diumenge, 15 de febrer del 2015

LA FRUSTRACIÓ POT FER-TE PROTAGONISTA D’UN DELS RELATOS SALVAJES

          Que el 13 d’un mes caiga en divendres és probabilitat de mala sort en molts països occidentals, al nostre, el 13 no és ben rebut en dimarts, però supersticions a banda, el passat divendres, 13 de febrer, vaig anar al cinema Babel a veure una pel·lícula argentina, produïda per els germans Almodóvar i dirigida per Damián Szifrón, amb el títol de Relatos Salvajes. Per què vaig escollir-la? Doncs segurament perquè un dels protagonistes, Ricardo Darín, em resulta garantia de veure un film que m’agrada.  

          Aquest llargmetratge és, realment,  la unió de sis curts, en termes literaris seria un llibre on s’arrepleguen relats curts. En aquest cas amb un fil conductor comú en tots: la reacció de l’ésser humà, portada a una reacció extrema o radical, davant d’una situació frustrant. El tòpic del psicòleg argentí el trobem al film, de segur que més d’una teoria de Sigmun Freud s’ha llegit Szifrón.

           Els diferents personatges protagonistes dels sis relatats es troben davant situacions que, per les circumstàncies personals del moment, els fan reaccionar d’una manera poc humana, d’ahí el qualificatiu de salvatge en el títol. L’agressivitat de les situacions ens farà pensar en les injustícies que quotidianament anem rebent a títol personal i, també, com a membres d’un col·lectiu, però el director ho tracta des d’una vessant humorística que, sense deixar-nos el cuquet al cervell, ens fa riure.

           La situació socioeconòmica que les polítiques actuals marquen el nostre dia a dia són, segurament, motiu per a què molts ciutadans reaccionen d’una manera salvatge en veure’s immersos en situacions frustrants, però afortunadament l’ésser humà, malgrat alguns casos que tothom coneix, és un animal racional  (i no salvatge).


         Sí, hi som racionals i tenim altres mecanismes per reaccionar davant les injustícies personals i col·lectives. No ens les deixem segrestar i fem-les servir. La protesta i la veu que ens donen les urnes són una bona manera de fer-nos sentir sense fer ús de reaccions salvatges. Tu què n’opines?


diumenge, 4 de gener del 2015

Qu'est-ce qu'on a fait au Bon Dieu?/ Déu meu, però què t’hem fet?

               Durant uns anys de la meua adolescència, el dia de Nadal, agafava el cotxe de línia de la Vialco en companyia dels amics, i anàvem a València a una sessió de cinema. La pel·lícula l’escollíem eixe mateix dia segons veiérem en les cartelleres que exposaven aquelles sales de projecció d’abans. Després del cinema passejàvem, entre la multitud de gent, pel passeig Russafa i voltants, que era on els “hippies” tenien les seues paredes.

Amb el temps i l’edat aquest cinèfil costum es va acabar, com la prohibició municipal va acabar amb el mercat de carrer que oferien els venedors ambulants i el centre de la ciutat va quedar desert els diumenges de vesprada. Coses de la vida, la política o del mercat han fet que el carrer Colom i els adjacents de València Ciutat es tornen a omplir de gent, però d'altra manera.

               
                Ahir no era Nadal, però per començar un 2015 de pel·lícula vaig anar amb Eva al cinema (un dels propòsits que hem fet és reiniciar l’assiduïtat al cinema), una vegada a la porta dels Cines Babel ens vam decidir per la pel·li Qu'est-ce qu'on a fait au Bon Dieu? poc en sabíem d’ella (així com ben poc en sabíem de la resta), però allí que entràrem després de sopar en la Sala Cero, el restaurant que té el cinema annexionat.

               Doncs bé, ja asseguts i apagats els llums no sé si dir que començà el film o dir que començàrem a riure’ns, perquè la rialla fou la tònica general d’aquesta comèdia francesa que retrata amb un humor exquisit la immigració i el fet multiracial en la França actual. És una obra d’art feta comèdia per riure’s dels prejudicis racials.

               L’argument es pot resumir en el fet d’un matrimoni francés, conservador i catòlic amb quatre filles. Les tres majors, malgrat l’opinió dels progenitors, es casen amb tres hòmens d’origen estranger i de religions diferents. