Altra entrada que recupere de l'antic blog
Ponç Pons és un alorenc amb una trajectòria literària
llarga. Va nàixer el 1956. Es va llicenciar en Filologia Hispànica i és
catedràtic de llengua i literatura catalanes a l'IES Miquel Guàrdia del seu
poble. És un gran coneixedor de les literatures francesa, portuguesa i
italiana. Ha col·laborat amb articles i treballs de crítica literària en
diversos diaris i revistes de Les Illes. Des de ben menut es va iniciar
en l'escriptura, publicant les narracions Vora un balcó
sota un mar inaudible (1981), el llibre de poemes Al Marge (1983) i la novel·la, Cor de pàgina esbrellada (1984), reedita
posteriorment amb el nom de L'hivern a
Belleville. El 1987 publicà el llibre de poemes Lira de Bova i el 1989,Desert encès, que serà nominat al Premio Nacional de Literatura, i
la traducció Quatre Poetes Portuguesos, Premi de la Crítica
Cavall Verd.
A partir de 1992 començà a publicar els seus primers
contes infantil El Drac Basili, Miquelet el futbolista,
El vampiret Draculet, El Rei Negre, i la novel·la d'aventures Memorial de Tabarka. En 1995 reprengué la publicació de
poesia amb On s'acaba el sender, Premi Ciutat de
Palma Joan Alcover, i Estigma, Premi Jocs Florals
de Barcelona i premi de la Crítica Josep M. Llompart. El 1996 guanyà el Premi
Carles Riba amb El salobre, i el Premi Guillem
Cifre de Colonya amb la novel·la juvenil Entre el cel
i la terra. En 1999 va publicar un conjunt de poemes i narracions
titulat Abissínia, guanyant la Viola d'Or i Argent als Jocs Florals amb Tractat d'enyor. En 2005 va veure la llum Dillatari, i en 2006 el llibre de poesia Nura.
La seua obra poètica figura a les més importants
antologies i ha estat traduïda al castellà, italià, francés, anglés, xinés,
romanés, hongarés, neerlandés,portugués, txec i alemany.
Ha format part com a jurat en diferents concursos i
certàmens literaris, entre ells, i en diferents ocasions, dels Premis Octubre.
Aquest any, 2011, ha estat nomenat Escriptor de
l'any pel Govern Balear, títol que el converteix en ambaixador literari de la
seua Comunitat Autònoma per promocionar el gènere de la poesia entre els
habitants de Les Illes, així com a donar a conéixer el nom dels escriptors
d'aquest arxipèlag arreu del món.
Pessoanes va ser guardonat amb el Premi de Poesia 2003 de la Diputació de València,
dins de la modalitat poesia en valencià, de la institució Alfons el
Magnànim. Aquesta institució està integrada en l'Àrea de Cultura de la
Diputació de València. L'objectiu d'aquesta és estudiar i difondre la cultura
de les humanitats en els àmbits d'interés valencià, espanyol i universal, així
com promoure activitats de projecció social de les humanitats en aquells temes
que siguen d'interés general per a la societat valenciana. També es proposa
establir i mantindre l'adequada relació amb altres organismes valencians, de la
resta d'Espanya i internacionals amb comeses semblants. El llibre ha estat
publicat dintre de la col·lecció bromera
poesia per l'editorial d'Alzira.
El llibre està estructurat en un prefaci i 45 poemes.
En aquests poemes, Ponç Pons manté un diàleg apostròfic amb Fernando Pessoa
desvetllant una amistat mútua entre els dos i la relació d'ells amb un gran nombre
de literats i intel·lectuals de totes les èpoques. Dota els versos amb els
ingredients necessaris perquè el lector, en tot moment, note en aquesta
lectura l'amistat fraternal dels dos poetes.
Amb el primer poema, Postal, l'autor enceta aquest poemari donant-li una aparença
epistolar, que pràcticament no abandorà al llarg del llibre, aquesta
aparença farà de fil conductor dels poemes, ja que aquestos ens donaran la
sensació de cartes escrites a un amic en les què es parla d'amistats comunes, de
situacions personals i familiars, de sentiments actuals, també es donen
consells i tot açò, malgrat ser Pons l'únic remitent, amb els elements
necessaris per entendre que Pessoa ha donat resposta a la correspondència
rebuda des de l'illa de Menorca. El jo poètic correspon a l'autor i mostrarà un
paper de confessor, psicòleg o inclús de la pròpia veu de la consciència cap el
poeta lisboeta. Les citacions fetes a personalitats i personatges, com ja s'ha
dit anteriorment, tenen un denominador comú: totes elles són mortes, però com
Pons diu al prefaci “convisc amb morts que són vius i em relacion amb vius que
semblen morts” fent una al·lusió clara a la immortalitat dels poetes i de
la producció cultural en general. Pessoa ja és una personalitat morta en
1935 amb la què el menorquí manté un diàleg parlant-li d'assumptes del present.
