L’autora catalana Mercè Rodoreda empra una veu
narradora en primera persona, la de la mateixa protagonista, per contar-nos una
història plena de quotidianitat, tendresa, angoixes, pors, tristeses, modismes,
esperances, opressions... La Natàlia, una xicona de principis del segle XX, es
veurà enlluernada i encadenada al Quimet, un xicot amb el cap ple coloms i un
ego carregat fins el màxim permés per la llei i societat d’aquella època. La
història de la Natàlia, contada des de molt endins, ens convida a veure com era
la vida d’una dona d’aquella època, quines eren les seues aspiracions i fins on
podien arribar, en definitiva, què pensaven realment les dones d’aquell moment
i mai contaven a ningú, ni tan sols a elles mateixa. 
Rodoreda fa ús d’un lèxic propi del dia a dia de les
dones d’aquell moment i, especialment, de la classe social a la qual pertany la
Natàlia. D’aquesta manera ens apropa a comprendre i entendre com vivien
aquelles dones. Hi trobem moltes diferències amb les actuals? Doncs malauradament
no són suficients.
Aquesta novel·la la vaig llegir farà uns 30 anys, de
manera voluntària i sense saber pràcticament de literatura catalana. El curs
passat vaig acompanyar una col·lega, la Neus, i el seu alumnat de 1r de Batxillerat a veure
una adaptació teatral i, així vaig
recordar un poc del que anava.
El dia del meu cinquantenari vaig rebre un regal per
part del meu clan familiar: val per un
viatge a Barcelona amb totes les despeses pagades. D’una manera espontània
vaig dir que m’agradaria anar a visitar La plaça del diamant. Doncs bé, el dia
de la visita, amb l’excusa de visitar primer uns refugis de la guerra que hi
havia a prop, al carrer Alfons XII, estiguérem una mitja hora, Ferran, Empar i
jo, esperant que vinguera, no sabíem qui, a mostrar-nos allò que tampoc sabíem
ben bé què era... SORPRESA!!!! Vingué
una guia per fer-nos una ruta literària sobre la Plaça del Diamant i la Mercè
Rodoreda. Durant dues hores i mitja vam recórrer indrets reals i literaris
plenament relacionats amb l’autora de Sant Gervasi. Quin regal més encertat!
Com vaig xalar! Gràcies família!
Una vegada finalitzada la visita vam seure a la
mateixa plaça, al Café Diamant, a prendre un refresc i de sobte, dos vianants
que passaven en miren i em diu un: Ie,
Amador! Era un alumne del curs 1997/98... Doncs després d’estar encara
emocionat de la ruta, que et reconega un alumne després de tants anys.... no té
preu i, tot plegat, la millor manera de complir-ne 50, no us sembla?
Això sí, si encara no has llegit aquest llibre hauries
de fer-ho. Et recomane l’edició de Bromera amb introducció i notes de Josep
Antoni Fluixà dins de la col·lecció Els
nostres autors amb 285 pàgines (de la 57 a la 274 són la novel·la). La
primera que vaig llegir no l’he trobada per cap de lloc, si la té algun/a
conegut/da li pregaria que me la tornara. Gràcies.
