Accabadora de Michela Murgia

Durant el  mes d’agost  de 2016  he romàs a l’illa italiana de Sardenya, concretament a la ciutat de l’Alguer. Entre multitud de metes i objectius (de mides terrenals i del meu abast) s’hi trobava el ser capaç d’aprofitar les classes d’italià a les quals assistia per poder llegir novel·la actual en llengua italiana. Doncs bé, millor o pitjor, puc considerar que he aconseguit aquest objectiu i faré (o tractaré de fer) al blog una sèrie de tres crítiques de llibres, que en el meu cas són recomanacions,  de la literatura italiana actual.

El primer me’l recomanaren des de València, i després de consultar-li a la professora si era adient al meu nivell, vaig anar a la llibreria Cyrano de l’Alguer i em vaig comprar un exemplar. A partir d’aquell moment, el dia de sant Llorenç, em va acompanyar a la platja i en el ritual d’agafar el son que he de seguir diàriament.

ACCABADORA, de l’autora sarda MICHELA MURGIA, és una novel·la publicada en 2009 per l’editorial italiana Einaudi. Compta amb 163 pàgines distribuïdes en 17 capítols no massa llargs, fet que m’ha facilitat la lectura.

El tema que tracta és la polèmica eutanàsia a través de la vida d’una xiqueta sarda de la primera meitat del segle XX. Des de la ruralitat de l’ambientació, l’autora ens narra el secret, que tothom coneix, del do que té la mare adoptiva de la protagonista per acomiadar d’aquest món persones que en la pràctica i, en la realitat, ja no hi són.

Retractant-nos la societat de l’època, Murgia, ens farà sabedors dels diferents límits que les persones posem a un fet tan conflictiu com és el de llevar-li la vida a un ésser volgut, que només està entre nosaltres amb patiment, i sense cap opció de reincorporar-se a una vida mitjanament normal i de qualitat. No es queda sense reflectir tampoc els pensaments,  els dilemes i les cavil·lacions que l’acabadora pateix.

Trobem similituds temàtiques amb la pel·lícula , també italiana, Miele, del 2013, però ambientada en l’època actual i, segons la seua fitxa, inspirada en altra novel·la.

La novel·la ha estat traduïda a diferents llengües, entre elles la espanyola, per la qual cosa la podem trobar en l’editorial Salamandra, llegir-la i després pots dir-me que t’ha semblat. Et ve de gust?

NOVA YORK, NEW YORK, quasi un segle després, xafada pels Lermes

Si férem un referèndum per veure quina és la capital del món, és molt probable, que la ciutat guanyadora fos Nova York. Doncs bé, allí va ser on vaig passar les vacances de Pasqua del 2015, i d’aquest viatge voldria fer aquesta entrada però, a diferència d’altres viatges, em centraré només, o almenys aquesta és la idea inicial, en la part familiar que vaig viure.

El meu avi va anar a Nova York a bordo de l’Imperator, un vaixell que va partir de França i el va deixar un 14 de novembre de 1920, amb només 16 anys, a l’Ellis Island, lloc on tots els immigrants havien de passar la quarantena abans d’aventurar-se en la recerca del somni americà.

Passejant entre gratacels, avingudes amb nom numèric, rius de gent genèticament diferent, llengua anglesa catalogada d’oficial... no podia deixar de pensar com van ser les sensacions que el meu iaio, un adolescent de Picassent, va viure en solitari fa  uns 96 anys.

Visitar l’Ellis Island em va suposar una pujada emocional com feia temps no havia tingut, veure aquell indret tan mostrat per les pel·lícules mentre imaginava com el iaio Mariano es posava tot el sucre que volia en el café (com ell contava al fills). L’edifici compta amb un museu on es reprodueixen les instal·lacions de l’època: lliteres, latrines, piques... segurament amb més condicions que molts tindrien en els seus llocs d’origen, però amb la solitud, la por i la incertesa d’enfrontar-se a una societat nova.

