger anàrem a Bergen amb un vaixell que costejava aquesta part del país, i després de dos dies allí agafàrem un vaixell que ens portaria fins a la ciutat de Flam. El trajecte amb aquest vaixell fou de 5 hores i les dues últimes hores del seu trajecte són les que et mostren, en els viatges organitzats, la magnitud de bellesa que tenen els famosos fiords noruecs, en aquest cas el fiord que admiràvem era el més llarg del país, el fiord Sognefjord.  Al meu parer no tinguérem massa sort (o sí, perquè anàvem resguardats) al trobar-nos tot el trajecte amb pluja.

En arribar a Flam, el sol ens va rebre i en aquesta xicoteta ciutat passàrem unes hores esperant el Flamsbana, el tren de les meravelles paisatgístiques per excel·lència. El seu trajecte dura una hora escassa i et porta fins a la ciutat de Myrdal (des d’ací agafàrem altre tren que ens portaria a Oslo novament). En aquest poc temps el tren de Flam puja des del nivell del mar fins a 865 metres, per tant hom es pot imaginar la quantitat de meravelles de la natura que es poden admirar.

Dins de les ciutats, especialment a Oslo i Bergen, el que vam emprar fou l’autobús, el metro i els vaixells que et porten per les illes d’Oslo, però això serà altra entrada.

PD.: No m’ature massa en descriure el que es pot visitar, us pose enllaços, però especialment espere a què en el bloc del Lerma4, es publique tot allò referent a aquest viatge.

NORUEGA (i 2): El Parc Vigeland i el Pont de l’Om

El 9 de Setembre de 1997 m’adjudicaren plaça al CEIP Mare de Déu de Vallivana de Picassent, a l’endemà, dia de les corregudes, en vaig acostar per a presentar-me i veure en què consistien les tasques que hauria de desenvolupar. Havia estat tres anys fora de casa i quan vaig dir al meu pare que m’acostava a Picassent a veure el nou col·legi em va advertir que el pont pel qual entràvem estava d’obres i que havia d’entrar pel desviament del Bypas. Bo, això vaig fer (malgrat ser una calamitat al volant). Poc temps després van inaugurar aquest pont d’entrada, Pont de l’Om, i en usar-lo, pràcticament cada dia, vaig observar les escultures que hi tenia: escultures nues de persones de diferents edats. Vaig preguntar a companys picassentins de l’escola i algú, no recorde qui, em va explicar que representaven l’ésser humà en les diferents etapes de la vida.

En el viatge a Noruega vaig visitar el Vigelandsparken, una de les principals atraccions turístiques de la capital nòrdica. Allí, l’escultor que li dóna nom va donar, després d’unes negociacions i acords amb l’Ajuntament d’Oslo, 212 escultures de bronze i granit que també representen diferents etapes de la vida, així com també moviments humans. Després de l’entrada a aquest parc has de creuar un pont, i va ser ací on vaig fer aquesta relació entre Picassent i Oslo.

La tropa Lerma que visitàvem Noruega ens vam veure obligats, igual que la resta de visitants, a traure paraigües i gaudir d’aquest magnífic parc sota la pluja. Com que no hi hagué treva, per a dinar, ens haguérem de refugiar en un xicotet quiosc-bar que tenia una taula amb coberta.

Malgrat la pluja i el mal temps gaudírem d’aquest indret verd i artístic. Si amb mal temps ja resulta bonic, amb un dia amb sol ha de ser un lloc fantàstic. A més, cosa important a un país com Noruega, l’entrada és de franc.

NORUEGA I. Anem a Noruega? Digueu-me frikie, però amb el primer que vaig pensar és amb el teatre de HENRI IBSEN.

Fa uns dies vaig tornar d’un viatge per Noruega. El viatge era una mena de regal familiar per temes acadèmiques (com que és assumpte familiar no el desvetllaré), doncs bé, en un primer moment Dublin era l’objectiu, però a l’hora d’organitzar-lo la cosa va desviar-se fins a Noruega (cosa de les companyies low-cost). I és en aquest punt on entra en joc el títol d’aquesta entrada, ja que a banda de saber que la capital de Noruega és Oslo i que allí tenen un salmó molt famós, sols sabia d’aquest país nòrdic que existia un dramaturg del segle XIX que va revolucionar el món del teatre: HENRI IBSEN.

