Todo esto te daré de DOLORES REDONDO

Un dels grans plaers que m’agradaven dels estius de joventut era quan, amb vacances de l’institut i el forn tancat i fred, arribava l’hora d’anar-se’n al llit i em podia permetre estar llegint tot el temps que volguera sense la frisera d’haver d’adormir-me perquè al dia següent havia de matinar. Amb el temps algunes coses no han canviat. 

Actualment faltaria a la veritat si diguera que no tinc temps de llegir, però estaria essent sincer si diguera  que la majoria de coses que llig no són per plaer propi, és a dir, no són amb l’únic objectiu de llegir per llegir.

Amb el mes de juliol encetat, les obligacions personals que me busque controlades i les ganes d’endinsar-me en trames i històries que em tocaren la fibra personal i la del plaer lector, vaig agafar un llibre que feia més d’1 any reposava en un dels prestatges de la meua biblioteca personal. La incomoditat  que les més de 600 pàgines m’oferien a la vista i, com no, a la seua dificultosa mobilitat, m’envessaven a obrir-lo per la primera pàgina i encetar la lectura. Però la màgia de la lectura, altra vegada, es va apoderar de la meua voluntat i el físic deixà de ser important pels trets i qualitats del seu interior.

Todo esto te daré de DOLORES REDONDO (Premi Planeta 2016) ha estat la culpable de viure, durant un parell de setmanes, en el cor en un ai. Un escriptor famós es veu de sobte vidu i amb una família política que no sabia que existia. L’accident de trànsit del seu marit presenta una sèrie de incoherències que el faran endinsar-se, de la mà d’un guarda civil jubilat, en un camí ple de sorpreses amargues i tristes que li faran pensar molt en si sabia amb qui estava casat.

Narratorrològicament  podrem trobar, de manera molt clara,  molts elements dels  que Gérard Geanette estableix en els seus estudis. De la mà d’un narrador omniscient anirem coneixent, segons la seua voluntat, allò que necessitem saber en cada moment per continuar amb una lectura additiva  plena d’analèpsies reveladores i prolepsis, amb forma de narració repetitiva, que ens avançaran un després del final que no llegirem.

Trobarem una sèrie de personatges destacadament oposats i diferents però que s’enllacen entre ells per diverses circumstàncies: enveges, odis, amors, estatus, passats, presents , futurs... que ens intrigaran fins el desenllaç final.

Efectes secundaris: L’escenari dels fets s’ambienta en la Ribera Sacra gallega,  lloc que, després de llegir el llibre n’estic segur que voldràs visitar i, per suposat, provar almenys una copa del vi que allí es fa. Un altra pertorbació que pots patir després de la lectura és que entren ganes irrefrenables de llegir la Trilogia del Baztán d’aquesta mateixa autora.

MOLT RECOMANABLE.

Les dues fotos són de la xarxa per la qual cosa si el propietari no veu convenient que estiga fent ús d'elles, només ha de dir-ho i les llevaré d'immediat.

EL MISTERI DE LA TRINITAT: LA NIEBLA Y LA DONCELLA DE LORENZO SILVA

La primera vegada que vaig sentir parlar de l’autor responsable d’aquesta entrada va ser a finals del 2012, en ser-li atorgat el Premi Planeta. Justament la novel·la d’aquell premi, La marca del meridiano, és l’última publicada per l’autor de la sèrie de Bevilacqua y Chamorro. És per això que, segons sembla, no és obligatori llegir-les segons la cronologia de la seua publicació.

La niebla y la doncella que acabe de llegir ha estat editada en “barat” dintre Crimen y Misterio de Booket, Planeta o Destino, que ara ja no hi ha que s’entenga en això de les editorials, semblen santíssimes trinitats, por en fa que acabem per entendre el misteri i s’acabe el món de l’edició (com ha passat en la construcció).

Bo, agafant el fil, aquesta novel·la transcorre a l’illa de La Gomera, on els picoletos Bevilacqua i  Chamorro seran destinats un parell de setmanes per aclarir una assassinat ocorregut dos d’anys enrere. La tranquil·litat inherent a les societats illenques serà l’atmosfera que envolta aquesta novel·la negra, que acabarà amb una taca negra envoltada per la boira escampada en la verdor dels boscs.

Amb un llenguatge correcte, sense tacos ni paraules malsonants, el sergent Vila (Bevilacqua),  narrador protagonista, ens conta la història sense poder evitar fer-nos participar dels seus pensaments personals i patiments cap a les situacions emocionals dels seus companys. Un guàrdia civil de la democràcia que no té res a veure amb aquells que feien patir  els gitanos de GarcíaLorca.

La política, el poder, el narcòtics, la seducció, la soledat, les influències, el sexe... seran els motors d’aquesta novel·la negra. Per tant, algun d’ells segur que t’enganxa i et fa gaudir d’estones de lectura.

Per suposat, jo, fins que no m’han dit qui era el culpable no he sabut lligar les pistes. Menys mal que no em dedique a la criminologia!