200 paraules sobre AU CUL DU LOUP (UNA CASA EN CÒRCEGA) LA MEUA VIDA O LA QUE VOLEN ELS ALTRES?

Els canons que marquen les nostres vides, de vegades, no són tan difícils de trencar, sols ens fa falta una miqueta d’espenta i una micota de sort (o també pot ser a l’inrevés, crec). La pel·lícula belgo-francesa que dóna nom a aquesta entrada ens pot servir d’exemple. La por als canvis, a allò desconegut, a l’ incertesa i a fracassar, ens frenen des què estem al món els nostres projectes vitals. La unió sentimental que sobre persones, coses i espais ens uneix, ens posa difícil emprendre nous camins, malgrat que en moltes ocasions són camins que ja tenim més que fets mentalment.

Al film es planteja la història d’una xica entrada en la trentena amb una vida muntada i organitzada: parella, treball, família, amics... però viu la vida que sempre ha volgut? Doncs gràcies a l’estranya herència que rep de la seua iaia se n’adona que la monotonia en què està immersa no és precisament la vida que voldria viure. Amb els trencaments, discussions i llàgrimes inevitables decideix emprendre un nou rumb, i de la resta millor te n’assabentes veient-la.

EL PRIMER PREMI NADAL, NADA, DE CARMEN LAFORET

          La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta novel·la va ser durant els meus anys d’estudiant de Segona Etapa d’EGB, no sé si seria en 6é o en 7é. Durant aquells dos cursos vaig tenir com a mestra de Lengua y Literatura a na Vicenta Gascó, i el llibre de text que usàvem comptava amb una estructura d’unitats i lliçons on eixíem a tema per setmana (amb control inclòs). Doncs bé, hi havia una part del tema que estava dedicat a la literatura, i si no recorde malament, era més bé sobre història de la literatura. En aquest apartat t’aprenies algunes dades referents a la literatura universal i a la espanyola (en llengua cervantina). Doncs bé, d’aquells anys em ve a mi la saviesa de saber que L’Arxipreste  d’Hita va escriure El libro del buen amor,  que a Fernando de Rojas se li atribuïa La Celestina, o que Carmen Laforet, amb Nada, va ser la guanyadora del primer premi Nadal (1944). Aquestes activitats de memorització de dades històriques i literàries, titllada per moltes persones d’improductiva o banal per a l’aprenentatge, a mi em valgué per despertar-me la curiositat sobre el món dels llibres i dels escriptors, i de pas que anava a la biblioteca cada setmana a cercar i copiar a mà, la biografia de l’autor corresponent al comentari de text, buscava alguns dels llibres que havien estat esmentats en algun dels temes estudiats. Reconec que amb 12 i 13 anys, no llegia els llibres que treia, però m’agradava dur-me a casa exemplars de Quevedo, Lope de Vega o Juan Goytisolo.  El plaer de la lectura el vaig trobar uns anys després en l’institut.

          Aquest estiu, en una de les visites a la FNAC, vaig adquirir un exemplar, amb una edició de la mítica col·lecció AUSTRAL, del llibre que dóna títol a aquesta entrada. Em va fer recordar aquelles classes de llengua i literatura de la meua adolescència,  i en vingueren unes ganes boges de llegir-me aquesta novel·la, que confesse que use el seu nom molt a sovint, ja que quan pregunte a algun alumne: -Què passa? o  –Què fas? La seua resposta normalment és NADA (el meu alumnat és pràcticament del ocho), i jo sempre els faig la broma (que ells no comprenen): ahhh! Com la primera novel·la que guanya el premi Nadal, de Carmen Laforet. Ells em miren amb cara de: -No eres més frikie perquè no t’ho proposes. Però bé, jo confie en què algú ho recorde, i d’ací un anys, quan vaja per la FNAC, o per qualsevol altra llibreria i es trobe per casualitat amb aquest llibre li vinguen ganes de llegir-lo, com em va passar a mi aquest estiu. 