A la ciutat d’Oslo podem trobar l’IBESENMUSEET (www.ibsenmuseet.no) a la casa on va viure, en l’enllaç trobareu més informació, jo sols vaig passar per davant amb l’autobús.

Ara tampoc vull donar als internautes una imatge meua de persona culta cultíssima, no, sols sabia el nom, em sonava de veure’l citat en algun manual de literatura, on segurament parlaven d’algun autor en la nostra llengua i deien que la seua obra estava influenciada per les aportacions d’Ibsen. Però què és el que va aportar aquesta eminència al teatre? Doncs he hagut de fer una recerca per la xarxa per saber que la seua aportació es tractà del teatre d’idees i del drama social realista.

Sé que poc he aclarit amb el paràgraf anterior, però una intuïció ens dóna, no? Per la meua part m’ha quedat una espineta per saber-ne més i, especialment, per conéixer l’obra d’aquest noruec, així que no tindré més remei que posar-me a buscar informació sobre ell i llegir algunes de les seues obres... digueu-me frikie si voleu!

 .

PD.: Deixe per a properes entrades el meu viatge.

CUANDO LOS MUERTOS HABLAN (ECU Narrativa) de Alejandro Escorihuela Sanfeliu.

El passat diumenge 21 de juliol tingué lloc a Alcàsser un acte literari a La Boheme Café Teatre.  Un veí del nostre poble, Alejandro Escorihuela, va presentar la seua primera novel·la: Cuando los muertos hablan.

El local, igual que en les anteriors presentacions de llibres, estava ple, així com també es va repetir l’èxit en les signatures (i per tant vendes) d’exemplars de la novel·la. La presentació anà a càrrec del Dr. en Sociologia Juli Aguado, altre veí d’Alcàsser que es va posar el públic en la butxaca amb el seu discurs, i com no, va incitar, descaradament, a que tothom es fera lector de la novel·la. L’acte també va ser engalanat amb música, d’inici tinguérem música  de tabal, dolçaina i albaes (Jacint, Amparo, Miquel, Vicent, Josep M.) i com a cloenda Merxe ens va oferir dues peces amb la flauta travessera.

L’argument de la novel·la té com a fil conductor la postguerra franquista en un poble de l’horta proper a Silla, anomenat Palacios, i el protagonista ens narra en primera persona una sèrie d’esdeveniments misteriosos i enigmàtics, que va descobrint al llarg de les seues 255 pàgines.

http://www.editorial-club-universitario.es/libro.asp?ref=5226

La novel·la té una temporalització pràcticament lineal i l’autor de manera virtuosa sap acabar cada capítol amb el grau de motivació elevat per a què el lector tinga frissera en començar el següent, tal i com feien els autors de les novel·les d’aventures del segle XIX ,com L’Illa del Tresor de Robert L. Stevenson, o l’autor actual, Dan Brown, en la novel·la  The Da Vici Code.

L’autor alcasser fa un treball descriptiu de la València dels anys 40 digne de lectura, així com dels seus trets polítics i socials. Tot, com no podia ser d’altra forma venint d’un professor d’Història, ben documentat i argumentat.

El protagonista, Pablo, que també és el narrador, és un jove de finals del segle XX que es veu de sobte vivint en un passat que només coneix per la seua afició a la lectura i als documentals històrics. Per a oferir-nos aquesta situació de viatge en el temps, l’autor ens fa pensar al llarg de la lectura en diverses possibilitats: Un viatge al passat tipus el film de Robert Zemeckis protagonitzat per Michael J. Fox, Back to the future, o és un diàleg amb els morts com feia Bruce Willis en la pel·lícula The sixth sense?, o és un joc de móns paral·lels com dels que parla Manuel de Pedrolo en el relat Un món distant i veí en el seu llibre Trajecte Final?

Trobe que millor no ho dic i ho descobreixes tu.

GOA

El 10 de juliol de 2008 vaig sentir parlar per primer cop de Goa. Estava a classe de portugués a la Universitat de Lisboa i algú dels companys del grup li va preguntar a la professora, Luisa Coelho, sobre els països on es parlava la llengua de Camões i el nombre de parlants que hi havia al món. Dintre de tota l’explicació hi hagué una part que feia referència a Goa.

