NORUEGA (i 4): EL MAR DEL NORD

M’agradaria donar per finalitzada la sèrie d’entrades dedicades a Norge (Noruega) fent referència al mar del Nord. Des de xicotet m’ha agradat la Geografia, especialment, tot allò referent a saber-se les capitals, els mars i els rius més importants d’un país, per això, quan viatge, sempre tracte de buscar l’oportunitat de visitar la capital del país i fer alguna mena de passeig o creuret pel riu o mar que pertoque.  Durant la setmana que passàrem a Noruega el clan Lerma he tingut més d’una oportunitat de desplaçar-me pel Mar del Nord. La més llarga, turística i impressionant va ser la realitzada pel fiord  Sognefjord i ja relatada en Noruega ( i 3), però d’allò que jo voldria parlar és de les illetes que trobem al mateix Oslo i a les qual s’accedeix amb unes línies regulars de vaixells.

En una d’aquestes illes, Utoya, tingué lloc el primer contacte directe amb el Mar del Nord, bo, em referisc a què en eixa excursió vaig tocar amb la mà l’aigua d’aquest mar. Utoya és una illeta que sembla deshabitada, durant la visita no vàrem veure gaire persones. Per accedir a ella, a més de poder-ho fer amb el teu vaixell, pots anar-hi amb una línia regular de vaixells que es desplaça per diferents illes del fiord d’Oslo. Aquesta excursió només la férem els “majors” del clan, els nebots es quedaren ticatejant a l’hotel.

La següent excursió que férem fou a l’illa d’Hovedoya. Preparàrem entrepans per tothom i ens disposàrem a passar un diumenge de platja en aquesta illa. Ja ens va sorprendre la multitud de gent que havien pensat el mateix que nosaltres, però en arribar ens adonàrem que aquesta illa estava repleta de casetes. Habitatges que semblaven les segones residències dels noruecs.  Caminant, caminant, decidírem seure sota uns arbres a dinar, però no hi poguérem estar massa temps per qüestions formiguístiques i de propietat privada ( se n’ adonàrem que el lloc tenia amos). Després del dinar anàrem a la platja i el màxim que férem va ser posar els peus en l’aigua, feia solet però tampoc fórem tan agosarats  com per fer una capbussada. Allí estiguérem una bona estona, mirant la mar i aprofitant els seus poders relaxants i terapèutics.

El conjunt d’aquestes illetes és aprofitat pels habitants d’Oslo per passar els dies de lleure, i el transport públic per accedir (el vaixell) fa servir el mateix bitllet que el bus i tramvia. Totes eixe persones rosses i guapes que pujaven al vaixell validaven els seus bitllets, nosaltres pensàvem... segur que a València pujaven quasi tots sense fer-ho en adonar-se que no hi havia vigilància.

I amb aquesta entradeta done per finalitzada l’aventura noruega del clan Lerma.

DENTRO DO SEGREDO

La primera vegada que vaig viatjar a Porto fou en un viatge organitzat per Fil-per-randa. Una de les visites que férem fou a la Livraria Lello, la llibreria que diuen que és la més bonica del món, però aquesta afirmació no la puc assegurar perquè no he estat en totes les llibreries, l’únic que puc dir és que és molt, molt bonica. Després vaig tornar a repetir viatge, aquest cop pel meu compte, i vaig tornar a visitar aquesta llibreria.

En les dues ocasions vaig demanar a l’empleat si tenia algun llibre de José Luís Peixoto. Les dues vegades la resposta va ser no, bo, el segon cop vaig demanar un llibre en concret, Abraço. Amb aquestes dues visites vaig fer-me una idea personal: Aquesta llibreria era més un atractiu turístic que una llibreria on trobar-ho tot (tipus París-València del carrer Pelai).

Gràcies als contactes del face-book, on tinc com amistat al mateix Peixoto, puc anar seguint la trajectòria d’aquest autor portugués i sé quan publica nou llibre, doncs bé,  en novembre de 2012 va publicar Dentro do Segredo, i com no, jo havia d’aconseguir-lo, però a València no és possible (a no ser que faces una compra per internet on els ports costen el mateix que el llibre), i mira per on, la meua neboda va viatjar a Porto després de les falles del 2013, així que li vaig encomanar que em comprara el llibre (li vaig donar diners per al llibre i per a sopar, no es penseu que vaig fer la comanda a la babalà). Doncs bé, li doní les dades i li vaig dir que en la llibreria Lello no el trobaria, que anara a la FNAC que allí segur. I no va ser així, en la visita que va fer a la llibreria va demanar pel llibre i, d’allí me’l dugué.

