LA PLAÇA DEL DIAMANT: UNA JOIA DE LA LITERATURA I UNA SORPRESA EN LA MEUA VIDA.

L’autora catalana Mercè Rodoreda empra una veu narradora en primera persona, la de la mateixa protagonista, per contar-nos una història plena de quotidianitat, tendresa, angoixes, pors, tristeses, modismes, esperances, opressions... La Natàlia, una xicona de principis del segle XX, es veurà enlluernada i encadenada al Quimet, un xicot amb el cap ple coloms i un ego carregat fins el màxim permés per la llei i societat d’aquella època. La història de la Natàlia, contada des de molt endins, ens convida a veure com era la vida d’una dona d’aquella època, quines eren les seues aspiracions i fins on podien arribar, en definitiva, què pensaven realment les dones d’aquell moment i mai contaven a ningú, ni tan sols a elles mateixa.

Rodoreda fa ús d’un lèxic propi del dia a dia de les dones d’aquell moment i, especialment, de la classe social a la qual pertany la Natàlia. D’aquesta manera ens apropa a comprendre i entendre com vivien aquelles dones. Hi trobem moltes diferències amb les actuals? Doncs malauradament no són suficients.

Aquesta novel·la la vaig llegir farà uns 30 anys, de manera voluntària i sense saber pràcticament de literatura catalana. El curs passat vaig acompanyar una col·lega, la Neus,  i el seu alumnat de 1r de Batxillerat a veure una adaptació teatral  i, així vaig recordar un poc del que anava.

El dia del meu cinquantenari vaig rebre un regal per part del meu clan familiar: val per un viatge a Barcelona amb totes les despeses pagades. D’una manera espontània vaig dir que  m’agradaria anar a visitar La plaça del diamant. Doncs bé, el dia de la visita, amb l’excusa de visitar primer uns refugis de la guerra que hi havia a prop, al carrer Alfons XII, estiguérem una mitja hora, Ferran, Empar i jo, esperant que vinguera, no sabíem qui, a mostrar-nos allò que tampoc sabíem ben bé què era... SORPRESA!!!! Vingué una guia per fer-nos una ruta literària sobre la Plaça del Diamant i la Mercè Rodoreda. Durant dues hores i mitja vam recórrer indrets reals i literaris plenament relacionats amb l’autora de Sant Gervasi. Quin regal més encertat! Com vaig xalar! Gràcies família!

Una vegada finalitzada la visita vam seure a la mateixa plaça, al Café Diamant, a prendre un refresc i de sobte, dos vianants que passaven en miren i em diu un: Ie, Amador! Era un alumne del curs 1997/98... Doncs després d’estar encara emocionat de la ruta, que et reconega un alumne després de tants anys.... no té preu i, tot plegat, la millor manera de complir-ne 50, no us sembla?

Això sí, si encara no has llegit aquest llibre hauries de fer-ho. Et recomane l’edició de Bromera amb introducció i notes de Josep Antoni Fluixà dins de la col·lecció Els nostres autors amb 285 pàgines (de la 57 a la 274 són la novel·la). La primera que vaig llegir no l’he trobada per cap de lloc, si la té algun/a conegut/da li pregaria que me la tornara. Gràcies.

ESTUDI EN LILA de Maria Antònia Oliver

Farà cosa d’un any vaig rescatar un llibre de l’expurgació que estava realitzant a sa casa un familiar meu. Una novel·la negra editada per Edicions de la magrana en la col·lecció La negra (sisena edició de 1991). L’autora, la mallorquina Maria Antònia Oliver, l’estructura en dues parts, amb 26 capítols, més un epíleg (198 pàgines). Servint-se d’un format de diari personal, la narradora conta en primera persona els esdeveniments que una detectiva viu a rel de dos casos que se li presenten a l’hora: la recerca d’una adolescent fugida de casa i la identitat de tres homes que han pagat una obra d’art mitjançant un xec fals.

L’escenari on es desenvolupa la història és la Barcelona de la dècada dels 80 i, per tant, la Barcelona plena de cabines telefòniques i espais saturats de fum. Resulta força interessant el to reivindicatiu què la perdiguera fa, al llarg de tota la novel·la, de la lluita que les dones han de fer per trobar un lloc igualitari i digne en una societat tenyida de masclisme, que malgrat els fruits que s’han aconseguit, actualment encara presenten importants desnivells.

Tràfic d’armes, prostitució, violacions, policies corruptes, gent de bona posició social i obscurs fets són els motors que posen en funcionament els diferents fils conductors, que malgrat no tindre relació alguns d’ells de la manera a la qual estem acostumats a llegir, sí que moralment conflueixen.

Un text ple de modismes i lèxic mallorquins que m’han fet gaudir i recordar els meus anys per Ses Illes, però el que veritablement m’ha tocat la fibra han estat les reflexions que l’autora m’ha portat a fer sobre la dignitat de la dona. Sense cap intenció de fer un spoiler, dir-vos, benvolguts i benvolgudes internautes, que de Manades ja n’han hagut prou al llarg de la història.

Amb el temps que fa que està editada no sé si us resultarà fàcil trobar exemplars, però, així i tot, trobe que paga la pena intentar-ho, segur que passes una bona estona llegint-la.

EL EMBRUJO DE SHANGHAI DE JUAN MARSÉ

No havia arribat a la majoria d’edat quan vaig llegir per primer cop a Juan Marsé, concretament em vaig estrenar amb Últimas tardes con Teresa. Feia pocs anys que m’havia aficionat a la lectura i aquest llibre de 334 pàgines, que em va costar 750 pessetes a la llibreria Soriano de València un 22 d’abril de 1986, va ser qui em va obrir la porta per llegir qualsevol obra literària sense que m’importaren el nombre de pàgines. A més, em va fer ser un seguidor de les obres de Marsé així com, un enamorat de la Barcelona que retracta en la majoria de les seues novel·les.

En El embrujo de Shanghai Juan Marsé fa una radiografia de la Barcelona de postguerra dels perduts. Ens descriu, mitjançant la veu narradora d’un adolescent, diferents vides que la guerra i l’opressió ideològica franquista les fan lluitar per sobreviure, de la millor manera possible, a la miserable vida que els ha tocat viure per haver perdut la guerra  que no començaren.

Aventures ,fantasies  i somnis representaran els motors que activaran cada dia les constants vitals del personatges. Les mentides, enganys i autoenganys, també seràn part d’eixos motors motivadors a voler alçar-se cada dia i arribar fins la nit per domir i tornar-se a aixecar.

Espies, exotisme i venjances es barrejaran, meravellosament, en les vides dels personatges amb el retracte d’una opressió a la cultura pròpia, que els barcelonins de l’època hagueren de viure. La recerca del propi lloc en el món (el somniat o l’assignat) és el que tots els personatges viuran al llarg dels fils  conductors que s’entrellacen per a formar una bona peça de tela (literària).

Per acabar donar les gràcies a Mayte Romaguera per haver-me regalat el llibre i haver-me fet passar hores molt agradables en la seua lectura i, com no, escrivint aquesta entrada bloguera.