Eixa mateixa vesprada hi havia organitzada una excursió per als estudiants estrangers que fèiem el curs: Cruzeiro no Tejo, ja pel nom podeu intuir en què va consistir, no? Doncs això mateix, un passeget amb vaixell pel riu Tejo en la zona de Lisboa. Per anar allí ho férem en metro, i en la primera parada, Cidade Universitaria, un dels alumnes es posà a parlar amb mi. Com es molt normal en aquestes converses entre estrangers que estan aprenent una llengua, després de demanar-se pel nom ve la pregunta d’on eres? Doncs bé, Talantino, que així li deien, em va dir que era de Goa.

Per la nit tenia un sopar, el xaval que m’havia llogat l’apartament, com que jo era el seu primer inquilí, em convidava a sopar, també va convidar a sa mare i  a una amiga d’aquesta, la professora de la Facultat Helena Ventura, perquè totes dues havien fet d’intermediàries en el meu lloguer. Doncs bé, el Rodrigo va quedar amb mi en la plaça de Bous de Lisboa. Quan ens trobàrem em digué que esperava que m’agradara el menjar indiano, ja que havia reservat taula en el restaurant Nova Goa.

Goa és una regió de l’Índia que va pertànyer a Portugal durant 451 anys. Va deixiar de ser portuguesa en 1961 per annexionar-se a Índia. En cosa de 50 anys el portugués va perdre quasi per complet la seua presència. En l’actualitat s’estava portant a terme una sèrie de mesures per a recuperar-lo. Entre elles estava el becar a goesos per a què passaren l’estiu a Lisboa i cursaren els cursos de Portugués pera estrangers.

A partir d’aquell dia vaig sentir parlar molt de Goa, i inclús vaig conéixer prou gent d’allí. Com anècdota puc contar la preocupació del meu amfitrió i les dues senyores portugueses al veurem suar com un porc mentre sopava. Em preguntaven si tenia calor, i no era això,no,  era la picamenta del menjar, que semblava que engolia foc.

Per cert, Talantino era ben peculiar, a banda del barret texà que portava, ell sempre deia que vestia amb camises com els europeus i que conservava el passaport del seu iaio on deia que la seua nacionalitat era la portuguesa.

MIGUEL SOUSA TAVARES RIO DAS FLORES

      El mes de juliol de l’any 2009 va ser el segon estiu que aní  a Lisboa a fer un curs de portugués per a estrangers. Des del primer dia que vaig arribar em  vaig adonar d’un cartell publicitari d’un llibre No teu deserto de l’autor que dóna títol a aquesta entrada. El vaig veure tantes vegades que vaig pensar que igual pagava la pena llegir-lo, així que el dia de Sant Fermí el vaig comprar... i les seues 125 pàgines em costaren llegir un parell de dies, això que encara feia molt d’ús del diccionari.

      Aquest fou el primer contacte amb la literatura de Sousa Tavares. Eixe mateix mes de juliol, abans de tornar a València, vaig comprar Equador, novel·la de 518 pàgines que m’encisaren i enganxaren de tal manera que amb poc més d’una setmana me’l vaig empassar amb recel, i a més em posà al cap la idea de fer un viatge a S. Tomé e Príncipe (algun dia arribarà, espere). A l’any següent quan torní de tour en solitari pel sud lusità em vaig assabentar que la Televisió Portuguesa havia fet una sèrie d’aquesta novel·la i que tingué molt d’èxit, però no l’he poguda aconseguir.

      L’estiu passat, en el viatge a Porto vaig comprar Rio das Flores, un llibret de 608 pàgines que ha tornat a captivar-me. En ell, Sousa Taveres fa un retrat de l’inici del segle XX des del punt de vista d’un acomodat alentejà amb esperances de llibertat, pau i justícia. Resulta molt interessant la presentació que fa dels diferents règims polítics dictatorials d’aquella època: Salazar, Franco, Mussolini i Hitler, i que són protagonistes secundaris i elements claus en la trajectòria que seguirà el protagonista principal, Diego, i la seua família, els Ribera Flores.

