El catxerulo va pels cels del món (Valladolid 2003)

Mai m’haguera imaginat que aquestes vacances em quedaria arrestat a casa. Mai havia imaginat que la humanitat, amb l’edat que té, podria viure aquest malson amb forma de crisi sanitària. Però hem de ser pacients, responsables, solidaris i optimistes en què tot açò acabarà d’un moment a altre i la vida continuarà bategant a un ritme semblant a què teníem fa uns mesos.

A nivell personal les meues vacances de Setmana Santa i Pasqua han anat canviant harmònicament amb les meues circumstàncies personals i socials. Però la faceta antropològica la deixaré per a altres moments i, intentaré, publicar una sèrie d’entrades diàries de com he viscut i gaudit aquest període de vacances segons les següents variables: soc econòmicament independent, no tinc obligacions familiars relacionades amb la professió dels meus pares (es jubilaren i tancaren el forn) i disposava de càmera fotogràfica digital pròpia o emprada.

Amb totes aquestes variable tractaré de fer una entrada bloguera pasqüera diària, curta i anecdòtica, sense entrar en aspectes turístics i culturals. Serà com una mena de recordatori que recorrerà el temps, el passat immediat, sense seguir, obligatòriament, un ordre cronològic.

La primera entrada és del 2003. Férem un viatge a Valladolid per conéixer la ciutat i voltants així com la seua Setmana Santa. Teníem entrades per veure els passos en unes grades que es posen però, mentre féiem la migdiada a l’hotel, mamprengué una tronada que provocà l’anul·lació de tots els actes. Eixe diumenge de Pasqua Valladolid  amanegué amb un bon sol i ple d’aficionats valencianistes (VALLADOLID 1- VALÈNCIA 0). Per cert, la foto en què estic sol és a Palencia. 

LA BIBLIOTECA DELS LLIBRES REBUTJATS

La biblioteca de los libros rechazados és el títol amb el que han traduït el film francés de 2019, Le Mystère Henri Pick, del director Remi Bezançon. En el territori lingüístic català trobe que, com és habitual,  no ha estat traduïda.

La pel·lícula, ambientada en un temps actual i el món editorial, es recrea en les conseqüències i reaccions que ocorren després de trobar una obra literària magistral que els crítics i les editorials havien rebutjat.

Aquesta comèdia, absenta de carcallades, posa en tela de judici el paper que crítics literaris i editorials exerceixen a l’hora de publicar, o no, una nova obra. Amb aquesta idea, repetida en tots els àmbits i sectors, es crea una biblioteca per a què els autors rebutjats puguen deixar els seus manuscrits... La visita  que a l’indret fa una editora jove i ambiciosa revolucionarà diferents móns.

Per una banda, la família de l’escriptor de l’obra, ja mort, haurà d’assimilar que aquell pizzer reservat, i amb somriure trist, portava una vida paral·lela amb la literatura russa. Per altre costat ens trobarem amb les insinuacions sobre l’autenticitat de l’autor. Veurem altre front, el de les relacions humanes davant de situacions incòmodes i, com no, ens plantejarem fins on hem estat manipulats, adoctrinats i conduits als llarg de les nostres vides personals.

Què és considerat sublim? Qui decideix allò que ha de passar a la posteritat? Som capaços de fer valoracions pròpies sense contaminar-nos prèviament d’aquelles que han fet altres (als quals, normalment, considerem més qualificats)? Llegim/veiem històries sense informar-nos abans?

Una pel·lícula amb un argument xulo que es pot veure al cinema BABEL (i crec que per poc de temps)

DETECTORS DE ROBATORIS

Ésser bona persona, bon ciutadà i bon treballador em resulta cada vegada més humiliant , que per què? doncs perquè he tingut la mala sort de comptar amb personalitat i orgull, malgrat que els deixe en segon terme en moltes ocasions. Tampoc voldria que aquesta reflexió escrita quelcom se la prenguera com un clar símptoma de desequilibri emocional... però bo, anem per feina i posem-se en la situació que marca el títol.

Fa cosa de dos anys vaig anar al comercial carrer Colom de València a buscar un regal de Reis per al meu pare. Com hom pot imaginar, dies de festa i de consum , els comerços i botigues estaven plens de clientela i, un d’ells jo. Després de molts llocs visitats vaig donar por conclosa la meua compra, sense haver-hi comprat res, un parell de minuts després d’haver eixit de CELIO:  Quan vaig eixir, a l’hora que altres clients i clientes,  va sonar el detector antirobatori i jo, que no havia comprat res, em vaig quedar quiet i vaig mirar cap al guarda de seguretat fins que va fer un gest amb les mans que, almenys en la cultura occidental, significa que pots anar-te’n.  Vaig caminar carrer Colom en direcció a la Plaça de Bous i, quan encara no feia ni 90 segons de l’eixida de Celio, una veu des de darrere m’escridassava que m’aturara. Malgrat la meua hipoacúsia i l’enrenou que hi havia al carrer em vaig assabentar de què era jo el destinatari d’aquella ordre d’aturament i, en fer mitja volta, vaig veure al guarda de seguretat de Celio corrents cap a mi i demanant-me que em traguera de les butxaques tot el que portava i, mentre la gentada passava pel meu costat mirant-me amb cara de .. fins i tots els senyors madurs i ben arreglats que tenen cara de bons són uns lladres, jo  alli hi era sense ser capaç de reaccionar per defensar-me ni de parlar la meua llengua... A la fi em va demanar disculpes, que només jo vaig sentir i no tota la gentada que havia presenciat la meua persecució i enregistrament, i vaig donar per finalitzada la meua vesprada de compres  però això sí, mort de vergonya i  mort de ràbia...

