Concert de Nadal de LA SOMU

     

N’estem acostumats a un altre tipus de concerts, a escoltar la música de la banda, quan ho fem asseguts, d’altra manera, però aquest any hem gaudit d’un concert  de les festes de Nadal molt diferent. Millor? Pitjor? Doncs trobe que classificar-lo és el de menys ja que allí trobàrem, i descobrírem, que els components de la Banda d’Alcàsser són capaços de portar tots els seus sabers musicals a vessants que no ens podíem imaginar.

El repertori tradicional del concert de Nadal-Cap d’Any-Reis, només el trobàrem en la Marxa Radetzky, que víctima d’una prolepsi va encapçalar el programa i donà pas a un dels fils argumentals que el concert va tindre. A partir d’aquest moment els espectadors ja comprenguérem que estàvem assistint a un concert amb format festival d’escola. Ho hem de considerar per tant una desqualificació? En absolut! Els músics i les músiques li posaren els ingredients musicals per a què la qualitat artística estiguera on corresponia.

Amb un col·lectiu d’un arc d’edats tan ample  poguérem veure una gamma d’intèrprets i actuacions tan variades que resultà impossible que qualcun del públic no s’ho passara bé en almenys una de les peces. Havaneres, Abba, Julio Iglesias, Duo Dinàmico, Edith Piaf, Glòria Estefan, Serrat, Isabel Gemio, i altres més foren part del repertori.

El que em paregué també molt interessant fou la gran dosi d’autoestima musical, i de treball en conjunt. que la joventut de la banda va rebre. Segurament fou una lliçó de les d’autoaprenentatge perquè semblava que eren ells qui portaven el pes de l’organització i de les hores de muntatge. Pense que s’ha incorporat a la seua història una nova vivència que els futurs músics hauran de saber, perquè n’estic segur (i així ho desitge) que la Banda d’Alcàsser continuarà progressant i fent coses diferents,sense privar-nos però, del que ha anat regalant-nos des de sempre. Enhorabona a la Banda i al seu director!

Per últim trobe que també cal fer referència a l’Ajuntament d’Alcàsser per atrevir-se a donar llum verda, i implicar-se personalment, a aquest projecte tan diferent. Projecte que com ja ha quedat exposat anteriorment s’aparta  molt dels canons habituals. Gràcies!

Aprofite aquesta entrada per desitjar BONES FESTES a tots els internautes i, sota l'arbre de Nadal, que aquest any han posat a la plaça del poble, patrocinat per l'AECA i l'Ajuntament, us deixe tres regals en forma de vídeo protagonitzats per Empar, Paula, Neus i Eva .

SIMONE DE BEAUVOIR: LA DONA TRENCADA (La femme rompue, 1968)

Per commemorar el 8 de març, dia internacional de les dones, he llegit l’últim dels tres relatats, que coincideix  amb el títol del llibre, de Simone de Beauvour, La dona trencada. En ell, l’autora es fa servir d’una narradora protagonista  que, mitjançant un diari personal, va contant l’ensorrament del seu projecte de vida. Monique pertany a una classe social acomodada i va deixar la seua carrera per unir-se a la del seu marit metge, Maurice.

En el diari ens conta el calvari dels primers mesos, quan descobreix que el seu home té una relació extramarital. El sentiment de fracàs i la recerca de la pròpia culpabilitat formaran part del dietari d’aquesta senyora parisenca.  L’esdeveniment convertit en trauma anirà evolucionant per totes les fases naturals d’aquest tipus de problema de parella, però Monique tindrà una cosa al seu favor que moltíssimes dones no tenen: una economia assegurada. El canvi de sentiments que sofreix, les falses esperances que es crea i es creu i, les justificacions obsoletes que es dona, la portaran inevitablement a la depressió. Però què es pitjor: descobrir que ja no t’estimen o descobrir que eres tu qui no s’estima? Un grapat d’anys consagrant-se a altra persona més que a tu mateix no resulta saludable per a la salut personal i social.

L’autora, Simone de Beauvoir, és un dels màxims exponents culturals del segle XX, una dona compromesa amb la societat i,  en especial, amb els drets de la dona. D’ella són frases com: No es naix dona, una es fa (El segon sexe, 1949). Molt/Tot en falta llegir d’ella per conéixer els pilars ideològics i filosòfics del moviment feminista.

El món de l’educació ha de donar cabuda, amb un espai real i no simbòlic, a pensadores com Simon de Beauvoir, no sé la LOMQE on les ha ubicades, reconec públicament que no m’he estudiada la llei i el decret que la desenvolupa curricularment (espere a l’adaptació valenciana), però pel que estic descobrint em sembla que tindran un espai anecdòtic en aquestos temps de recessió democràtica, cultural i econòmica.

