MENORCA

Fa un parell de setmanes vaig rebre un correu electrònic d’una gran amiga amb la qual feia temps que no parlava. En aquest correu em demanava que li fes una petita guia d’allò que no cal perdre’s de Menorca. Fa deu anys ja hi va fer un viatge ràpid per aquest paradís de la Mediterrània i,també, va pensar amb mi per a fer-li de Ciceró a la distància. Ho recorde bé com de ràpid li vaig enviar tot el que jo pensava que li agradaria visitar, però ara, 17 cursos després d’haver-hi deixat l’illa, està resultant-me força difícil fer-ho.

Maó en concret,  i Menorca en general, han estat uns indrets del quals he sentit parlar des que sóc a aquest món. Els meus pares, per separat i, abans de ser nuvis, van viure sendes experiències  de joventut allí que els marcaren la vida. Inclús podria afirmar que si jo hi estic a aquest món és gràcies a Maó, però aquesta història d’amor ja la contaré en altra ocasió.

Menorca va suposar per a mi la meua gran oportunitat de ser el que jo volia ser: mestre, allí vaig poder treballar per primer cop, allí vaig aprendre que es treballar bé de docent, allí vaig aconseguir els punts  que no tenia per poder superar una oposició. En Menorca vaig aprendre que significa ser Mestre gràcies als bons col·legues amb els que hi vaig treballar.

Maó suposà la meua primera independència econòmica, el meu primer cotxe, la resolució de problemes sense ajut, el meu primer mòbil... Maó em va permetre viure una etapa de tres anys que n’estic segur que mai oblidaré i, és més, sempre recordaré amb un somrís als llavis i ... unes llagrimetes amb ganes d’eixir pels meus ulls.

Però, que li dic a Conxa que vaja a visitar? On l’envie a menjar? Quins són els millors llocs per anar-hi amb tres criatures? Uffffff Algú m’ajuda? Igual hi hauria d’anar jo primer i fer-li la guia des d’allí (i de pas comprar-me un bòtil de Gin Xoringuer que el que vaig dur ja està acabat).

17 ANYS ENRERE

          Fa 17 anys, vivint al carrer Sant Esteve de Maó vaig rebre una telefonada de ma mare per anunciar-me que el meu fillol i nebot, Julià, havia arribat al món. La tecnologia no estava tan avançada como ara, i la distància encara no era low-cost, així que vaig haver d’esperar unes setmanes per poder volar cap a València i poder agafar-lo al braç. Que menudet era i en quin samarro s’ha transformat. El curs següent, ja a València, em va permetre veure’l créixer: feia el peix del Mercadona, fugia a gates quan li tocava la trompeta, el recollia de la guarderia... L’estiu passat vaig fer d’oncle i com a premi pel seu graduat viatjarem a Noruega. Si lliges açò, ja ho saps, et resten guanyar dos premis: el batxiller i la universitat (de tu depén).

          Quan jo tenia 17 anys cursava 4t (segon del segon grau) de FP, fins agost no seria major d’edat i per tant no posseïa el dret al vot. En aquell temps feren el referèndum depermanència d’Espanya a l’OTAN, l’oficina de l’INE em va enviar una papereta amb les meues dades censals, però es tractava d’un error i no vaig poder dipositar el NO a l’urna. Els meus 17 anys acabaren en tornar del campament d’Orea, o va ser durant? No ho recorde.

          Quan tenia 15 anys vaig descobrir la cançó de Violeta Parra Volver a los 17, em deixar encisat, especialment la tornadeta. Per a tenir-la vaig telefonar al 003, el telèfon d’informació que en aquell temps tenia Telefònica i, vaig demanar el telèfon de Ràdio València OM, després vaig trucar a l’emissora i els vaig demanar si podien posar aquesta cançó de na Violeta Parra. Em digueren que no estaven fent un programa on es demanaren cançons però que farien el possible. Amb el meu radiocasset Telefunken  color taronja i sense FM, vaig seguir la programació musical d’aquell diumenge de matí fins que posaren la cançó. Jo, com a bon previsor, tenia la cinta verge preparada i en sentir que l’anunciaven vaig pitjar els botons de PLAY i RECORD. Després vaig anar escoltant-la a trossets  i apuntant la lletra fins completar-la tota.

           Fa 17 anys va nàixer el meu nebot quan jo treballava a Maó. Aquell any vaig comprar a una botiga de discs de Maó, Divertimento (Plaça Colom, 9), un doble CD anomenat No nos moveran, on s’incloïa la cançó de Volver a los 17. Fa 17 anys vaig comprar a Maó una cinta de casset de Rocio Durcal a Galerias Parpal, las dos esquinas del hogar (carrer Hannover o Sa Costa, 34). Aquesta casset conté les cançons de les seues pel·lícules i entre elles estava Tengo 17 años.

           Fa 17 anys vaig fer les últimes oposicions i en aprovar-les a València, vaig carregar el cotxe amb els meus cd’s, els meus cassets, els meus llibres i els records de tres anys fantàstics, i vaig tornar a Alcàsser, el meu poble, amb els meus amics i la meua família, i sobretot, amb el meu nebot acabat de nàixer.