          

NADA, conta la història d’una jove òrfena que es trasllada del món rural a Barcelona per a estudiar Filosofia i Lletres. A través dels seus ulls ens mostrarà la duresa dels anys de la postguerra i de l’espècie humana.Andrea, que és com li diuen a la protagonista, haurà de portar una vida plena d’equilibris per poder compaginar els diferents móns pels que li toca transitar: L’integrisme religiós, la violència masclista, els amors prohibits, els fills de papa ric fent d’artistes, la fam, la derrota, la bogeria, els prejudicis... Per desgràcia, malgrat haver passat unes quantes dècades, hi ha temes que encara resulten massa actuals. Com és d’esperar, per ser publicada l’any 1944, no hi trobem cap referència explícita contra el règim franquista, però bé, al meu parer, la crueltat en què han de viure alguns dels personatges ho diu tot.Si el final és feliç o no, ho hauràs de descobrir tu, jo et recomane llegir-la (pitja l’enllaç i la trobaràs en PDF)

PD.: Si en vols saber més d’aquesta novel·la i escriptora, pitja en els enllaços, que com has pogut comprovar me n’he anat per les branques i he parlat més dels meus records que del llibre, però ja em coneixes.

NORUEGA (i 3): Per terra, mar i aire.

Fer un viatge amb l’organització i el segell de Lerma4 significa visitar, fins i tot, allò que els nadius del país no saben ni que existeix i, a més, emprar tota mena de transport públic. Aquesta tournée del clan Lerma per Noruega no ha estat una excepció, i exceptuant els bitllets dels transports urbans, ja eixírem de casa amb  els de trens i vaixells en la cartera.

La segona nit la vam passar en un tren nocturn que ens portà d’Oslo a la ciutat d’Stavanger. Per a mi va ser la primera vegada que dormia en una llitera de tren sota el seu “chacachá”.  Malgrat la comoditat incòmoda d’aquest tipus d’allotjament, trobàrem d’aquesta manera la forma d’aprofitar la nit per desplaçar-nos. Arribàrem de bon matí a l’estació d’aquesta pintoresca ciutat, i malgrat el solet que havíem vist en l’última hora de trajecte ferroviari, en baixar ens trobàrem amb una pluja de concurs i rècords. Amb aquesta situació deixàrem els equipatges en consigna, desdejunàrem en l’estació i esperàrem una bona estoneta a què hi hagués una treva. El sol ens volgué acompanyar la major part del dia i d’aquesta manera poguérem visitar la ciutat. Un lloc molt bonic malgrat (o millor) no ser tant turístic com Bergen o Oslo.

D’Stavanger anàrem a Bergen amb un vaixell que costejava aquesta part del país, i després de dos dies allí agafàrem un vaixell que ens portaria fins a la ciutat de Flam. El trajecte amb aquest vaixell fou de 5 hores i les dues últimes hores del seu trajecte són les que et mostren, en els viatges organitzats, la magnitud de bellesa que tenen els famosos fiords noruecs, en aquest cas el fiord que admiràvem era el més llarg del país, el fiord Sognefjord.  Al meu parer no tinguérem massa sort (o sí, perquè anàvem resguardats) al trobar-nos tot el trajecte amb pluja.

En arribar a Flam, el sol ens va rebre i en aquesta xicoteta ciutat passàrem unes hores esperant el Flamsbana, el tren de les meravelles paisatgístiques per excel·lència. El seu trajecte dura una hora escassa i et porta fins a la ciutat de Myrdal (des d’ací agafàrem altre tren que ens portaria a Oslo novament). En aquest poc temps el tren de Flam puja des del nivell del mar fins a 865 metres, per tant hom es pot imaginar la quantitat de meravelles de la natura que es poden admirar.

Dins de les ciutats, especialment a Oslo i Bergen, el que vam emprar fou l’autobús, el metro i els vaixells que et porten per les illes d’Oslo, però això serà altra entrada.

PD.: No m’ature massa en descriure el que es pot visitar, us pose enllaços, però especialment espere a què en el bloc del Lerma4, es publique tot allò referent a aquest viatge.

NORUEGA (i 2): El Parc Vigeland i el Pont de l’Om

El 9 de Setembre de 1997 m’adjudicaren plaça al CEIP Mare de Déu de Vallivana de Picassent, a l’endemà, dia de les corregudes, en vaig acostar per a presentar-me i veure en què consistien les tasques que hauria de desenvolupar. Havia estat tres anys fora de casa i quan vaig dir al meu pare que m’acostava a Picassent a veure el nou col·legi em va advertir que el pont pel qual entràvem estava d’obres i que havia d’entrar pel desviament del Bypas. Bo, això vaig fer (malgrat ser una calamitat al volant). Poc temps després van inaugurar aquest pont d’entrada, Pont de l’Om, i en usar-lo, pràcticament cada dia, vaig observar les escultures que hi tenia: escultures nues de persones de diferents edats. Vaig preguntar a companys picassentins de l’escola i algú, no recorde qui, em va explicar que representaven l’ésser humà en les diferents etapes de la vida.

