EL GUARDIÁN INVISIBLE de Dolores Redondo

El primer lliurament del que anomenen Trilogia del Baztán, de l’escriptora  DoloresRedondo, ens condueix a descobrir un indret genuïnament navarrés: boscos, gastronomia, èuscara i mitologia. La protagonista de la novel·la,  la inspectora de la policia foral Amaia Salazar, tornarà al seu poble, Elizondo, per trobar el culpable d’una sèrie d’assassinats que es succeeixen a la riba del riu Batzán. Barrejant-se amb la investigació reviurà esdeveniments del passat que tenia emmagatzemats en l’indret més inaccessible del seu subconscient. Investigació policial i introspecció personal constituiran els dos cors que bategaran tota la història ajudant-se de les invitacions, constants i ben construïdes, que al llarg de les pàgines ens encisaran, com si es tractarà d’un conjur màgic, a voler descobir in situ la natura, la gastronomia i la gent del Batzán.

Un narrador en tercera persona, omniscient, és qui conta la història. El narrador donarà, en moltes ocasions,  la veu als personatges i,  per tant, algunes parts de la història arriben  a la persona lectora d’una manera selectiva i poc objectiva gràcies a aquest estil directe que fa parlar els protagonistes.

Un altre element a destacar en majúscules per la seua presència en la història es correspon a la mitologia i a la creença en éssers fantàstics i sobrenaturals. És més, la persona lectora ha de signar un pacte de confiança i de credibilitat amb  el narrador per poder anar seguint, sense decepcions, la història del llibre. Una barreja entre novel·la negra i novel·la fantàstica, al meu parer.

L’edició que he emprat és la de Booket, de 2018, de 432 pàgines i de 6,95 euros. Amb una mida còmoda de portar darrere i llegir-la en qualsevol lloc. Si ho fas, em dius qui fa els txantxigorris?

ESTUDI EN LILA de Maria Antònia Oliver

Farà cosa d’un any vaig rescatar un llibre de l’expurgació que estava realitzant a sa casa un familiar meu. Una novel·la negra editada per Edicions de la magrana en la col·lecció La negra (sisena edició de 1991). L’autora, la mallorquina Maria Antònia Oliver, l’estructura en dues parts, amb 26 capítols, més un epíleg (198 pàgines). Servint-se d’un format de diari personal, la narradora conta en primera persona els esdeveniments que una detectiva viu a rel de dos casos que se li presenten a l’hora: la recerca d’una adolescent fugida de casa i la identitat de tres homes que han pagat una obra d’art mitjançant un xec fals.

L’escenari on es desenvolupa la història és la Barcelona de la dècada dels 80 i, per tant, la Barcelona plena de cabines telefòniques i espais saturats de fum. Resulta força interessant el to reivindicatiu què la perdiguera fa, al llarg de tota la novel·la, de la lluita que les dones han de fer per trobar un lloc igualitari i digne en una societat tenyida de masclisme, que malgrat els fruits que s’han aconseguit, actualment encara presenten importants desnivells.

Tràfic d’armes, prostitució, violacions, policies corruptes, gent de bona posició social i obscurs fets són els motors que posen en funcionament els diferents fils conductors, que malgrat no tindre relació alguns d’ells de la manera a la qual estem acostumats a llegir, sí que moralment conflueixen.

Un text ple de modismes i lèxic mallorquins que m’han fet gaudir i recordar els meus anys per Ses Illes, però el que veritablement m’ha tocat la fibra han estat les reflexions que l’autora m’ha portat a fer sobre la dignitat de la dona. Sense cap intenció de fer un spoiler, dir-vos, benvolguts i benvolgudes internautes, que de Manades ja n’han hagut prou al llarg de la història.

Amb el temps que fa que està editada no sé si us resultarà fàcil trobar exemplars, però, així i tot, trobe que paga la pena intentar-ho, segur que passes una bona estona llegint-la.