Per acabar, i com què sempre (o quasi sempre) conte anècdotes personals en les meues entrades, em traslladaré als meus anys d’infantesa i adolescència, concretament al mes d’agost, el mes que a Alcàsser se celebren les festes i l’Ajuntament publicava un llibre de festes (ara publica un díptic). En ell, a banda de la participació ciutadana amb escrits, es publicaven els diferents actes a celebrar, doncs bé, les Clavariesses de la Mare de Déu d’Agost (que havien de ser totes casades) tenien unes pàgines per a d’elles i allí hi estaven les seues fotos, a sota de cadascuna posava el nom i era habitual que el posaren de la següent forma : Nom+Cognom+preposició DE+Cognom del marit (elles mateixa es consideraven propietat del marit, Maria López de Cervantes). Afortunadament aquesta etapa ja la tenim superada, no? QUE AQUEST ANY SIGA L’ÚLTIM PER REINVINDICAR UN DRET I QUE EN EL FUTUR SIGUEN NOMÉS JORNADES PER FESTEJAR.

PD.: Us deixe enllaços per descarregar-se en PDF el relat motiu de l’entrada així com altres dels llibres. Fotos i Vídeos no són de la meua propietat. Si el propietari o la propietària no els vol compartir que m’ho comunique i els traure del bloc.

17 ANYS ENRERE

          Fa 17 anys, vivint al carrer Sant Esteve de Maó vaig rebre una telefonada de ma mare per anunciar-me que el meu fillol i nebot, Julià, havia arribat al món. La tecnologia no estava tan avançada como ara, i la distància encara no era low-cost, així que vaig haver d’esperar unes setmanes per poder volar cap a València i poder agafar-lo al braç. Que menudet era i en quin samarro s’ha transformat. El curs següent, ja a València, em va permetre veure’l créixer: feia el peix del Mercadona, fugia a gates quan li tocava la trompeta, el recollia de la guarderia... L’estiu passat vaig fer d’oncle i com a premi pel seu graduat viatjarem a Noruega. Si lliges açò, ja ho saps, et resten guanyar dos premis: el batxiller i la universitat (de tu depén).

          Quan jo tenia 17 anys cursava 4t (segon del segon grau) de FP, fins agost no seria major d’edat i per tant no posseïa el dret al vot. En aquell temps feren el referèndum depermanència d’Espanya a l’OTAN, l’oficina de l’INE em va enviar una papereta amb les meues dades censals, però es tractava d’un error i no vaig poder dipositar el NO a l’urna. Els meus 17 anys acabaren en tornar del campament d’Orea, o va ser durant? No ho recorde.

          Quan tenia 15 anys vaig descobrir la cançó de Violeta Parra Volver a los 17, em deixar encisat, especialment la tornadeta. Per a tenir-la vaig telefonar al 003, el telèfon d’informació que en aquell temps tenia Telefònica i, vaig demanar el telèfon de Ràdio València OM, després vaig trucar a l’emissora i els vaig demanar si podien posar aquesta cançó de na Violeta Parra. Em digueren que no estaven fent un programa on es demanaren cançons però que farien el possible. Amb el meu radiocasset Telefunken  color taronja i sense FM, vaig seguir la programació musical d’aquell diumenge de matí fins que posaren la cançó. Jo, com a bon previsor, tenia la cinta verge preparada i en sentir que l’anunciaven vaig pitjar els botons de PLAY i RECORD. Després vaig anar escoltant-la a trossets  i apuntant la lletra fins completar-la tota.

           Fa 17 anys va nàixer el meu nebot quan jo treballava a Maó. Aquell any vaig comprar a una botiga de discs de Maó, Divertimento (Plaça Colom, 9), un doble CD anomenat No nos moveran, on s’incloïa la cançó de Volver a los 17. Fa 17 anys vaig comprar a Maó una cinta de casset de Rocio Durcal a Galerias Parpal, las dos esquinas del hogar (carrer Hannover o Sa Costa, 34). Aquesta casset conté les cançons de les seues pel·lícules i entre elles estava Tengo 17 años.

           Fa 17 anys vaig fer les últimes oposicions i en aprovar-les a València, vaig carregar el cotxe amb els meus cd’s, els meus cassets, els meus llibres i els records de tres anys fantàstics, i vaig tornar a Alcàsser, el meu poble, amb els meus amics i la meua família, i sobretot, amb el meu nebot acabat de nàixer.

Per molts anys, Julià!

CUANDO LOS MUERTOS HABLAN (ECU Narrativa) de Alejandro Escorihuela Sanfeliu.

El passat diumenge 21 de juliol tingué lloc a Alcàsser un acte literari a La Boheme Café Teatre.  Un veí del nostre poble, Alejandro Escorihuela, va presentar la seua primera novel·la: Cuando los muertos hablan.

El local, igual que en les anteriors presentacions de llibres, estava ple, així com també es va repetir l’èxit en les signatures (i per tant vendes) d’exemplars de la novel·la. La presentació anà a càrrec del Dr. en Sociologia Juli Aguado, altre veí d’Alcàsser que es va posar el públic en la butxaca amb el seu discurs, i com no, va incitar, descaradament, a que tothom es fera lector de la novel·la. L’acte també va ser engalanat amb música, d’inici tinguérem música  de tabal, dolçaina i albaes (Jacint, Amparo, Miquel, Vicent, Josep M.) i com a cloenda Merxe ens va oferir dues peces amb la flauta travessera.