En el viatge a Noruega vaig visitar el Vigelandsparken, una de les principals atraccions turístiques de la capital nòrdica. Allí, l’escultor que li dóna nom va donar, després d’unes negociacions i acords amb l’Ajuntament d’Oslo, 212 escultures de bronze i granit que també representen diferents etapes de la vida, així com també moviments humans. Després de l’entrada a aquest parc has de creuar un pont, i va ser ací on vaig fer aquesta relació entre Picassent i Oslo.

La tropa Lerma que visitàvem Noruega ens vam veure obligats, igual que la resta de visitants, a traure paraigües i gaudir d’aquest magnífic parc sota la pluja. Com que no hi hagué treva, per a dinar, ens haguérem de refugiar en un xicotet quiosc-bar que tenia una taula amb coberta.

Malgrat la pluja i el mal temps gaudírem d’aquest indret verd i artístic. Si amb mal temps ja resulta bonic, amb un dia amb sol ha de ser un lloc fantàstic. A més, cosa important a un país com Noruega, l’entrada és de franc.

NORUEGA I. Anem a Noruega? Digueu-me frikie, però amb el primer que vaig pensar és amb el teatre de HENRI IBSEN.

Fa uns dies vaig tornar d’un viatge per Noruega. El viatge era una mena de regal familiar per temes acadèmiques (com que és assumpte familiar no el desvetllaré), doncs bé, en un primer moment Dublin era l’objectiu, però a l’hora d’organitzar-lo la cosa va desviar-se fins a Noruega (cosa de les companyies low-cost). I és en aquest punt on entra en joc el títol d’aquesta entrada, ja que a banda de saber que la capital de Noruega és Oslo i que allí tenen un salmó molt famós, sols sabia d’aquest país nòrdic que existia un dramaturg del segle XIX que va revolucionar el món del teatre: HENRI IBSEN.

A la ciutat d’Oslo podem trobar l’IBESENMUSEET (www.ibsenmuseet.no) a la casa on va viure, en l’enllaç trobareu més informació, jo sols vaig passar per davant amb l’autobús.

Ara tampoc vull donar als internautes una imatge meua de persona culta cultíssima, no, sols sabia el nom, em sonava de veure’l citat en algun manual de literatura, on segurament parlaven d’algun autor en la nostra llengua i deien que la seua obra estava influenciada per les aportacions d’Ibsen. Però què és el que va aportar aquesta eminència al teatre? Doncs he hagut de fer una recerca per la xarxa per saber que la seua aportació es tractà del teatre d’idees i del drama social realista.

Sé que poc he aclarit amb el paràgraf anterior, però una intuïció ens dóna, no? Per la meua part m’ha quedat una espineta per saber-ne més i, especialment, per conéixer l’obra d’aquest noruec, així que no tindré més remei que posar-me a buscar informació sobre ell i llegir algunes de les seues obres... digueu-me frikie si voleu!

 .

PD.: Deixe per a properes entrades el meu viatge.

CUANDO LOS MUERTOS HABLAN (ECU Narrativa) de Alejandro Escorihuela Sanfeliu.

El passat diumenge 21 de juliol tingué lloc a Alcàsser un acte literari a La Boheme Café Teatre.  Un veí del nostre poble, Alejandro Escorihuela, va presentar la seua primera novel·la: Cuando los muertos hablan.

El local, igual que en les anteriors presentacions de llibres, estava ple, així com també es va repetir l’èxit en les signatures (i per tant vendes) d’exemplars de la novel·la. La presentació anà a càrrec del Dr. en Sociologia Juli Aguado, altre veí d’Alcàsser que es va posar el públic en la butxaca amb el seu discurs, i com no, va incitar, descaradament, a que tothom es fera lector de la novel·la. L’acte també va ser engalanat amb música, d’inici tinguérem música  de tabal, dolçaina i albaes (Jacint, Amparo, Miquel, Vicent, Josep M.) i com a cloenda Merxe ens va oferir dues peces amb la flauta travessera.

