Mai m’haguera imaginat que aquestes vacances em
quedaria arrestat a casa. Mai havia imaginat que la humanitat, amb l’edat que
té, podria viure aquest malson amb forma de crisi sanitària. Però hem de ser
pacients, responsables, solidaris i optimistes en què tot açò acabarà d’un
moment a altre i la vida continuarà bategant a un ritme semblant a què
teníem fa uns mesos.
A nivell personal les meues vacances de Setmana Santa
i Pasqua han anat canviant harmònicament amb les meues circumstàncies personals
i socials. Però la faceta antropològica la deixaré per a altres moments i,
intentaré, publicar una sèrie d’entrades diàries de com he viscut i gaudit aquest període
de vacances segons les següents variables: soc econòmicament independent, no
tinc obligacions familiars relacionades amb la professió dels meus pares (es
jubilaren i tancaren el forn) i disposava de càmera fotogràfica digital pròpia
o emprada.
Amb totes aquestes variable tractaré de fer una
entrada bloguera pasqüera diària, curta i anecdòtica, sense entrar en aspectes
turístics i culturals. Serà com una mena de recordatori que recorrerà el temps, el passat immediat, sense seguir, obligatòriament, un ordre cronològic.
La primera entrada és del 2003. Férem un viatge a
Valladolid per conéixer la ciutat i voltants així com la seua Setmana Santa.
Teníem entrades per veure els passos en unes grades que es posen però, mentre
féiem la migdiada a l’hotel, mamprengué una tronada que provocà l’anul·lació de
tots els actes. Eixe diumenge de Pasqua Valladolid amanegué amb un bon sol i
ple d’aficionats valencianistes (VALLADOLID 1- VALÈNCIA 0). Per cert, la foto en què estic sol és a Palencia.
