MIGUEL SOUSA TAVARES RIO DAS FLORES

      El mes de juliol de l’any 2009 va ser el segon estiu que aní  a Lisboa a fer un curs de portugués per a estrangers. Des del primer dia que vaig arribar em  vaig adonar d’un cartell publicitari d’un llibre No teu deserto de l’autor que dóna títol a aquesta entrada. El vaig veure tantes vegades que vaig pensar que igual pagava la pena llegir-lo, així que el dia de Sant Fermí el vaig comprar... i les seues 125 pàgines em costaren llegir un parell de dies, això que encara feia molt d’ús del diccionari.

      Aquest fou el primer contacte amb la literatura de Sousa Tavares. Eixe mateix mes de juliol, abans de tornar a València, vaig comprar Equador, novel·la de 518 pàgines que m’encisaren i enganxaren de tal manera que amb poc més d’una setmana me’l vaig empassar amb recel, i a més em posà al cap la idea de fer un viatge a S. Tomé e Príncipe (algun dia arribarà, espere). A l’any següent quan torní de tour en solitari pel sud lusità em vaig assabentar que la Televisió Portuguesa havia fet una sèrie d’aquesta novel·la i que tingué molt d’èxit, però no l’he poguda aconseguir.

      L’estiu passat, en el viatge a Porto vaig comprar Rio das Flores, un llibret de 608 pàgines que ha tornat a captivar-me. En ell, Sousa Taveres fa un retrat de l’inici del segle XX des del punt de vista d’un acomodat alentejà amb esperances de llibertat, pau i justícia. Resulta molt interessant la presentació que fa dels diferents règims polítics dictatorials d’aquella època: Salazar, Franco, Mussolini i Hitler, i que són protagonistes secundaris i elements claus en la trajectòria que seguirà el protagonista principal, Diego, i la seua família, els Ribera Flores.

     Els contrastos entre blanc i negre els trobarem al llarg de tota la novel·la: dos germans, dos països, dos ideologies, dos dones, dos fills, dos continents... Tampoc podem passar de llarg fer comentaris al tema amorós i els seus passatges eròtics. La Guerra Civil Espanyola també serà part del fil conductor. Però si he de triar alguna cosa a destacar, ho faria per tot el que l’autor m’ha contat sobre la dictadura de Salazar i del Portugal d’aquella època, a més  no puc oblidar contar-vos la magnifica documentació històrica que l’autor ha dut a terme per a publicar aquesta novel·la tan rigorosament escrita i ambientada. No sé si hi ha traducció al català o l’espanyol, però si la trobàreu, no dubteu en llegir-la, estic segur que xalareu molt amb ella.

“Tenho medo que a liberdade se torneu um vício”

PER SANT JOAN, BACORES

<

        La nit de Sant Joan sempre ha estat marcada per una aura màgica i festiva. De sempre hem sentit consells i ritus per a fer aquesta nit i així aconseguir un futur millor. No t’han dit mai que si et mires a l’espill aquesta nit amb una espelma veuràs el teu soterrar? O que si fas no se quants salts a les ones de la mar es complirà el teu desig? Doncs bé, cregues, gaudisques o participes d’aquesta nit el futur serà el que serà, però no hi podem negar que tot el que envolta a Sant Joan forma part de la nostra cultura. 

     A l’illa de Menorca Sant Joan és la festa grossa (que em perdonen els meus amics maonesos). A Ciutadella, seguint la més estricta de les tradicions, celebren les festes en honor a aquest sant. No contaré en què consisteixen perquè a la xarxa hi haurà llocs on ho faran molt millor que ho puga fer jo. Però el que sí voldria contar-vos és una anècdota que em va succeir la nit de Sant Joan de 1997. 

      Jo feia tres anys que vivia a Maó, però mai havia assistit a les festes de Ciutadella, sempre tenia la gran excusa: d’ací uns dies tinc oposicions i he d’estudiar. Però eixe any 97 vaig pensar que ja havia estudiat massa i que per una nit que me n’anara de festa no passaria res. I això vaig fer. 