És un llibre de viatges on l’autor conta el seu viatge per Corea del Nord, el país més tancat del món, amb tota seguretat. Ens narra des de la seua mirada en primera línia, com es viu en una nació on la repressió i la manca de llibertats són les constants vitals dels seus habitants, per a què pugueu fer-se una idea: Només entrar al país has d’entregar el telèfon mòbil a la policia i no te’l tornen fins que eixes (igual que en els instituts, hehehe). Mentre el llegia vaig recordar les imatges que fa uns anys tragueren les televisions sobre els funerals de l’anterior dictador. Quan les veia no em podia creure que un poble pugués estar tan trist i desolat pel traspàs d'un governant al que mai havien tractat en persona, em semblava força exagerat.

 La prosa està impregnada pel magnífic to personal que té l’autor, i en tot moment sembla que la seua lectura , més que una lectura, siga una retransmissió en directe del viatge.

No sé si estarà traduït a altres llengües, però si el trobares en alguna de les que domines la lectura, jo te’l recomane. Ja veuràs que serà com si estigueres tu fent el viatge.

MANOLO, SEMPRE SERÀS MANOLITO (GAFOTAS)

Cada dissabte posava un CD d’alguna BSO, seia al sofà negre de dues places, m’encenia una cigarreta i, obria la revista de El País per llegir la nova història que Elvira Lindo publicava sobre Manolito Gafotas.  Els pocs minuts que durava aquest ritual omplien de goig aquell estudi del carrer Maria Lluïsa Serra de Maó, que era on vivia. Després vingueren els llibres, les intervencions del personatge en el programa de la SER A vivir que son dos días  de Fernando Delgado,  la pel·lícula (o les pel·lícules) i la sèrie de televisió.  Per a què negar-ho? Sóc addicte a aquest personatge i les seues històries. L’he utilitzat com a recurs didàctic en algunes de les meues classes, com a tema d’un treball a la carrera de Filologia, com a regal per a nebots, i el que és més greu, li he copiat frases que utilitze sistemàticament en la meua vida, com per exemple, la de la sita Asunción, personatge amb qui em trobe molt identificat, quan els diu als alumnes: Quines ganes tinc de jubilar-me i perdre-vos  de vista a tots!

Fa uns dies vaig llegir l’últim llibre de la sèrie, Mejor Manolo, on després de 10 anys Elvira Lindo reprén  la vida d’aquest personatge i ens torna a fer riure en la lectura, bo, riure i gaudir d’allò que s’anomena un dels xicotets plaers de la vida, perquè en definitiva això és el que suposa la lectura d’aquest llibre: un plaer de la vida.

RECOMANE el nou llibre, i si no has llegit els anteriors, doncs comença pel principi dels temps.

200 paraules sobre AU CUL DU LOUP (UNA CASA EN CÒRCEGA) LA MEUA VIDA O LA QUE VOLEN ELS ALTRES?

Els canons que marquen les nostres vides, de vegades, no són tan difícils de trencar, sols ens fa falta una miqueta d’espenta i una micota de sort (o també pot ser a l’inrevés, crec). La pel·lícula belgo-francesa que dóna nom a aquesta entrada ens pot servir d’exemple. La por als canvis, a allò desconegut, a l’ incertesa i a fracassar, ens frenen des què estem al món els nostres projectes vitals. La unió sentimental que sobre persones, coses i espais ens uneix, ens posa difícil emprendre nous camins, malgrat que en moltes ocasions són camins que ja tenim més que fets mentalment.

Al film es planteja la història d’una xica entrada en la trentena amb una vida muntada i organitzada: parella, treball, família, amics... però viu la vida que sempre ha volgut? Doncs gràcies a l’estranya herència que rep de la seua iaia se n’adona que la monotonia en què està immersa no és precisament la vida que voldria viure. Amb els trencaments, discussions i llàgrimes inevitables decideix emprendre un nou rumb, i de la resta millor te n’assabentes veient-la.