423 del W 52 ST

Edificis veïns

Al passaport que mon pare guardava de son pare, l’últim renovat, constava el lloc de residència, i allà que anàrem tot el grup, al 423 del W52 ST. Malauradament l’edifici havia estat enderrocat i n’havien fet altre de nou, però l’emoció no va ser enderrocada, i va ser molt emotiu trepitjar la mateixa vorera que  el meu iaio va trepitjar fa gairebé 100 anys a l’altra part del món. 

MY OLD LADY MI CASA EN PARÍS

Què us semblaria rebre com herència una casa en París? Què us semblaria que aquesta casa estigués en una bona zona i que a més disposés de jardí i tot? Però que us semblaria que la casa heretada tingués una inquilina, a la que per llei no pots tirar, i que l’has de deixar viure fins que la cride la parca?

Doncs aquestos ingredients són els que fan de carcassa d’eixida a la peli My Old Lady, traduïda a Espanya per Mi casa en París i a la llengua del Tirant per...  Disculpen els internautes que a València no s’ha traduït per res.

Kevin Kein interpreta al protagonista que viatja a la capital francesa per vendre l’herència que li ha deixat son pare, la casa, i així eixir de la seua mala situació econòmica. En arribar es trobarà quina és la vertadera situació legal de la casa i començarà a heretar tot allò que són pare li ha donat al llarg de la vida, ja que la casa guarda, en cadascun dels seus racons, històries personals que no deixaran indiferents a cap dels seus habitants.

Les aparences guardades lluitaran pels diferents tipus d’amor per veure qui és el guanyador. Tota una lluita que la felicitat farà amb l’odi, la mentida, la culpabilitat, el fracàs, la depressió, l’oblit, la mort... Qui guanyarà? No us ho conte perquè és millor veure la pel·lícula.

Una recomanació: el film no finalitza amb el The End, cal esperar els crèdits.

EL EMBRUJO DE SHANGHAI DE JUAN MARSÉ

No havia arribat a la majoria d’edat quan vaig llegir per primer cop a Juan Marsé, concretament em vaig estrenar amb Últimas tardes con Teresa. Feia pocs anys que m’havia aficionat a la lectura i aquest llibre de 334 pàgines, que em va costar 750 pessetes a la llibreria Soriano de València un 22 d’abril de 1986, va ser qui em va obrir la porta per llegir qualsevol obra literària sense que m’importaren el nombre de pàgines. A més, em va fer ser un seguidor de les obres de Marsé així com, un enamorat de la Barcelona que retracta en la majoria de les seues novel·les.

En El embrujo de Shanghai Juan Marsé fa una radiografia de la Barcelona de postguerra dels perduts. Ens descriu, mitjançant la veu narradora d’un adolescent, diferents vides que la guerra i l’opressió ideològica franquista les fan lluitar per sobreviure, de la millor manera possible, a la miserable vida que els ha tocat viure per haver perdut la guerra  que no començaren.

Aventures ,fantasies  i somnis representaran els motors que activaran cada dia les constants vitals del personatges. Les mentides, enganys i autoenganys, també seràn part d’eixos motors motivadors a voler alçar-se cada dia i arribar fins la nit per domir i tornar-se a aixecar.

Espies, exotisme i venjances es barrejaran, meravellosament, en les vides dels personatges amb el retracte d’una opressió a la cultura pròpia, que els barcelonins de l’època hagueren de viure. La recerca del propi lloc en el món (el somniat o l’assignat) és el que tots els personatges viuran al llarg dels fils  conductors que s’entrellacen per a formar una bona peça de tela (literària).

Per acabar donar les gràcies a Mayte Romaguera per haver-me regalat el llibre i haver-me fet passar hores molt agradables en la seua lectura i, com no, escrivint aquesta entrada bloguera.

MADRUGADA SUJA de Miguel Sousa Tavares

Fa un grapat de mesos vaig comprar per Internet tres llibres d’autors portuguesos i em portugués. Els tres em costaren com si n’hagués comprat cinc, ja que les despeses pel transport costen quasi com dos llibres. Comprar llibres escrits en la cinquena llengua més parlada del món a la ciutat de València és pràcticament impossible, per això cal recórrer a les llibreries virtuals quan vols adquirir una obra concreta.