        Com que allí es posa molta gent, per trobar-nos tota la colla, algú (si mal no recorde Josep Bagur) va proposar que ens veiérem al carrer Contramurada porta 7 a les 21.00 hores (les dades no són exactes, però serien molt semblants). Doncs bé, a eixa hora allà que vaig acudir. La porta de la casa estava oberta (és el carrer on es fa la guerra de les avellanes) de bat a bat i plena de gom a gom. Vam mirar a l’interior i vàrem veure a d’algú de la colla. Se n’entràrem, vingué l’amo de la casa i ens va oferir pastissets i beguda, i allí estiguérem bevent, menjant i xalant una bona estona. Quan eixirem fora per continuar la festa vaig preguntar: _ Són família teva els amos de la casa? i em digueren que no els coneixien de res, i uns per altres tots ens pensàvem que eren amics o familiars d’algú de nosaltres. El que havia marcat el lloc de trobada digué que havia dit allí per quedar en algun lloc concret. Vam riure molt perquè havíem fet d’okupes sense saber-ho. 

       Uns quants dies després, a Palma, vaig aprovar la primera prova de l’oposició (com sempre feia), a la meua butxaca portava dues avellanes que vaig agafar del carrer Contramurada, ja que vaig pensar que la màgia d’aquella nit em donaria bona sort. Després vingueren les proves físiques i vaig posar les dues avellanes en la minúscula butxaqueta del pantaló d’atletisme, i com els anys anteriors la vaig suspendre. Eixe mateix mes, a València, vaig fer la mateixa oposició, com que les avellanes no m’havien donat sort no les vaig agafar.... Vaig aprovar l’oposició. 

      Els ciutadellencs quan acaben les festes diuen que l’estiu ja s’ha acabat, però per a la resta de mortals és l’inici. Ah! Si us heu perdut les festes de Sant Joan, no passeu pena, que fins a setembre, amb la Mare de Déu de Gràcia a Maó, podreu trobar jaleos, pomades i pastissets pràcticament cada cap de setmana, sols heu de preguntar en quin indret seran!

PD.: Encara conserve el cartell anunciador de les festes d'aquell any. Bosco Gomila el dugué a l'escola i després me'l vaig endur jo, amb el seu permís.

El vídeo és una explicació molt didàctica de la festa " Lip dub Sant Joan. Ceip Pere Casanovas".

200 palavras sobre Santo António de Lisboa.

Check this out on Chirbit

           Hoje é o dia de Santo António. Este santo é conhecido como Santo António de Pádua, mas a verdade é que o seu lugar de nascimento foi Lisboa. O António veio ao mondo um 15 de agosto, igual que eu, mas 773 anos antes.

De elétrico.

              O santo patrão de Lisboa é São Vicente, o mesmo que na cidade de Valência, mas os lisboetas são mais seguidores de Santo António. O Santo lisboeta é o encarregado de pesquisar namorado primeiro, e depois marido, às mulheres. Será por isto que há tanta devoção na sua cidade? 

Torre de Belem

             Quando estive em Lisboa, contaram-me que a Câmara Municipal de Lisboa faz um presente a cinco novos casais neste dia: Paga-lhes o casamento. 

                Outra das atividades lúdicas de estas férias são as marchas populares pela Avenida da Liberdade.  

              Eu nunca vi as férias de Santo Antonio, mas como hoje é o seu dia e amanha tenho uma prova de Português na Escola de Línguas, estou a aproveitar para fazer práticas da escrita. 

             Para finalizar vou pôr um vídeo da melhor fadista portuguesa: A Senhora Amália Rodrigues, com a canção Noite de Santo António.

             Desculpem os falantes de português os meus erros.

Bom dia de Santo António e muitas felicidades aos novos casais!

200 PARAULES SOBRE MARA ARANDA I SOLATGE

Check this out on Chirbit

       

      Passaven uns minuts de les 23.00 hores quan l’escenari del Teatre Flumen de València es va omplir de Música, i fixeu-vos que escrit el nom d’aquesta art en majúscula, perquè no era una musiqueta qualsevol, no, Mara Aranda i Solatge presentaven el seu nou CD, Lo testament, un recull de magnífiques cançons provinents de la nostra tradició, que aquests professionals de la música han sabut mudar de dia festiu.