Si tempus fugit, carpe diem

Fa unes setmanes que li pegue voltes al mateix tema:  50 ja! I què he fet dels meus somnis i metes de vida? Racionalment crec que  no em puc queixar de tot, però, què em queda i, el que és pitjor, com m’organitze per fer tot el que m’agradaria fer? Ufff quin mal de cap i quina angoixa, de vegades m’agradaria ser més conformista i estar feliç per haver-me plantat havent perdut les projeccions de futur. Però no puc enganyar-me, no sé tindre la ment sense projeccions futures. Això sí, m’estic convencent i mentalitzant que he de perfilar, amb adaptacions reals, els meus projectes, que malgrat el mig segle que he deixat enrere, sí, com un bufit, encara tinc temps de fer... bo, la primera decisió; viure 50 anys més perquè sinó... Com diu el títol de l’entrada Si tempus fugit, carpe diem, això sí, amb la sort de no conéixer què passarà en el futur i, per tant, amb un altre nou lema, i ja en van tres: chè sarà de la mia vita qui lo sa (i si alguna persona ho sap que no m’ho diga).

Per cert, visioneu el vídeo que us adjunte.

.

Todo esto te daré de DOLORES REDONDO

Un dels grans plaers que m’agradaven dels estius de joventut era quan, amb vacances de l’institut i el forn tancat i fred, arribava l’hora d’anar-se’n al llit i em podia permetre estar llegint tot el temps que volguera sense la frisera d’haver d’adormir-me perquè al dia següent havia de matinar. Amb el temps algunes coses no han canviat. 

Actualment faltaria a la veritat si diguera que no tinc temps de llegir, però estaria essent sincer si diguera  que la majoria de coses que llig no són per plaer propi, és a dir, no són amb l’únic objectiu de llegir per llegir.

Amb el mes de juliol encetat, les obligacions personals que me busque controlades i les ganes d’endinsar-me en trames i històries que em tocaren la fibra personal i la del plaer lector, vaig agafar un llibre que feia més d’1 any reposava en un dels prestatges de la meua biblioteca personal. La incomoditat  que les més de 600 pàgines m’oferien a la vista i, com no, a la seua dificultosa mobilitat, m’envessaven a obrir-lo per la primera pàgina i encetar la lectura. Però la màgia de la lectura, altra vegada, es va apoderar de la meua voluntat i el físic deixà de ser important pels trets i qualitats del seu interior.

Todo esto te daré de DOLORES REDONDO (Premi Planeta 2016) ha estat la culpable de viure, durant un parell de setmanes, en el cor en un ai. Un escriptor famós es veu de sobte vidu i amb una família política que no sabia que existia. L’accident de trànsit del seu marit presenta una sèrie de incoherències que el faran endinsar-se, de la mà d’un guarda civil jubilat, en un camí ple de sorpreses amargues i tristes que li faran pensar molt en si sabia amb qui estava casat.

Narratorrològicament  podrem trobar, de manera molt clara,  molts elements dels  que Gérard Geanette estableix en els seus estudis. De la mà d’un narrador omniscient anirem coneixent, segons la seua voluntat, allò que necessitem saber en cada moment per continuar amb una lectura additiva  plena d’analèpsies reveladores i prolepsis, amb forma de narració repetitiva, que ens avançaran un després del final que no llegirem.

Trobarem una sèrie de personatges destacadament oposats i diferents però que s’enllacen entre ells per diverses circumstàncies: enveges, odis, amors, estatus, passats, presents , futurs... que ens intrigaran fins el desenllaç final.

Efectes secundaris: L’escenari dels fets s’ambienta en la Ribera Sacra gallega,  lloc que, després de llegir el llibre n’estic segur que voldràs visitar i, per suposat, provar almenys una copa del vi que allí es fa. Un altra pertorbació que pots patir després de la lectura és que entren ganes irrefrenables de llegir la Trilogia del Baztán d’aquesta mateixa autora.

MOLT RECOMANABLE.