EL PRIMER PREMI NADAL, NADA, DE CARMEN LAFORET

          La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta novel·la va ser durant els meus anys d’estudiant de Segona Etapa d’EGB, no sé si seria en 6é o en 7é. Durant aquells dos cursos vaig tenir com a mestra de Lengua y Literatura a na Vicenta Gascó, i el llibre de text que usàvem comptava amb una estructura d’unitats i lliçons on eixíem a tema per setmana (amb control inclòs). Doncs bé, hi havia una part del tema que estava dedicat a la literatura, i si no recorde malament, era més bé sobre història de la literatura. En aquest apartat t’aprenies algunes dades referents a la literatura universal i a la espanyola (en llengua cervantina). Doncs bé, d’aquells anys em ve a mi la saviesa de saber que L’Arxipreste  d’Hita va escriure El libro del buen amor,  que a Fernando de Rojas se li atribuïa La Celestina, o que Carmen Laforet, amb Nada, va ser la guanyadora del primer premi Nadal (1944). Aquestes activitats de memorització de dades històriques i literàries, titllada per moltes persones d’improductiva o banal per a l’aprenentatge, a mi em valgué per despertar-me la curiositat sobre el món dels llibres i dels escriptors, i de pas que anava a la biblioteca cada setmana a cercar i copiar a mà, la biografia de l’autor corresponent al comentari de text, buscava alguns dels llibres que havien estat esmentats en algun dels temes estudiats. Reconec que amb 12 i 13 anys, no llegia els llibres que treia, però m’agradava dur-me a casa exemplars de Quevedo, Lope de Vega o Juan Goytisolo.  El plaer de la lectura el vaig trobar uns anys després en l’institut.

          Aquest estiu, en una de les visites a la FNAC, vaig adquirir un exemplar, amb una edició de la mítica col·lecció AUSTRAL, del llibre que dóna títol a aquesta entrada. Em va fer recordar aquelles classes de llengua i literatura de la meua adolescència,  i en vingueren unes ganes boges de llegir-me aquesta novel·la, que confesse que use el seu nom molt a sovint, ja que quan pregunte a algun alumne: -Què passa? o  –Què fas? La seua resposta normalment és NADA (el meu alumnat és pràcticament del ocho), i jo sempre els faig la broma (que ells no comprenen): ahhh! Com la primera novel·la que guanya el premi Nadal, de Carmen Laforet. Ells em miren amb cara de: -No eres més frikie perquè no t’ho proposes. Però bé, jo confie en què algú ho recorde, i d’ací un anys, quan vaja per la FNAC, o per qualsevol altra llibreria i es trobe per casualitat amb aquest llibre li vinguen ganes de llegir-lo, com em va passar a mi aquest estiu. 

          

NADA, conta la història d’una jove òrfena que es trasllada del món rural a Barcelona per a estudiar Filosofia i Lletres. A través dels seus ulls ens mostrarà la duresa dels anys de la postguerra i de l’espècie humana.Andrea, que és com li diuen a la protagonista, haurà de portar una vida plena d’equilibris per poder compaginar els diferents móns pels que li toca transitar: L’integrisme religiós, la violència masclista, els amors prohibits, els fills de papa ric fent d’artistes, la fam, la derrota, la bogeria, els prejudicis... Per desgràcia, malgrat haver passat unes quantes dècades, hi ha temes que encara resulten massa actuals. Com és d’esperar, per ser publicada l’any 1944, no hi trobem cap referència explícita contra el règim franquista, però bé, al meu parer, la crueltat en què han de viure alguns dels personatges ho diu tot.Si el final és feliç o no, ho hauràs de descobrir tu, jo et recomane llegir-la (pitja l’enllaç i la trobaràs en PDF)

PD.: Si en vols saber més d’aquesta novel·la i escriptora, pitja en els enllaços, que com has pogut comprovar me n’he anat per les branques i he parlat més dels meus records que del llibre, però ja em coneixes.

NORUEGA (i 3): Per terra, mar i aire.

Fer un viatge amb l’organització i el segell de Lerma4 significa visitar, fins i tot, allò que els nadius del país no saben ni que existeix i, a més, emprar tota mena de transport públic. Aquesta tournée del clan Lerma per Noruega no ha estat una excepció, i exceptuant els bitllets dels transports urbans, ja eixírem de casa amb  els de trens i vaixells en la cartera.