       Entre cançó i cançó, Mara Aranda anava fent una breu explicació de l’origen, la tipologia i inclús alguna anècdota relacionada amb ella. Molt emotiva resultà la dedicada al seu avi Vicent, Tinc una barraqueta que no té trespol. 

       A més el concert va comptar amb un convidat d’alçada, Miquel Gil, que participà en algunes de les cançons i en els bisos, afegint la seua gran veu a la de Mara i als sons dels molts instruments que els músics de Solatge fan declamar perfectíssimament. Tot un luxe! 

      Per acabar deixe un enllaç amb la cançó de Els Contrabandistes, que ahir també van interpretar, i aprofite per donar l’enhorabona pel bon treball fet, així com per recomanar a tothom que no deixe d’escoltar aquest disc.

SOBRE LES COMUNIONS

Check this out on Chirbit

Endreçant la casa et trobes coses que no esperes trobar i ,d’altres que t’agradaria localitzar no les veus per cap lloc. Amb l’entrada d’avui voldria contar la història que tinc amb una foto de comunió d’un alumne de l’any 1996... us la conte:

El curs 1994/95 va ser el meu segon any de treball. Eixe curs vaig continuar a Menorca, però canviava de destí, dels coles de Maó vaig passar al d’Alaior, el Dr. Comas. Doncs bé, allí vaig passar dos cursos fantàstics, tant en allò professional com d’oci. Però bé, em centraré en el que anava a contar i en altres entrades ja faré referència al sopars i altres temes.

N’Amador, com allí em deien (a Menorca tots porten davant  En i Na), era un dels dos mestres especialistes d’Educació Física del cole,  això feia que el nombre d’alumnes als que impartia classes era prou elevat (pràcticament a tots els grups). No és que jo fos el profe més enrotllat del món, però això d’impartir Educació Física ajudava. Doncs bé, hi hagué un alumne que un dia em va dur l’estampeta amb la seua foto de comunió, jo li vaig donar les gràcies afegint que estava molt guapo en la foto i tot això que es diu en aquestos casos. Però als dos o tres dies em va preguntar si encara conservava la foto, li vaig contestar que clar que sí, i ell em va dir que sa mare li va dir: N’Amador per a què vol la teua foto? Segur que la llança al fem. Li vaig dir que no la llançaria mai.

Doncs bé, amb el temps, els canvis de domicili, els trasllats de trastos, i especialment en l’endreçament de la casa, de tant en tant em trobe la foto de Llorenç i em ve un somriure que m’obliga a tornar-la a posar en el sobre de fotos d’abans i mantenir-la fins la propera vegada que me la trobe. Això m’ha passat avui mateix, però abans de tornar-la a guardar l’he escanejada.

Llorens! Si per una casualitat lliges aquesta entrada podràs comprovar que encara conserve allò que em regalares

Chariots of fire in Alcàsser: 31 anys de Mitges Maratons a Alcàsser

Malgrat ser diumenge i ser un adolescent, es va aixecar ben d’hora. Desdejunà el got de llet amb cacau, cholocalete Maroto, per a ser més exactes, es va vestir amb roba esportiva, segurament l’únic xandall que tenia (el que feia servir per a les classes d’Educació Física), es va posar la panyoleta junior  al coll i, va anar a la plaça del poble. Una vegada en la plaça i amb tota la colla dels canviadors del món, va rebre instruccions per col·laborar en l’esdeveniment que el Club d’Atletisme Alcàsser organitzava per aquell dia: La x Mitja Marató d’Alcàsser (no n’estic segur si era la primera, la segona, la tercera...). Li encomanaren aturar el trànsit en la cantonada entre el carrer Sant Antoni i el carrer Soledat. Allí es va dirigir, però a més de posar-se en la part més propera al carrer Colom es va posar en l’altra, conseqüència: quan passaren els corredors uns cotxe quasi els arreplega. Afortunadament no arribà ni a ser ensurt, les persones grans que allí hi havia animant els corredors li digueren que canviara a l’altra part i tot solucionat... a l’any següent posà d’excusa que havia d’estudiar i no va acudir...