Com vivim en un món globalitzat ja no ens espantem de fer compres mitjançant la xarxa, és més, molta gent fa (o fem) d’aquest model de bescanvi capitalista un tret vital, inclús alguns arriben a considerar-lo com una mena de tarja de presentació d’ésser una persona moderna i amb recursos. Però bo, l’anàlisi dels trets del comprador per xarxa no és el tema que m’ha portat a escriure i hauré de centrar-me.

Un dels llibres comprats és el que encapçala aquesta entrada i conta els canvis vertiginosos de Portugal durant els darrers 40 anys. El fet que fa esclatar  la història és el mateix títol de la novel·la, Madrugada suja (Matinada bruta), i els diferents fils o trames que trobarem ens tornaran a constatar la magnífica capacitat de l’autor, Miguel Sousa Tavares, per construir una novel·la que paga la pena, i molt, llegir-la. A més, als no nats ni residents en el país de Camões, ens farà sentir com a casa per tot allò que fa referència a la política, la corrupció, l’esperit europeu...

El protagonista, nat a una aldeia, no pot deixar-la del tot malgrat haver viscut en la globalitat, el benestar de la civilització i el progrés que dicten els diners amagats en sobres. Et fa reflexionar sobre quin és el model a adoptar: ciutadà del món o habitant del món.

Les històries personals no tancades per  imprudència, immaduresa, covardia, gola, dolor, ignorància, trauma... són, al meu parer, les que fan bategar d’una manera dolorosa el cor dels personatges. La recerca d’un ritme cardíac  assossegat és, malgrat tot, el que busquen els protagonistes que deixaren l’aldeia.

El mot aldeia en portugués es tradueix per poble. Si he fet un ús d’ell  una mica exagerat en aquesta entrada és per mostrar la meua repulsa més enèrgica a la diputada de Ciudadanos en València, Carolina Punset, pel seu discurs sense fonament i amb prejudicis, odi i desconeixement d’allò que parla. 

D’aquest autor vaig fer una entrada que pots trobar ací:
 http://amatore1968.blogspot.com.es/2013/06/miguel-sousa-tavares-rio-das-flores.html

LES HÉRITIERS, LA PROFESSORA D’HISTÒRIA

El 23 de maig el territori espanyol visqué una jornada de reflexió. Els ciutadans teníem l’obligació de decidir a qui votaríem a l’endemà com alcaldessa/alcalde i presidenta/president de la nostra autonomia. En el meu cas feia temps que tenia la tasca feta i a la nit vaig poder anar al cinema i veure una pel·lícula sense el mal de cap de a qui votaré demà.

La pel·lícula escollida va ser LES HÉRITIERS, traduïda ací com La profesora de Historia, perquè a València no hi ha cap lloc on la projecten en la nostra llengua (ni doblada ni tampoc subtitulada), a veure si els resultats del 24M solucionen aquesta autodiscriminació que arrosseguem durant anys, dècades i segles.

El film francés conta, basant-se en un fet real, com una professora de secundària, tutora d’un grup conflictiu i complicat, és capaç de motivar el seu alumnat per treballar la seua àrea, la Història, però sobretot per fer que aquestos adolescents, rebutjats i discriminats pel sistema i la seua història genètica, siguen capaços de trencar el cercle tancat al qual estan inscrits des que nasqueren.

Apassionant manera de fer-nos veure que les utopies moltes vegades són realitat i que allò impossible té possibilitats. Nit de reflexió sobre el meu treball, sobre els aires derrotistes que la burocràcia pedagògica i la política educativa ens fan sentir. Nit de reflexió per a recordar a Ovide Decroly, per a recordar quan els mètodes d’aquest pedagog  t’emocionaven  i somniaves que arribara el dia en què allò que estaves estudiant pogueres fer-ho realitat. Nit de reflexió per a plantejar-te novament el teu mètode de treball. Nit de reflexió per a recordar que tens pendent llegir de Jaume Carbonell, Pedagogías del siglo XXI, concretament on parla dels projectes de treball. Nit de reflexió per no oblidar que malgrat que ens diguen que ja està tot inventat no està tot fet.