L’argument de la novel·la té com a fil conductor la postguerra franquista en un poble de l’horta proper a Silla, anomenat Palacios, i el protagonista ens narra en primera persona una sèrie d’esdeveniments misteriosos i enigmàtics, que va descobrint al llarg de les seues 255 pàgines.

http://www.editorial-club-universitario.es/libro.asp?ref=5226

La novel·la té una temporalització pràcticament lineal i l’autor de manera virtuosa sap acabar cada capítol amb el grau de motivació elevat per a què el lector tinga frissera en començar el següent, tal i com feien els autors de les novel·les d’aventures del segle XIX ,com L’Illa del Tresor de Robert L. Stevenson, o l’autor actual, Dan Brown, en la novel·la  The Da Vici Code.

L’autor alcasser fa un treball descriptiu de la València dels anys 40 digne de lectura, així com dels seus trets polítics i socials. Tot, com no podia ser d’altra forma venint d’un professor d’Història, ben documentat i argumentat.

El protagonista, Pablo, que també és el narrador, és un jove de finals del segle XX que es veu de sobte vivint en un passat que només coneix per la seua afició a la lectura i als documentals històrics. Per a oferir-nos aquesta situació de viatge en el temps, l’autor ens fa pensar al llarg de la lectura en diverses possibilitats: Un viatge al passat tipus el film de Robert Zemeckis protagonitzat per Michael J. Fox, Back to the future, o és un diàleg amb els morts com feia Bruce Willis en la pel·lícula The sixth sense?, o és un joc de móns paral·lels com dels que parla Manuel de Pedrolo en el relat Un món distant i veí en el seu llibre Trajecte Final?

Trobe que millor no ho dic i ho descobreixes tu.

Chariots of fire in Alcàsser: 31 anys de Mitges Maratons a Alcàsser

Malgrat ser diumenge i ser un adolescent, es va aixecar ben d’hora. Desdejunà el got de llet amb cacau, cholocalete Maroto, per a ser més exactes, es va vestir amb roba esportiva, segurament l’únic xandall que tenia (el que feia servir per a les classes d’Educació Física), es va posar la panyoleta junior  al coll i, va anar a la plaça del poble. Una vegada en la plaça i amb tota la colla dels canviadors del món, va rebre instruccions per col·laborar en l’esdeveniment que el Club d’Atletisme Alcàsser organitzava per aquell dia: La x Mitja Marató d’Alcàsser (no n’estic segur si era la primera, la segona, la tercera...). Li encomanaren aturar el trànsit en la cantonada entre el carrer Sant Antoni i el carrer Soledat. Allí es va dirigir, però a més de posar-se en la part més propera al carrer Colom es va posar en l’altra, conseqüència: quan passaren els corredors uns cotxe quasi els arreplega. Afortunadament no arribà ni a ser ensurt, les persones grans que allí hi havia animant els corredors li digueren que canviara a l’altra part i tot solucionat... a l’any següent posà d’excusa que havia d’estudiar i no va acudir...

 En els inicis dels 90 vaig cursar una assignatura, Tecnologia de la imatge, on ens ensenyaven tot allò referent a la fotografia. Entre altres coses hi havia una que era òbvia: rebobinar el carret (cal recordar que no existien les màquines digitals) quan l’havies acabat per traure’l i canviar-lo per altre. Doncs bé, em passaren la meua màquina on estaven les fotos que li havien fet al meu germà gran de la seua primera mitja marató al poble, jo, fent-me l’expert, vaig voler rebobinar i traure el carret, però... les fotos mai les vérem perquè el carret es va velar. Ah! En l’assignatura vaig traure un 8.

El meu germà no es va frustrar per allò de les fotos mai vistes i continuà participant en curses. Un dels premis que donen als corredors són samarretes de l’esdeveniment, doncs bé, moltes d’elles passaren directament a mi. En setembre de 1994 vaig començar a fer classes d’Educació Física. Mai havia corregut una mitja (ni menys encara una sencera), però samarretes sí que en tenia. A una hora d’avió, o a 16 hores de vaixell del meu poble, em posava les samarretes maratonianes i donava la impressió que era el més esportista de València. Amb el temps vaig ser bo, però això sí, més teòric que pràctic.

Ahir celebraren a Alcàsser la 31 Mitja Marató, germans, cosins i molts veïns hi participaren... mai m’he plantejat fer-ho jo, però igual seria un bon motiu per escriure un quart capitolet d’aquesta entrada bloguera.

PD.: La foto correspon al grup de 6é del CEIP I. DR. COMAS CAMPS d'Alaior, curs 1996/97, la meua primera tutoria.