Les dues fotos són de la xarxa per la qual cosa si el propietari no veu convenient que estiga fent ús d'elles, només ha de dir-ho i les llevaré d'immediat.

ADOCTRINAMENT I REQUISIT LINGÜÍSTIC

Molt s’està sentint parlar en aquestos mesos sobre la funció adoctrinadora que realitza (o realitzem) una gran part del professorat del País Valencià i d’altres territoris que comparteixen llengua. Una vegada més s’està utilitzant la llengua pròpia com a arma de destrucció de cultures. Tornem a percebre que el fet de voler usar la llengua autòctona en tots els àmbits socials i culturals és un acte de radicalització, un menyspreu cap a la societat i una actitud típica d’una persona maleducada. Tan poca confiança diposita la societat en el col·lectiu docent? N’estic segur, per la meua experiència del dia a dia i durant més de 23 anys,  que no és eixe el cas.

Algunes afirmacions, comentaris i opinions que he anat sentint o llegint em fan pensar que les Universitats –les públiques, clar- valencianes, catalanes i balears  són les pitjors de tot el territori peninsular, malgrat que moltes d’elles apareixen ben classificades en els rànkings que es publiquen anualment. Aleshores, com hem de digerir la informació? Com hem de combatre aquestes acusacions? I, sobre tot, per què hem de justificar el nostre treball constantment a persones analfabetes en el nostre saber?

Com pot ser que hi haja gent que afirme que allò que ens ensenyaren a la Universitat és tot mentida i ens manipularen? Com pot una persona comparar la lectura d’un llibre, una entrada d’internet o la notícia publicada per un periodista amb el treball, lectures i estudis de 3, 4 o 5 anys d’universitat? I, per què justament les universitats manipuladores són només les de la Xarxa Vives? Però bé, aquest tema el deixaré per a una altra entrada.

Darrerament s’estan veient en alguns diaris, els de sempre, entrevistes a persones que han deixat (o deixaran en un futur pròxim) de formar part de cossos docents i sanitaris per no comptar amb una titulació adient en llengua atòctona. Són publicacions que, al meu parer, estan carregades de demagògia:

     -          A la nostra Comunitat se’ls ha donat un termini molt llarg per a obtindre la Capacitació (amb 14 anys de retard es publicà l’ordre 90 en 2013); el nivell C1 de llengua se’l trauen anualment moltíssimes persones majors de 16 anys (gran part d’elles no tenen estudis universitaris) i, si ho fa tanta gent, com pot ser que professorat o metges no siguen o hagen sigut capaços de superar aquesta formalitat?;

     -         Que l’alumnat entén el castellà: clar que l’entén! i també el parla, tothom té un domini del castellà més gran que del valencià, aleshores, seguint la lògica, quina llengua hem d’adoptar com a vehicular en els centres educatius per a què castellà i valencià s’adquireixen en nivells acceptables?

     -         També hi ha qui diu que quan s’ix de València ja no serveix de res el valencià, i, és cert, però algú coneix algun alumne o alguna alumna de línia en valencià, sense necessitats educatives especials, que no sàpiga des de ben xicotet parlar en castellà? Aleshores, per què no ho plantegem al revés? És lògic que una persona  (nascuda o no) a un territori amb llengua pròpia es comunique i puga viure les 24 hores de tots els seus dies de la seua vida sense usar-la perquè no la sap parlar? Per cert, fora d’Espanya, el castellà tampoc resulta de massa ajuda.

Per últim m’agradaria fer referència a la situació de la sanitat Balear, ja que el requisit lingüístic deixarà moltes places de metge o metgessa sense candidats. Allí, si no estic mal informat, el nivell més alt de llengua que es demana, depenent de la categoria professional, és el B2. Què vol dir açò? Que els catalanoparlants no aprofitem per a ser metges? Que les facultats de medicina del domini lingüístic català no són capaces de formar metges competents (en medicina i en tracte humà)? O, i aquesta és l’opció que jo crec més encertada, L’ADOCTRINAMENT QUE PORTEM A TERME NO ÉS SUFICIENT.