Ahir mateix es va tornar a repetir la història però, per a ser més humiliant, al Consum del meu poble, sí, allí on sóc conegut com el 2n del forn, el que és mestre i s’ha quedat matxutxo. Aquest cop, en sonar l’antirobatori i quedar-me aturat mentre buscava amb la mirada a la caixera, la cosa va ser diferent. Si l’altra vegada va ser humiliant aquesta va ser de supermegahiperhumiliació. La caixera vingué fins a mi i em demanà la bossa de compra per a passar-la per l’arc i, com que no va sonar res, em preguntà: Portes roba del KIABI? Em vaig voler morir, jo, del KIABI? Això no ho vaig poder suportar, no, no podia caure un esglaó més a sota... així que vaig començar a traure’m la roba, peça a peça, i a dir de quina marca era cada cosa, això sí, per higiene em vaig deixar posats els mitjons turmellers que portava (per higiene i, us ho confesse, perquè no eren de marca).

Afortunadament tothom va comprovar que jo no tape el meu cos amb qualsevol cosa i, sobre el possible robatori, de l’alarma del detector tothom ho va oblidar immediatament. Bo, jo no, bromes i conyes a banda... Per a quan la tecnologia i la ciència descobriran detectors que detecten a qui han de detectar?

LA PLAÇA DEL DIAMANT: UNA JOIA DE LA LITERATURA I UNA SORPRESA EN LA MEUA VIDA.

L’autora catalana Mercè Rodoreda empra una veu narradora en primera persona, la de la mateixa protagonista, per contar-nos una història plena de quotidianitat, tendresa, angoixes, pors, tristeses, modismes, esperances, opressions... La Natàlia, una xicona de principis del segle XX, es veurà enlluernada i encadenada al Quimet, un xicot amb el cap ple coloms i un ego carregat fins el màxim permés per la llei i societat d’aquella època. La història de la Natàlia, contada des de molt endins, ens convida a veure com era la vida d’una dona d’aquella època, quines eren les seues aspiracions i fins on podien arribar, en definitiva, què pensaven realment les dones d’aquell moment i mai contaven a ningú, ni tan sols a elles mateixa.

Rodoreda fa ús d’un lèxic propi del dia a dia de les dones d’aquell moment i, especialment, de la classe social a la qual pertany la Natàlia. D’aquesta manera ens apropa a comprendre i entendre com vivien aquelles dones. Hi trobem moltes diferències amb les actuals? Doncs malauradament no són suficients.

Aquesta novel·la la vaig llegir farà uns 30 anys, de manera voluntària i sense saber pràcticament de literatura catalana. El curs passat vaig acompanyar una col·lega, la Neus,  i el seu alumnat de 1r de Batxillerat a veure una adaptació teatral  i, així vaig recordar un poc del que anava.

El dia del meu cinquantenari vaig rebre un regal per part del meu clan familiar: val per un viatge a Barcelona amb totes les despeses pagades. D’una manera espontània vaig dir que  m’agradaria anar a visitar La plaça del diamant. Doncs bé, el dia de la visita, amb l’excusa de visitar primer uns refugis de la guerra que hi havia a prop, al carrer Alfons XII, estiguérem una mitja hora, Ferran, Empar i jo, esperant que vinguera, no sabíem qui, a mostrar-nos allò que tampoc sabíem ben bé què era... SORPRESA!!!! Vingué una guia per fer-nos una ruta literària sobre la Plaça del Diamant i la Mercè Rodoreda. Durant dues hores i mitja vam recórrer indrets reals i literaris plenament relacionats amb l’autora de Sant Gervasi. Quin regal més encertat! Com vaig xalar! Gràcies família!

Una vegada finalitzada la visita vam seure a la mateixa plaça, al Café Diamant, a prendre un refresc i de sobte, dos vianants que passaven en miren i em diu un: Ie, Amador! Era un alumne del curs 1997/98... Doncs després d’estar encara emocionat de la ruta, que et reconega un alumne després de tants anys.... no té preu i, tot plegat, la millor manera de complir-ne 50, no us sembla?

Això sí, si encara no has llegit aquest llibre hauries de fer-ho. Et recomane l’edició de Bromera amb introducció i notes de Josep Antoni Fluixà dins de la col·lecció Els nostres autors amb 285 pàgines (de la 57 a la 274 són la novel·la). La primera que vaig llegir no l’he trobada per cap de lloc, si la té algun/a conegut/da li pregaria que me la tornara. Gràcies.