 En els inicis dels 90 vaig cursar una assignatura, Tecnologia de la imatge, on ens ensenyaven tot allò referent a la fotografia. Entre altres coses hi havia una que era òbvia: rebobinar el carret (cal recordar que no existien les màquines digitals) quan l’havies acabat per traure’l i canviar-lo per altre. Doncs bé, em passaren la meua màquina on estaven les fotos que li havien fet al meu germà gran de la seua primera mitja marató al poble, jo, fent-me l’expert, vaig voler rebobinar i traure el carret, però... les fotos mai les vérem perquè el carret es va velar. Ah! En l’assignatura vaig traure un 8.

El meu germà no es va frustrar per allò de les fotos mai vistes i continuà participant en curses. Un dels premis que donen als corredors són samarretes de l’esdeveniment, doncs bé, moltes d’elles passaren directament a mi. En setembre de 1994 vaig començar a fer classes d’Educació Física. Mai havia corregut una mitja (ni menys encara una sencera), però samarretes sí que en tenia. A una hora d’avió, o a 16 hores de vaixell del meu poble, em posava les samarretes maratonianes i donava la impressió que era el més esportista de València. Amb el temps vaig ser bo, però això sí, més teòric que pràctic.

Ahir celebraren a Alcàsser la 31 Mitja Marató, germans, cosins i molts veïns hi participaren... mai m’he plantejat fer-ho jo, però igual seria un bon motiu per escriure un quart capitolet d’aquesta entrada bloguera.

PD.: La foto correspon al grup de 6é del CEIP I. DR. COMAS CAMPS d'Alaior, curs 1996/97, la meua primera tutoria.

EL TEMPS DE LES CIRERES

                El darrer llibre que he llegit dóna el títol a aquesta entrada, i és una novel•la de Montserrat Roig que va ser guardonada amb el Premi Sant Jordi l’any 1976. Narra la vida dels components d’una família burgesa barcelonina de la dècada dels 70 del segle passat. La història, tan propera, i al temps tan llunyana en el temps, hauria d’estar obsoleta, però sembla ser que l’ésser humà no acabem mai d’aprendre a anar cap endavant i no retrocedir. 

             Sempre he conegut l’autora de “vista”, tenia el llibre des de l’1 de desembre de 1994, el vaig comprar a Maó, el mateix dia que hi hagueren eleccions sindicals, el meu primer any de treball, i sorprenentment em cridaren del sindicat per a fer d’interventor. Amb el recompte de resultats vaig comprendre el per què havien comptat amb mi: sols hi hagué un vot del sindicat al que pertanyia, USO, i sembla ser que jo era l’únic afiliat en la secció educativa a Menorca. En acabar el curs em vaig donar de baixa i anys després em vaig afiliar a l’STEPV. Amb la lectura de la novel•la he pogut fer memòria d’esdeveniments que passaren en el meu entorn en aquella època, i he recordat algunes anècdotes que connecten perfectament amb el llibre de la Montserrat Roig. A finals dels 70 arribaren a Alcàsser un grup de hippies, a un grupet la parròquia els va deixar les dependències del “cine xicotet”, i els que anàvem als juniors els veiem allí, parlàvem amb ells i ens feia gràcia aquestes persones que la gent major no acceptava de massa bona gana. També hi hagué un grup que vivien en un hort, del qual no recorde el nom, a prop del polígon El Pla. Però sembla ser que tot s’acabà per un cartell que les hippies de l’hort posaren: Se tiran tios a veinte duros. En el pas dels anys he recordat algunes vegades aquest episodi que comentava la gent gran i he pensat: Seria veritat allò d’aquell cartell o va ser ideat per gent de bé amb la intenció de desfer-se d’aquesta gent?, també he pensat si realment la cosa anà succeint d’aquesta manera o la meua immaduresa no va ser capaç de captar el que passava. 

                Sobre el temps de les cireres també podem pensar en la vall del Jerte, a Extremadura, on diuen els que ho han presenciat, que la floració dels cirerers és més que un espectacle o una obra d’art. Algun any hauré de comprovar-ho.

  Per cert: RECOMANE LA LECTURA DEL LLIBRE

 PD.: Adjunte un èxit d’aquell any, 1976, el qual anys després, el partit que ara ens governa se’l volgué apropiar.