Et propose un joc: Series capaç de posar nom als personatges de les fotos? Tots 6 pertanyen al món de la cultura: la meitat castellana i l'altra meitat valenciana. Si tens un resultat d'encerts de 3+3 t'han adoctrinat de la mateixa manera en castellà que en valencià... 

PESSOANES de Ponç Pons

Altra entrada que recupere de l'antic blog

Ponç Pons és un alorenc amb una trajectòria literària llarga. Va nàixer el 1956. Es va llicenciar en Filologia Hispànica i és catedràtic de llengua i literatura catalanes a l'IES Miquel Guàrdia del seu poble. És un gran coneixedor de les literatures francesa, portuguesa i italiana. Ha col·laborat amb articles i treballs de crítica literària en diversos diaris i revistes de Les Illes.  Des de ben menut es va iniciar en l'escriptura, publicant les narracions Vora un balcó sota un mar inaudible (1981), el llibre de poemes Al Marge (1983) i la novel·la, Cor de pàgina esbrellada (1984), reedita posteriorment amb el nom de L'hivern a Belleville. El 1987 publicà el llibre de poemes Lira de Bova i el 1989,Desert encès, que serà nominat al Premio Nacional de Literatura, i la traducció Quatre Poetes Portuguesos, Premi de la Crítica Cavall Verd.

A partir de 1992 començà a publicar els seus primers contes infantil El Drac Basili, Miquelet el futbolista, El vampiret Draculet, El Rei Negre, i la novel·la d'aventures Memorial de Tabarka. En 1995 reprengué la publicació de poesia amb On s'acaba el sender, Premi Ciutat de Palma Joan Alcover, i Estigma, Premi Jocs Florals de Barcelona i premi de la Crítica Josep M. Llompart. El 1996 guanyà el Premi Carles Riba amb El salobre, i el Premi Guillem Cifre de Colonya amb la novel·la juvenil Entre el cel i la terra. En 1999 va publicar un conjunt de poemes i narracions titulat Abissínia, guanyant la Viola d'Or i Argent als Jocs Florals amb Tractat d'enyor. En 2005 va veure la llum Dillatari, i en 2006 el llibre de poesia Nura.

La seua obra poètica figura a les més importants antologies i ha estat traduïda al castellà, italià, francés, anglés, xinés, romanés, hongarés, neerlandés,portugués, txec i alemany.

Ha format part com a jurat en diferents concursos i certàmens literaris, entre ells, i en diferents ocasions, dels Premis Octubre.

Aquest any, 2011, ha estat nomenat  Escriptor de l'any pel Govern Balear, títol que el converteix en ambaixador literari de la seua Comunitat Autònoma per promocionar el gènere de la poesia entre els habitants de Les Illes, així com a donar a conéixer el nom dels escriptors d'aquest arxipèlag arreu del món.

Pessoanes va ser guardonat amb el Premi de Poesia 2003 de la Diputació de València, dins de la modalitat  poesia en valencià, de la institució Alfons el Magnànim. Aquesta institució està integrada en l'Àrea de Cultura de la Diputació de València. L'objectiu d'aquesta és estudiar i difondre la cultura de les humanitats en els àmbits d'interés valencià, espanyol i universal, així com promoure activitats de projecció social de les humanitats en aquells temes que siguen d'interés general per a la societat valenciana. També es proposa establir i mantindre l'adequada relació amb altres organismes valencians, de la resta d'Espanya i internacionals amb comeses semblants. El llibre ha estat publicat dintre de la col·lecció bromera poesia per l'editorial d'Alzira.

El llibre està estructurat en un prefaci i 45 poemes. En aquests poemes, Ponç Pons manté un diàleg apostròfic amb Fernando Pessoa desvetllant una amistat mútua entre els dos i la relació d'ells amb un gran nombre de literats i intel·lectuals de totes les èpoques. Dota els versos amb els ingredients necessaris perquè el lector, en tot moment,  note en aquesta lectura l'amistat fraternal dels dos poetes.