Per molts anys, Julià!

EL AZAR DE LA MUJER RUBIA: sobre la novel•la de Manuel Vicent

A principis de l’any 2013 l’escriptor castellonenc, Manuel Vicent, publicà una nova novel·la: El azar de la mujer rubia, ho feia, com és habitual en ell, en Alfaguara. També és habitual que les seues obres siguen publicades posteriorment en Punto de Lectura, en una col·lecció de butxaca, i per tant de preu més reduït. Em direu gasiu, però què he de fer-li? el meu vici de comprar llibres ha desembocat en edicions barates. Doncs bé, una vegada adquirit el llibre per 8 euros, em vaig posar a llegir-lo. L’objectiu d’aquesta lectura era que em fes companyia durant els trajectes de metro, però el tema i la manera d’escriure de Manuel Vicent, va fer que en tornar a casa el traguera de la motxilla i l’útilitzara també de llibre de capçalera. Resultat: en pocs dies em vaig ventilar la novel·la.

Anava a escriure aquesta entrada immediatament, però el traspàs d’en Adolfo Suárez, protagonista de la novel·la, em va aturar uns dies l’escriptura del mateix per no semblar oportunista.

Amb els pensament nuvolosos del primer ministre de la democràcia, Manuel Vicent, fa un recorregut històric des de la transició fins els dies actuals. Amb protagonistes reals i reials, fets ocorreguts que tothom coneixem i el toc literari i satíric de l’autor, els lectors ens endinsem en una mena de viatge en el temps on se’ns convida a recordar i reflexionar sobre el que ha sigut la història recent de l’Espanya democràtica.

El resultat de la lectura, com sempre m’ocorre amb aquest autor, un plaer que em convida a estar a l’aguait de la seua propera publicació, això sí, mentre tant m’és grat llegir cada diumenge la seua columna del diari El País, lectura que recomane a tothom.

EL AMOR NO ES UN VERSO LIBRE de Susana Fortes

Amb un títol tant suggerent l’escriptora Susana Fortes dóna nom a la seua darrera novel·la. La presentació d’aquesta va tindre lloc, en primícia, a la Casa de la Cultura de Picassent el passat 22 de novembre de 2013, en la clausura d’actes culturals de l’Associació Cultural Cristòfor Aguado de la mà de l’escriptora Almudena Puchol. La presentació fou ambientada amb la lectura de poemes de Pedro Salinas per part d’alumnat de l’Escola de Teatre de Picassent.

Un narrador omniscient ens consta la història d’amor entre una estudiant  dels Estats Units i el professor Díaz-Ugarte, en un ambient tan idíl·lic com és la Residencia de Estudiantes de Madrid i una època tant moguda com va ser la tràgica fi de la Segona República Espanyola.

L’enfrontament entre ideals, sentiments i classes socials serveixen a Susana per a teixir una trama on es barregen diferents subgèneres narratius que faran  gaudir el lector i lectora, juntament amb la seua prosa repleta de poesia. El rigor històric amb el qual s’ambienta la novel·la, propi d’una historiadora com és Susana Fortes, acaben d’arrodonir aquesta obra recomanable per als amants de la història i de la literatura.

SIS VEUS PER AL POETA I MILERS DE VEUS PER A RTVV

El passat dissabte nou de novembre vaig passar mig dia amb un dilema moral. Us explique: a València hi havia la convocatòria d’una manifestació per recolzar la RTVV oberta i, a Alcàsser, el Col·lectiu La Figuera organitzava com a cloenda de la setmana d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, l’espectacle Sis veus per al poeta.A la fi em vaig decantar per quedar-me al poble i assistir a l’espectacle per al poeta de l’any.

Mai he sigut de poesia, sempre m’ha costat molt llegir-la, però des de fa uns pocs anys, amb la obligatorietat de fer algunes lectures en la carrera i amb la publicació de poemaris de persones properes, doncs m’he anant involucrant en aquest meravellós món dels versos, les rimes i les figures retòriques. Així que, ho confesse públicament: Aquest espectacle sobre Estellés ha fet que m’involucre molt més en l'art poètic.

L’acte va tenir lloc a la sala superior de la Llar dels jubilats. El local estava ple de gom a gom, i va donar inici al mateix un pregó. A partir d’aquest, les sis veus de les sis dones, s’encarregaren de transmetre’ns una sèrie de sensacions que a mi, i supose que a molts dels que estaven al públic també, ens tingueren expectants per veure quina era la següent grata sorpresa que ens oferirien. Trobe que estic fent massa lletra per dir: De categoria!

