LA REGATA, DE MANUEL VICENT, PER ALGUNS DELS PARADISOS DE LA MEDITERRÀNIA

Passejant per davant d’una d’eixes parades de llibres que al llarg del mes d’abril paren a molts indrets del nostre territori, el meus ulls van topar amb la portada del llibre, acabat de publicar per Manuel Vicent, La regata. No sabia que havia publicat res nou i, amb molta curiositat no vaig poder reprimir-me d’agafar-lo i fer-li una ullada. Últimament els llibres d’aquest autor (i també de molts altres) els compre després d’un temps de la seua publicació en alguna edició de butxaca que pràcticament venen a meitat de preu, aquesta vegada, però, no vaig poder evitar comprar la primera edició, d’ Alfaguara, en la seua col·lecció Narrativa Hispánica.

La novel·la narra, emprant una regata pel Mediterrani com a fil conductor, les vides i els fets d’un grapat de gent adinerada que viu de ple, o amb ulls tolerants, l’entramat corruptiu de les classes socials més altes de la nostra societat: l’empresa i la política. A més reflecteix la història més actual del nostre país  així com i els drames mundials que, malgrat l’elevat nombre de morts, ofegats i desgraciats, que estan creant, la humanitat s’ha entossudit en no solucionar. Quan direm prou? Quants cadàvers falten per surar la Mediterrània per a què toquem fondo en les nostres consciències?  Quan serem tots Alepo?

Com en altres ocasions, Vicent, usarà els poderosos de diners, i immoralitats secretes, com a protagonistes d’aquesta història, on un exclusiu grup de propietaris de iots organitzen una regata amb l’objectiu de gaudir de l’ostentació, el poder, els amics, el sexe, el sol i les illes catalanoparlants del Mare Nostrum, i és que amb diners i pastilles blaves és difícil no ser l’amo de les vacances d’un grup de persones. Però tots els regatistes, malgrat el seu poder i els seus saldos bancaris, no podran dur a terme aquesta regata lúdica i recreativa perquè la salut i la marca humana els tractarà com a la resta de mortals que habitem aquest planeta.

Els escenaris triats per Manuel Vicent s’inicien en la comarca de La Marina, igual que ho va fer en Son de mar, i visitant els paradisos illencs del nostre domini lingüístic arriben a la ciutat sarda de l’Alguer, des d’aquesta meravellosa ciutat, a qui dec una entrada en el  blog, comencen a desfer camí per tornar a Circea, la ciutat on els regatistes començaren la seua particular aventura.

Emotives m’han resultades les descripcions de les costes menorquines així com les coses que sobre elles contava l’autor, però no només de Menorca l’autor fa creure al lector que està veient-ho en directe, ja que el mateix ocorre en altres dels llocs que apareixen en aquesta novel·la.

 La quantitat d’injustícies que l’autor ens conta contenen la porció de sal precisa i justa per consumir sense riscos d’hipertensió.  Molt recomanable la seua lectura, segur que et vénen ganes de fer vacances mediterrànies.





Els enllaços que els internautes poden trobar a continuació corresponen a entrades antigues d'aquest blog relacionades, d'alguna manera, amb aquesta entrada:

http://amatore1968.blogspot.com.es/2016/11/desfile-de-ciervos-ressenya-de-la.html

http://amatore1968.blogspot.com.es/2014/07/menorca.html

http://amatore1968.blogspot.com.es/2014/03/el-azar-de-la-mujer-rubia-sobre-la.html

MENORCA

Fa un parell de setmanes vaig rebre un correu electrònic d’una gran amiga amb la qual feia temps que no parlava. En aquest correu em demanava que li fes una petita guia d’allò que no cal perdre’s de Menorca. Fa deu anys ja hi va fer un viatge ràpid per aquest paradís de la Mediterrània i,també, va pensar amb mi per a fer-li de Ciceró a la distància. Ho recorde bé com de ràpid li vaig enviar tot el que jo pensava que li agradaria visitar, però ara, 17 cursos després d’haver-hi deixat l’illa, està resultant-me força difícil fer-ho.

Maó en concret,  i Menorca en general, han estat uns indrets del quals he sentit parlar des que sóc a aquest món. Els meus pares, per separat i, abans de ser nuvis, van viure sendes experiències  de joventut allí que els marcaren la vida. Inclús podria afirmar que si jo hi estic a aquest món és gràcies a Maó, però aquesta història d’amor ja la contaré en altra ocasió.

Menorca va suposar per a mi la meua gran oportunitat de ser el que jo volia ser: mestre, allí vaig poder treballar per primer cop, allí vaig aprendre que es treballar bé de docent, allí vaig aconseguir els punts  que no tenia per poder superar una oposició. En Menorca vaig aprendre que significa ser Mestre gràcies als bons col·legues amb els que hi vaig treballar.

Maó suposà la meua primera independència econòmica, el meu primer cotxe, la resolució de problemes sense ajut, el meu primer mòbil... Maó em va permetre viure una etapa de tres anys que n’estic segur que mai oblidaré i, és més, sempre recordaré amb un somrís als llavis i ... unes llagrimetes amb ganes d’eixir pels meus ulls.

Però, que li dic a Conxa que vaja a visitar? On l’envie a menjar? Quins són els millors llocs per anar-hi amb tres criatures? Uffffff Algú m’ajuda? Igual hi hauria d’anar jo primer i fer-li la guia des d’allí (i de pas comprar-me un bòtil de Gin Xoringuer que el que vaig dur ja està acabat).