Amb el primer poema, Postal, l'autor enceta aquest poemari donant-li una aparença epistolar, que pràcticament no abandorà al llarg del llibre,  aquesta aparença farà de fil conductor dels poemes, ja que aquestos ens donaran la sensació de cartes escrites a un amic en les què es parla d'amistats comunes, de situacions personals i familiars, de sentiments actuals, també es donen consells i tot açò, malgrat ser Pons l'únic remitent, amb els elements necessaris per entendre que Pessoa ha donat resposta a la correspondència rebuda des de l'illa de Menorca. El jo poètic correspon a l'autor i mostrarà un paper de confessor, psicòleg o inclús de la pròpia veu de la consciència cap el poeta lisboeta. Les citacions fetes a personalitats i personatges, com ja s'ha dit anteriorment, tenen un denominador comú: totes elles són mortes, però com Pons diu al prefaci “convisc amb morts que són vius i em relacion amb vius que semblen morts”  fent una al·lusió clara a la immortalitat dels poetes i de la producció cultural en general.  Pessoa ja és una personalitat morta en 1935 amb la què el menorquí manté un diàleg parlant-li d'assumptes del present.

Ponç Pons s'expressa amb versos lliures sense renunciar però, al ritme i a la musicalitat. Encara que malgrat no comptar amb rima, podem observar un ritme intern en molts dels poemes, així, en Sa Figuera Verda trobem versos hexasil·làbics, com els que freqüentment usaven els trobadors i els poetes catalans del segle XIV, amb un accent rítmic en la 3a. i 6a. síl·laba. Tampoc podem afirmar, malgrat l'aparença general, que aquest poemari és de versos anisosil·làbics, ja que molts d'ells mantenen una estructura ferma en la composició respecte el nombre de síl·labes, així, i com a exemple, podem fer referències al poemes: Postal i Além de Tejo amb decasíl·labs i Perseguiçâo i Só amb decasíl·labs. Però també podem trobar una composició amb rima consonant ABABAB als sextet Namorado.

Els títols dels poemes són bàsicament en català i portugúes, però també em trobem un en anglés i altre en llatí. Els títols portuguesos fan referència, en molts dels casos, a poemes de Pessoa, i si sumem  el mateix títol de l'obra, Pessoanes, podem trobar una de les fonts paratextuals més important del llibre. A més a més hem d'afegir-hi la fotografia més típica del lus que hi ha a la portada.  L'epígraf de Joan Vinyoli, “ He decidit escriure/ poesies concretes. Envelleixo, calen/ realitats, no fum.”, ens porten a pensar que el poeta fugirà del llenguatge simbòlic per usar-ne un de més quotidià, com després comprovarem en la lectura dels poemes. Tal vegada allò més simbòlic ho trobarem en les referències, ja citades, a les personalitats culturals.

El poemari ens deixarà clar l'enorme coneixement que el menorquí té de Pessoa, tant de la seua obra com de la seua vida, així trobarem referències als heterònims Álvaro de Campos, Ricardo Reis, Alberto Caeiro i Bernardo Soares, com també als consells per a què deixe de beure tant o als seus alts coneixements de la llengua anglesa recomanant-li que busque feina de traductor en alguna editorial.

La presència de Menorca és també molt important, i no sols per al·ludir a indrets d'aquesta illa mediterrània, sinó que al llarg dels poemes trobem un lèxic característic del català de Menorca, especialment en la conjugació de la primera persona del present d'indicatiu, i al poema Areia Escrita en podem trobar un grapat de mostres: plant, menj, passeig, escolt. A més a més fa referència a la relació poeta-illa, tant en l'evident de Ponç Pons amb Menorca com en Pessoa-Lisboa. Relació que les gents d'aquestos llocs tenen molt present en el seu dia a dia. Ponç estima la seu illa enormement fins el punt de, com diu a Sa Figuera Verda, ha comprat un terreny on poder aïllar-se del món per submergir-se plenament en la literatura, fins el punt d'anomenar-lo poètic paisatge menorquí, abans, en les contraportades dels seus llibres llegíem que escrivia a les golfes. 