La pel·lícula pagà la pena. Els resultats generats per les reflexions dels ciutadans també han pagat la pena. Les noves pedagogies del segle XXI també paguen la pena (especialment si les fem entre tots i amb la voluntat de fer (i ser) millor persones).

SIMONE DE BEAUVOIR: LA DONA TRENCADA (La femme rompue, 1968)

Per commemorar el 8 de març, dia internacional de les dones, he llegit l’últim dels tres relatats, que coincideix  amb el títol del llibre, de Simone de Beauvour, La dona trencada. En ell, l’autora es fa servir d’una narradora protagonista  que, mitjançant un diari personal, va contant l’ensorrament del seu projecte de vida. Monique pertany a una classe social acomodada i va deixar la seua carrera per unir-se a la del seu marit metge, Maurice.

En el diari ens conta el calvari dels primers mesos, quan descobreix que el seu home té una relació extramarital. El sentiment de fracàs i la recerca de la pròpia culpabilitat formaran part del dietari d’aquesta senyora parisenca.  L’esdeveniment convertit en trauma anirà evolucionant per totes les fases naturals d’aquest tipus de problema de parella, però Monique tindrà una cosa al seu favor que moltíssimes dones no tenen: una economia assegurada. El canvi de sentiments que sofreix, les falses esperances que es crea i es creu i, les justificacions obsoletes que es dona, la portaran inevitablement a la depressió. Però què es pitjor: descobrir que ja no t’estimen o descobrir que eres tu qui no s’estima? Un grapat d’anys consagrant-se a altra persona més que a tu mateix no resulta saludable per a la salut personal i social.

L’autora, Simone de Beauvoir, és un dels màxims exponents culturals del segle XX, una dona compromesa amb la societat i,  en especial, amb els drets de la dona. D’ella són frases com: No es naix dona, una es fa (El segon sexe, 1949). Molt/Tot en falta llegir d’ella per conéixer els pilars ideològics i filosòfics del moviment feminista.

El món de l’educació ha de donar cabuda, amb un espai real i no simbòlic, a pensadores com Simon de Beauvoir, no sé la LOMQE on les ha ubicades, reconec públicament que no m’he estudiada la llei i el decret que la desenvolupa curricularment (espere a l’adaptació valenciana), però pel que estic descobrint em sembla que tindran un espai anecdòtic en aquestos temps de recessió democràtica, cultural i econòmica.

Per acabar, i com què sempre (o quasi sempre) conte anècdotes personals en les meues entrades, em traslladaré als meus anys d’infantesa i adolescència, concretament al mes d’agost, el mes que a Alcàsser se celebren les festes i l’Ajuntament publicava un llibre de festes (ara publica un díptic). En ell, a banda de la participació ciutadana amb escrits, es publicaven els diferents actes a celebrar, doncs bé, les Clavariesses de la Mare de Déu d’Agost (que havien de ser totes casades) tenien unes pàgines per a d’elles i allí hi estaven les seues fotos, a sota de cadascuna posava el nom i era habitual que el posaren de la següent forma : Nom+Cognom+preposició DE+Cognom del marit (elles mateixa es consideraven propietat del marit, Maria López de Cervantes). Afortunadament aquesta etapa ja la tenim superada, no? QUE AQUEST ANY SIGA L’ÚLTIM PER REINVINDICAR UN DRET I QUE EN EL FUTUR SIGUEN NOMÉS JORNADES PER FESTEJAR.

PD.: Us deixe enllaços per descarregar-se en PDF el relat motiu de l’entrada així com altres dels llibres. Fotos i Vídeos no són de la meua propietat. Si el propietari o la propietària no els vol compartir que m’ho comunique i els traure del bloc.