Musicar alguns dels poemes, musicar sobre els poemes, recitar poemes, dansades espontànies i no tan espontànies...  i tot amb sis veus diferents, sis veus que es barrejaven harmònicament d’una manera natural per a fer-nos gaudir i, a mi també esborronar-me, en molts moments. L’espectacle poètic va concloure amb la presència de tres músics locals del tabalet i la dolçaina (Miquel, Esteve i Empar)

Mentre açò succeïa, als carrers de les tres capitals de província es manifestaven milers de veus per demanar al nostre molt honorable que no tancara la nostra televisió autonòmica, que no silenciara la nostra llengua, la nostra cultura i els nostres costums. De moment pinta mal l’assumpte, malgrat que les moltes veus que s’ajuntaren tenien tonalitats de sectors molts diferents de la societat valenciana. Veurem que passa a final de mes: continuarem tenint un canal autonòmic? Haurà eixit a la venda el disc que enregistra aquest magnífic treball de les Sis veus per al poeta? Espere que la resposta a les dues preguntes siga un SÍ (amb accent, d’afirmació, i no sense de condicional).

També, mentre açò succeïa, la sala gran del Centre Cultural (el multiusos) estava buida.

Gràcies a La Figuera per donar-nos l’oportunitat als alcassers de viure aquest espectacle (els demane disculpes per haver usat les seues fotos)

Adéu Canal 9: Un conte curt i trist

               Això era una vegada un país on no hi havia rei, hi havia president. Era un país que estava dintre d’un altre país on hi havia un altre president que manava més. Per a que tothom sapiguera qui manava més, al país de dins li feren creure que millor que dir-se país era dir-se comunitat.

                  Entre les diferències que hi havia entre el país mandamás i el manat en trobàvem una del molt grossa: cadascun d’ells paralava una llengua diferent, per això el poderós començà a fer malifetes amb la intenció de fer creure als habitants de la comunitat que el que parlaven no era tan culte i tan important com el que parlaven ells. Hi hagué uns comunitaris que volien poder i, per a tenir-lo, poquet a poquet (o molt o molt, depén de qui ho conte) anaren assimilant-se als de la pàtria gran. Malgrat que les lleis democràtiques avalaven la pluralitat d’identitats sempre hi hagué una E sobre una V, i en la televisió que tenien els xicotets començaren a fer coses desorbitades i fora de context per a que tots renegaren d’ella. Va ser en aquest moment, quan ja no la volia ningú , que decidiren tancar-la.

Això era una vegada una escola pública....

Això era una vegada un centre de salut...

Això era una vegada un xarxa de metro...

Qui serà el proper?

SARDENYA, L’ILLA DE LES CINC LLENGÜES

L’estiu del 2013 l’he tingut força viatger, després d’anar-hi al nord d’Europa, a Noruega, com ja han comprovat els internautes, vaig visitar l’illa italiana de Sardenya.  Aquest viatge va ser com diu la dita: Pensat i fet, però no per això deixà de tindre interés. A nivell personal el fet de visitar qualsevol part d’Itàlia sempre em resulta atractiu, i Sardenya havia estat des de fa molt de temps dintre dels meus interessos, especialment la ciutat de l’Alguer.

El meu hostalatge durant aquesta setmana va ser al Regina Margheritta, a la capital de l’illa, Càller (Cagliari). Però Sardenya és una illa massa gran per a tractar de visitar-la amb transport públic, així que ens haguérem d’anar apanyant en el que estava al nostre abast. Així i tot pagaren la pena aquests dies de vacances.

La visita a l’Alguer és força complicada per a fer-la en un dia tenint l’hotel a l’altra punta de l’illa, però gràcies al transfer de l’aeroport vam poder visitar-la un parell d’horetes, i gaudir d’aquell indret impregnat de catalanitat per totes bandes. Sobre la llengua, doncs he de ser sincer, exceptuant la retolació dels carrers i comerços, sols vaig poder escoltar-li a l’ama d’una botiga un adéu... anava a posar-me sentimental i dir que en sentir-la els ulls se m’ompliren de llàgrimes, però mentiria. Encara que sí que puc dir que durant aquella excursió vaig sentir-me emocionat perennement, tot em feia comboiet, veure el trenino catalano, el centre de suport de la UOC, les quadribarrades en els edificis públics, la informació en català de la Grotta di Nettuno, la paella i la crema catalana en els menús dels restaurants... podeu dir-me caldós, però a cadascú l’emocionen unes coses. La visita es va fer curta i es quedaren moltes coses per visitar, però com sempre dic en els meus viatges, cal deixar-se llocs per tenir motius i tornar-hi altra vegada, així que Alghero, ja saps! Ens tornarem a veure!

Sardenya, la segona illa més gran del Mare Nostrum, compta amb 5 llengües:  L’italià, El sard, una variant del Cors (llengua de la veïna Còrsega), l’Alguerés (català medieval) i el genovés Tabarquí  (a les illes de San Pietro i Sant Antioco), però com hom entendrà tots els sards no les parlen totes. L’ús i la realitat lingüística de cadascuna d’elles és la que és, i cal esperar que les polítiques lingüístiques i la voluntat dels parlants, que han fet i fan que en el segle XXI encara estiguen vives (esperem que per molt de temps).

PD. : No us perdeu els enllaços que assenyale, en ells sí que trobaràs informació de la bona sobre aquesta magnífica illa.