MANOLO, SEMPRE SERÀS MANOLITO (GAFOTAS)

Cada dissabte posava un CD d’alguna BSO, seia al sofà negre de dues places, m’encenia una cigarreta i, obria la revista de El País per llegir la nova història que Elvira Lindo publicava sobre Manolito Gafotas.  Els pocs minuts que durava aquest ritual omplien de goig aquell estudi del carrer Maria Lluïsa Serra de Maó, que era on vivia. Després vingueren els llibres, les intervencions del personatge en el programa de la SER A vivir que son dos días  de Fernando Delgado,  la pel·lícula (o les pel·lícules) i la sèrie de televisió.  Per a què negar-ho? Sóc addicte a aquest personatge i les seues històries. L’he utilitzat com a recurs didàctic en algunes de les meues classes, com a tema d’un treball a la carrera de Filologia, com a regal per a nebots, i el que és més greu, li he copiat frases que utilitze sistemàticament en la meua vida, com per exemple, la de la sita Asunción, personatge amb qui em trobe molt identificat, quan els diu als alumnes: Quines ganes tinc de jubilar-me i perdre-vos  de vista a tots!

Fa uns dies vaig llegir l’últim llibre de la sèrie, Mejor Manolo, on després de 10 anys Elvira Lindo reprén  la vida d’aquest personatge i ens torna a fer riure en la lectura, bo, riure i gaudir d’allò que s’anomena un dels xicotets plaers de la vida, perquè en definitiva això és el que suposa la lectura d’aquest llibre: un plaer de la vida.

RECOMANE el nou llibre, i si no has llegit els anteriors, doncs comença pel principi dels temps.

PER SANT JOAN, BACORES

<

        La nit de Sant Joan sempre ha estat marcada per una aura màgica i festiva. De sempre hem sentit consells i ritus per a fer aquesta nit i així aconseguir un futur millor. No t’han dit mai que si et mires a l’espill aquesta nit amb una espelma veuràs el teu soterrar? O que si fas no se quants salts a les ones de la mar es complirà el teu desig? Doncs bé, cregues, gaudisques o participes d’aquesta nit el futur serà el que serà, però no hi podem negar que tot el que envolta a Sant Joan forma part de la nostra cultura. 

     A l’illa de Menorca Sant Joan és la festa grossa (que em perdonen els meus amics maonesos). A Ciutadella, seguint la més estricta de les tradicions, celebren les festes en honor a aquest sant. No contaré en què consisteixen perquè a la xarxa hi haurà llocs on ho faran molt millor que ho puga fer jo. Però el que sí voldria contar-vos és una anècdota que em va succeir la nit de Sant Joan de 1997. 

      Jo feia tres anys que vivia a Maó, però mai havia assistit a les festes de Ciutadella, sempre tenia la gran excusa: d’ací uns dies tinc oposicions i he d’estudiar. Però eixe any 97 vaig pensar que ja havia estudiat massa i que per una nit que me n’anara de festa no passaria res. I això vaig fer. 

        Com que allí es posa molta gent, per trobar-nos tota la colla, algú (si mal no recorde Josep Bagur) va proposar que ens veiérem al carrer Contramurada porta 7 a les 21.00 hores (les dades no són exactes, però serien molt semblants). Doncs bé, a eixa hora allà que vaig acudir. La porta de la casa estava oberta (és el carrer on es fa la guerra de les avellanes) de bat a bat i plena de gom a gom. Vam mirar a l’interior i vàrem veure a d’algú de la colla. Se n’entràrem, vingué l’amo de la casa i ens va oferir pastissets i beguda, i allí estiguérem bevent, menjant i xalant una bona estona. Quan eixirem fora per continuar la festa vaig preguntar: _ Són família teva els amos de la casa? i em digueren que no els coneixien de res, i uns per altres tots ens pensàvem que eren amics o familiars d’algú de nosaltres. El que havia marcat el lloc de trobada digué que havia dit allí per quedar en algun lloc concret. Vam riure molt perquè havíem fet d’okupes sense saber-ho. 

       Uns quants dies després, a Palma, vaig aprovar la primera prova de l’oposició (com sempre feia), a la meua butxaca portava dues avellanes que vaig agafar del carrer Contramurada, ja que vaig pensar que la màgia d’aquella nit em donaria bona sort. Després vingueren les proves físiques i vaig posar les dues avellanes en la minúscula butxaqueta del pantaló d’atletisme, i com els anys anteriors la vaig suspendre. Eixe mateix mes, a València, vaig fer la mateixa oposició, com que les avellanes no m’havien donat sort no les vaig agafar.... Vaig aprovar l’oposició. 

      Els ciutadellencs quan acaben les festes diuen que l’estiu ja s’ha acabat, però per a la resta de mortals és l’inici. Ah! Si us heu perdut les festes de Sant Joan, no passeu pena, que fins a setembre, amb la Mare de Déu de Gràcia a Maó, podreu trobar jaleos, pomades i pastissets pràcticament cada cap de setmana, sols heu de preguntar en quin indret seran!

PD.: Encara conserve el cartell anunciador de les festes d'aquell any. Bosco Gomila el dugué a l'escola i després me'l vaig endur jo, amb el seu permís.

El vídeo és una explicació molt didàctica de la festa " Lip dub Sant Joan. Ceip Pere Casanovas".