EL GUARDIÁN INVISIBLE de Dolores Redondo

El primer lliurament del que anomenen Trilogia del Baztán, de l’escriptora  DoloresRedondo, ens condueix a descobrir un indret genuïnament navarrés: boscos, gastronomia, èuscara i mitologia. La protagonista de la novel·la,  la inspectora de la policia foral Amaia Salazar, tornarà al seu poble, Elizondo, per trobar el culpable d’una sèrie d’assassinats que es succeeixen a la riba del riu Batzán. Barrejant-se amb la investigació reviurà esdeveniments del passat que tenia emmagatzemats en l’indret més inaccessible del seu subconscient. Investigació policial i introspecció personal constituiran els dos cors que bategaran tota la història ajudant-se de les invitacions, constants i ben construïdes, que al llarg de les pàgines ens encisaran, com si es tractarà d’un conjur màgic, a voler descobir in situ la natura, la gastronomia i la gent del Batzán.

Un narrador en tercera persona, omniscient, és qui conta la història. El narrador donarà, en moltes ocasions,  la veu als personatges i,  per tant, algunes parts de la història arriben  a la persona lectora d’una manera selectiva i poc objectiva gràcies a aquest estil directe que fa parlar els protagonistes.

Un altre element a destacar en majúscules per la seua presència en la història es correspon a la mitologia i a la creença en éssers fantàstics i sobrenaturals. És més, la persona lectora ha de signar un pacte de confiança i de credibilitat amb  el narrador per poder anar seguint, sense decepcions, la història del llibre. Una barreja entre novel·la negra i novel·la fantàstica, al meu parer.

L’edició que he emprat és la de Booket, de 2018, de 432 pàgines i de 6,95 euros. Amb una mida còmoda de portar darrere i llegir-la en qualsevol lloc. Si ho fas, em dius qui fa els txantxigorris?

ESTUDI EN LILA de Maria Antònia Oliver

Farà cosa d’un any vaig rescatar un llibre de l’expurgació que estava realitzant a sa casa un familiar meu. Una novel·la negra editada per Edicions de la magrana en la col·lecció La negra (sisena edició de 1991). L’autora, la mallorquina Maria Antònia Oliver, l’estructura en dues parts, amb 26 capítols, més un epíleg (198 pàgines). Servint-se d’un format de diari personal, la narradora conta en primera persona els esdeveniments que una detectiva viu a rel de dos casos que se li presenten a l’hora: la recerca d’una adolescent fugida de casa i la identitat de tres homes que han pagat una obra d’art mitjançant un xec fals.

L’escenari on es desenvolupa la història és la Barcelona de la dècada dels 80 i, per tant, la Barcelona plena de cabines telefòniques i espais saturats de fum. Resulta força interessant el to reivindicatiu què la perdiguera fa, al llarg de tota la novel·la, de la lluita que les dones han de fer per trobar un lloc igualitari i digne en una societat tenyida de masclisme, que malgrat els fruits que s’han aconseguit, actualment encara presenten importants desnivells.

Tràfic d’armes, prostitució, violacions, policies corruptes, gent de bona posició social i obscurs fets són els motors que posen en funcionament els diferents fils conductors, que malgrat no tindre relació alguns d’ells de la manera a la qual estem acostumats a llegir, sí que moralment conflueixen.

Un text ple de modismes i lèxic mallorquins que m’han fet gaudir i recordar els meus anys per Ses Illes, però el que veritablement m’ha tocat la fibra han estat les reflexions que l’autora m’ha portat a fer sobre la dignitat de la dona. Sense cap intenció de fer un spoiler, dir-vos, benvolguts i benvolgudes internautes, que de Manades ja n’han hagut prou al llarg de la història.

Amb el temps que fa que està editada no sé si us resultarà fàcil trobar exemplars, però, així i tot, trobe que paga la pena intentar-ho, segur que passes una bona estona llegint-la.

Si tempus fugit, carpe diem

Fa unes setmanes que li pegue voltes al mateix tema:  50 ja! I què he fet dels meus somnis i metes de vida? Racionalment crec que  no em puc queixar de tot, però, què em queda i, el que és pitjor, com m’organitze per fer tot el que m’agradaria fer? Ufff quin mal de cap i quina angoixa, de vegades m’agradaria ser més conformista i estar feliç per haver-me plantat havent perdut les projeccions de futur. Però no puc enganyar-me, no sé tindre la ment sense projeccions futures. Això sí, m’estic convencent i mentalitzant que he de perfilar, amb adaptacions reals, els meus projectes, que malgrat el mig segle que he deixat enrere, sí, com un bufit, encara tinc temps de fer... bo, la primera decisió; viure 50 anys més perquè sinó... Com diu el títol de l’entrada Si tempus fugit, carpe diem, això sí, amb la sort de no conéixer què passarà en el futur i, per tant, amb un altre nou lema, i ja en van tres: chè sarà de la mia vita qui lo sa (i si alguna persona ho sap que no m’ho diga).

Per cert, visioneu el vídeo que us adjunte.

.