     Els contrastos entre blanc i negre els trobarem al llarg de tota la novel·la: dos germans, dos països, dos ideologies, dos dones, dos fills, dos continents... Tampoc podem passar de llarg fer comentaris al tema amorós i els seus passatges eròtics. La Guerra Civil Espanyola també serà part del fil conductor. Però si he de triar alguna cosa a destacar, ho faria per tot el que l’autor m’ha contat sobre la dictadura de Salazar i del Portugal d’aquella època, a més  no puc oblidar contar-vos la magnifica documentació històrica que l’autor ha dut a terme per a publicar aquesta novel·la tan rigorosament escrita i ambientada. No sé si hi ha traducció al català o l’espanyol, però si la trobàreu, no dubteu en llegir-la, estic segur que xalareu molt amb ella.

“Tenho medo que a liberdade se torneu um vício”

PER SANT JOAN, BACORES

<

        La nit de Sant Joan sempre ha estat marcada per una aura màgica i festiva. De sempre hem sentit consells i ritus per a fer aquesta nit i així aconseguir un futur millor. No t’han dit mai que si et mires a l’espill aquesta nit amb una espelma veuràs el teu soterrar? O que si fas no se quants salts a les ones de la mar es complirà el teu desig? Doncs bé, cregues, gaudisques o participes d’aquesta nit el futur serà el que serà, però no hi podem negar que tot el que envolta a Sant Joan forma part de la nostra cultura. 

     A l’illa de Menorca Sant Joan és la festa grossa (que em perdonen els meus amics maonesos). A Ciutadella, seguint la més estricta de les tradicions, celebren les festes en honor a aquest sant. No contaré en què consisteixen perquè a la xarxa hi haurà llocs on ho faran molt millor que ho puga fer jo. Però el que sí voldria contar-vos és una anècdota que em va succeir la nit de Sant Joan de 1997. 

      Jo feia tres anys que vivia a Maó, però mai havia assistit a les festes de Ciutadella, sempre tenia la gran excusa: d’ací uns dies tinc oposicions i he d’estudiar. Però eixe any 97 vaig pensar que ja havia estudiat massa i que per una nit que me n’anara de festa no passaria res. I això vaig fer. 

        Com que allí es posa molta gent, per trobar-nos tota la colla, algú (si mal no recorde Josep Bagur) va proposar que ens veiérem al carrer Contramurada porta 7 a les 21.00 hores (les dades no són exactes, però serien molt semblants). Doncs bé, a eixa hora allà que vaig acudir. La porta de la casa estava oberta (és el carrer on es fa la guerra de les avellanes) de bat a bat i plena de gom a gom. Vam mirar a l’interior i vàrem veure a d’algú de la colla. Se n’entràrem, vingué l’amo de la casa i ens va oferir pastissets i beguda, i allí estiguérem bevent, menjant i xalant una bona estona. Quan eixirem fora per continuar la festa vaig preguntar: _ Són família teva els amos de la casa? i em digueren que no els coneixien de res, i uns per altres tots ens pensàvem que eren amics o familiars d’algú de nosaltres. El que havia marcat el lloc de trobada digué que havia dit allí per quedar en algun lloc concret. Vam riure molt perquè havíem fet d’okupes sense saber-ho. 

       Uns quants dies després, a Palma, vaig aprovar la primera prova de l’oposició (com sempre feia), a la meua butxaca portava dues avellanes que vaig agafar del carrer Contramurada, ja que vaig pensar que la màgia d’aquella nit em donaria bona sort. Després vingueren les proves físiques i vaig posar les dues avellanes en la minúscula butxaqueta del pantaló d’atletisme, i com els anys anteriors la vaig suspendre. Eixe mateix mes, a València, vaig fer la mateixa oposició, com que les avellanes no m’havien donat sort no les vaig agafar.... Vaig aprovar l’oposició. 

      Els ciutadellencs quan acaben les festes diuen que l’estiu ja s’ha acabat, però per a la resta de mortals és l’inici. Ah! Si us heu perdut les festes de Sant Joan, no passeu pena, que fins a setembre, amb la Mare de Déu de Gràcia a Maó, podreu trobar jaleos, pomades i pastissets pràcticament cada cap de setmana, sols heu de preguntar en quin indret seran!

PD.: Encara conserve el cartell anunciador de les festes d'aquell any. Bosco Gomila el dugué a l'escola i després me'l vaig endur jo, amb el seu permís.

El vídeo és una explicació molt didàctica de la festa " Lip dub Sant Joan. Ceip Pere Casanovas".