La segona nit la vam passar en un tren nocturn que ens portà d’Oslo a la ciutat d’Stavanger. Per a mi va ser la primera vegada que dormia en una llitera de tren sota el seu “chacachá”.  Malgrat la comoditat incòmoda d’aquest tipus d’allotjament, trobàrem d’aquesta manera la forma d’aprofitar la nit per desplaçar-nos. Arribàrem de bon matí a l’estació d’aquesta pintoresca ciutat, i malgrat el solet que havíem vist en l’última hora de trajecte ferroviari, en baixar ens trobàrem amb una pluja de concurs i rècords. Amb aquesta situació deixàrem els equipatges en consigna, desdejunàrem en l’estació i esperàrem una bona estoneta a què hi hagués una treva. El sol ens volgué acompanyar la major part del dia i d’aquesta manera poguérem visitar la ciutat. Un lloc molt bonic malgrat (o millor) no ser tant turístic com Bergen o Oslo.

D’Stavanger anàrem a Bergen amb un vaixell que costejava aquesta part del país, i després de dos dies allí agafàrem un vaixell que ens portaria fins a la ciutat de Flam. El trajecte amb aquest vaixell fou de 5 hores i les dues últimes hores del seu trajecte són les que et mostren, en els viatges organitzats, la magnitud de bellesa que tenen els famosos fiords noruecs, en aquest cas el fiord que admiràvem era el més llarg del país, el fiord Sognefjord.  Al meu parer no tinguérem massa sort (o sí, perquè anàvem resguardats) al trobar-nos tot el trajecte amb pluja.

En arribar a Flam, el sol ens va rebre i en aquesta xicoteta ciutat passàrem unes hores esperant el Flamsbana, el tren de les meravelles paisatgístiques per excel·lència. El seu trajecte dura una hora escassa i et porta fins a la ciutat de Myrdal (des d’ací agafàrem altre tren que ens portaria a Oslo novament). En aquest poc temps el tren de Flam puja des del nivell del mar fins a 865 metres, per tant hom es pot imaginar la quantitat de meravelles de la natura que es poden admirar.

Dins de les ciutats, especialment a Oslo i Bergen, el que vam emprar fou l’autobús, el metro i els vaixells que et porten per les illes d’Oslo, però això serà altra entrada.

PD.: No m’ature massa en descriure el que es pot visitar, us pose enllaços, però especialment espere a què en el bloc del Lerma4, es publique tot allò referent a aquest viatge.

NORUEGA (i 2): El Parc Vigeland i el Pont de l’Om

El 9 de Setembre de 1997 m’adjudicaren plaça al CEIP Mare de Déu de Vallivana de Picassent, a l’endemà, dia de les corregudes, en vaig acostar per a presentar-me i veure en què consistien les tasques que hauria de desenvolupar. Havia estat tres anys fora de casa i quan vaig dir al meu pare que m’acostava a Picassent a veure el nou col·legi em va advertir que el pont pel qual entràvem estava d’obres i que havia d’entrar pel desviament del Bypas. Bo, això vaig fer (malgrat ser una calamitat al volant). Poc temps després van inaugurar aquest pont d’entrada, Pont de l’Om, i en usar-lo, pràcticament cada dia, vaig observar les escultures que hi tenia: escultures nues de persones de diferents edats. Vaig preguntar a companys picassentins de l’escola i algú, no recorde qui, em va explicar que representaven l’ésser humà en les diferents etapes de la vida.

En el viatge a Noruega vaig visitar el Vigelandsparken, una de les principals atraccions turístiques de la capital nòrdica. Allí, l’escultor que li dóna nom va donar, després d’unes negociacions i acords amb l’Ajuntament d’Oslo, 212 escultures de bronze i granit que també representen diferents etapes de la vida, així com també moviments humans. Després de l’entrada a aquest parc has de creuar un pont, i va ser ací on vaig fer aquesta relació entre Picassent i Oslo.

La tropa Lerma que visitàvem Noruega ens vam veure obligats, igual que la resta de visitants, a traure paraigües i gaudir d’aquest magnífic parc sota la pluja. Com que no hi hagué treva, per a dinar, ens haguérem de refugiar en un xicotet quiosc-bar que tenia una taula amb coberta.

Malgrat la pluja i el mal temps gaudírem d’aquest indret verd i artístic. Si amb mal temps ja resulta bonic, amb un dia amb sol ha de ser un lloc fantàstic. A més, cosa important a un país com Noruega, l’entrada és de franc.