L’argument de la novel·la té com a fil conductor la postguerra franquista en un poble de l’horta proper a Silla, anomenat Palacios, i el protagonista ens narra en primera persona una sèrie d’esdeveniments misteriosos i enigmàtics, que va descobrint al llarg de les seues 255 pàgines.

http://www.editorial-club-universitario.es/libro.asp?ref=5226

La novel·la té una temporalització pràcticament lineal i l’autor de manera virtuosa sap acabar cada capítol amb el grau de motivació elevat per a què el lector tinga frissera en començar el següent, tal i com feien els autors de les novel·les d’aventures del segle XIX ,com L’Illa del Tresor de Robert L. Stevenson, o l’autor actual, Dan Brown, en la novel·la  The Da Vici Code.

L’autor alcasser fa un treball descriptiu de la València dels anys 40 digne de lectura, així com dels seus trets polítics i socials. Tot, com no podia ser d’altra forma venint d’un professor d’Història, ben documentat i argumentat.

El protagonista, Pablo, que també és el narrador, és un jove de finals del segle XX que es veu de sobte vivint en un passat que només coneix per la seua afició a la lectura i als documentals històrics. Per a oferir-nos aquesta situació de viatge en el temps, l’autor ens fa pensar al llarg de la lectura en diverses possibilitats: Un viatge al passat tipus el film de Robert Zemeckis protagonitzat per Michael J. Fox, Back to the future, o és un diàleg amb els morts com feia Bruce Willis en la pel·lícula The sixth sense?, o és un joc de móns paral·lels com dels que parla Manuel de Pedrolo en el relat Un món distant i veí en el seu llibre Trajecte Final?

Trobe que millor no ho dic i ho descobreixes tu.

GOA

El 10 de juliol de 2008 vaig sentir parlar per primer cop de Goa. Estava a classe de portugués a la Universitat de Lisboa i algú dels companys del grup li va preguntar a la professora, Luisa Coelho, sobre els països on es parlava la llengua de Camões i el nombre de parlants que hi havia al món. Dintre de tota l’explicació hi hagué una part que feia referència a Goa.

Eixa mateixa vesprada hi havia organitzada una excursió per als estudiants estrangers que fèiem el curs: Cruzeiro no Tejo, ja pel nom podeu intuir en què va consistir, no? Doncs això mateix, un passeget amb vaixell pel riu Tejo en la zona de Lisboa. Per anar allí ho férem en metro, i en la primera parada, Cidade Universitaria, un dels alumnes es posà a parlar amb mi. Com es molt normal en aquestes converses entre estrangers que estan aprenent una llengua, després de demanar-se pel nom ve la pregunta d’on eres? Doncs bé, Talantino, que així li deien, em va dir que era de Goa.

Per la nit tenia un sopar, el xaval que m’havia llogat l’apartament, com que jo era el seu primer inquilí, em convidava a sopar, també va convidar a sa mare i  a una amiga d’aquesta, la professora de la Facultat Helena Ventura, perquè totes dues havien fet d’intermediàries en el meu lloguer. Doncs bé, el Rodrigo va quedar amb mi en la plaça de Bous de Lisboa. Quan ens trobàrem em digué que esperava que m’agradara el menjar indiano, ja que havia reservat taula en el restaurant Nova Goa.

Goa és una regió de l’Índia que va pertànyer a Portugal durant 451 anys. Va deixiar de ser portuguesa en 1961 per annexionar-se a Índia. En cosa de 50 anys el portugués va perdre quasi per complet la seua presència. En l’actualitat s’estava portant a terme una sèrie de mesures per a recuperar-lo. Entre elles estava el becar a goesos per a què passaren l’estiu a Lisboa i cursaren els cursos de Portugués pera estrangers.

A partir d’aquell dia vaig sentir parlar molt de Goa, i inclús vaig conéixer prou gent d’allí. Com anècdota puc contar la preocupació del meu amfitrió i les dues senyores portugueses al veurem suar com un porc mentre sopava. Em preguntaven si tenia calor, i no era això,no,  era la picamenta del menjar, que semblava que engolia foc.

Per cert, Talantino era ben peculiar, a banda del barret texà que portava, ell sempre deia que vestia amb camises com els europeus i que conservava el passaport del seu iaio on deia que la seua nacionalitat era la portuguesa.