Ponç Pons s'expressa amb versos lliures sense
renunciar però, al ritme i a la musicalitat. Encara que malgrat no comptar amb
rima, podem observar un ritme intern en molts dels poemes, així, en Sa Figuera Verda trobem versos hexasil·làbics, com els
que freqüentment usaven els trobadors i els poetes catalans del segle XIV, amb
un accent rítmic en la 3a. i 6a. síl·laba. Tampoc podem afirmar, malgrat
l'aparença general, que aquest poemari és de versos anisosil·làbics, ja que
molts d'ells mantenen una estructura ferma en la composició respecte el nombre
de síl·labes, així, i com a exemple, podem fer referències al poemes: Postal i Além de Tejo amb decasíl·labs i Perseguiçâo i Só amb decasíl·labs. Però
també podem trobar una composició amb rima consonant ABABAB als sextet Namorado.
Els títols dels poemes són bàsicament en català i
portugúes, però també em trobem un en anglés i altre en llatí. Els títols
portuguesos fan referència, en molts dels casos, a poemes de Pessoa, i si
sumem el mateix títol de l'obra, Pessoanes, podem trobar una de
les fonts paratextuals més important del llibre. A més a més hem d'afegir-hi la
fotografia més típica del lus que hi ha a la portada. L'epígraf de Joan
Vinyoli, “ He decidit escriure/ poesies concretes. Envelleixo, calen/
realitats, no fum.”, ens porten a pensar que el poeta fugirà del llenguatge
simbòlic per usar-ne un de més quotidià, com després comprovarem en la lectura
dels poemes. Tal vegada allò més simbòlic ho trobarem en les referències, ja
citades, a les personalitats culturals.
El poemari ens deixarà clar l'enorme coneixement que
el menorquí té de Pessoa, tant de la seua obra com de la seua vida, així
trobarem referències als heterònims Álvaro de Campos, Ricardo Reis, Alberto
Caeiro i Bernardo Soares, com també als consells per a què deixe de beure tant
o als seus alts coneixements de la llengua anglesa recomanant-li que busque
feina de traductor en alguna editorial.
La presència de Menorca és també molt important, i no
sols per al·ludir a indrets d'aquesta illa mediterrània, sinó que al llarg dels
poemes trobem un lèxic característic del català de Menorca, especialment en la
conjugació de la primera persona del present d'indicatiu, i al poema Areia Escrita en podem trobar un grapat de mostres:
plant, menj, passeig, escolt. A més a més fa referència a la relació
poeta-illa, tant en l'evident de Ponç Pons amb Menorca com en Pessoa-Lisboa.
Relació que les gents d'aquestos llocs tenen molt present en el seu dia a dia.
Ponç estima la seu illa enormement fins el punt de, com diu a Sa Figuera Verda, ha comprat un terreny on poder
aïllar-se del món per submergir-se plenament en la literatura, fins el punt
d'anomenar-lo poètic paisatge menorquí, abans, en les contraportades
dels seus llibres llegíem que escrivia a les golfes.
Altre aspecte a destacar són les referències que el
poeta fa a la immortalitat mitjançant les seues obres, aspecte molt
generalitzat en aquest gremi i que altre escriptor de Les Illes, Llorenç Villalonga, reflecteix molt bé en el personatge principal de Bearn.
Per acabar, podem dir que aquest llibre de Ponç Pons
ens evoca en la seua lectura diferents visions. Per una banda ens apropa a la
figura de Fernando Pessoa, per altra a l'illa de Menorca i després ens convida,
per les moltíssimes referències a personalitats literàries i d'altres móns de
la cultura, a fer una recerca cultural desconeguda per a molts de nosaltres.
Farà cosa d’un any
vaig rescatar un llibre de l’expurgació que estava realitzant a sa casa un
familiar meu. Una novel·la negra editada per Edicions de la magrana en la col·lecció La negra (sisena edició de 1991). L’autora, la mallorquina Maria
Antònia Oliver, l’estructura en dues parts, amb 26 capítols, més un epíleg (198
pàgines). Servint-se d’un format de diari personal, la narradora conta en
primera persona els esdeveniments que una detectiva viu a rel de dos casos que
se li presenten a l’hora: la recerca d’una adolescent fugida de casa i la
identitat de tres homes que han pagat una obra d’art mitjançant un xec fals.