Altre aspecte a destacar són les referències que el poeta fa a la immortalitat mitjançant les seues obres, aspecte molt generalitzat en aquest gremi i que altre escriptor de Les Illes, Llorenç Villalonga, reflecteix molt bé en el personatge principal de Bearn.

Per acabar, podem dir que aquest llibre de Ponç Pons ens evoca en la seua lectura diferents visions. Per una banda ens apropa a la figura de Fernando Pessoa, per altra a l'illa de Menorca i després ens convida, per les moltíssimes referències a personalitats literàries i d'altres móns de la cultura, a fer una recerca cultural desconeguda per a molts de nosaltres.

LES VACANCES

L'entrada que us presente avui està rescatada del 2010. La vaig publicar en el portal on allotjava, per aquell temps,  aquest Blog d'Amatore1968. Les entrades que vaig publicar allí encara es poden visitar i, especialment, llegir ;) però després del recordatori que m'ha fet facebook d'aquesta de LES VACANCES he pensat que no estaria malament anant recuperant-les, poc a poc i segons el moment,  mitjançant la republicació en Blogger.

LES VACANCES

Ahir estàvem a primer de setembre i, com és habitual, el tema favorit de la majoria de mitjans de comunicació era la síndrome postvacacional. A mi em vingueren al cap uns records de la infantesa. Uns records, que de tant en tant, em fan somriure per dintre i per fora i em permeten evocar aquells moments de felicitat.

Els records se centren en els estius de la dècada dels 70. Des què tinc ús da raó em recorde jugant amb el meu veí i amic Visente. Érem inseparables i com què els meus pares tenien un forn la meua infància gairebé la vaig passar “com a fill adoptiu” de la seua família. Quan arribava l’estiu ells el passaven a la caseta que tenen a Morredondo  i, jo quedava ansiós que tornaren. Però hi hagué un any que vaig passar uns dies amb ells. Malgrat fer gairebé 35 estius des d’aleshores, recorde perfectament aquelles vacances.

Un dia el tio Roig passà per ma casa i amb la berlina roja iniciàrem el camí cap a la caseta. Al passar pel final del carrer la Séquia de Picassent vaig repetir el lema que sempre que passàvem per allí dèiem: La casa de la dona del pijama! (avui en dia, cada vegada que passe, i els últims anys ho fet cada dia, encara em dic per a mi aquest lema). Uns metres més endavant paràrem en el bar El Sequer a comprar gelats, i ja arribant em vaig amagar en els seients per a què pensaren que no anava.

Allí passàvem el dia nadant a la bassa, construint cabanes al camp, fent-nos arcs i anant al barranc proper a fer romaní per després, a l’hora de berenar, beure’ns la infusió. Quan arribava la nit veiem la televisió que el tio Vicent feia funcionar amb la bateria del cotxe i, inclús una nit, des de la bassa vàrem presenciar un castell de focs d’artifici, que segons recorde digueren els adults, seria de Benifaió.

Aquella caseta no tenia llum elèctrica ni aigua corrent, però no ens feia ninguna falta, ja que l’aigua del rec passava cada dia i, a més de nevera, teníem carnera. La fruita l’agafàvem directament dels arbres (recorde especialment les pereres que hi havia vora el rec). Per a mi aquell lloc era un paradís i aquells dies sempre els recorde com unes de les millors vacances de la meua vida.

Després he tornat moltíssimes vegades a passar el dia, però el nom ha anat canviant: La caseta de Visente, la caseta de Rocío, La caseta de Feli. Aquest canvi toponímic em deixa molt clar que aquest indret del terme de Picassent forma part de la meua història.

La foto que adjunte me la va fer Rocío allí, l’any 95. En volia posar una altra on s’aprecia millor la caseta, però no l’he trobada, així que quan la trobe la posaré.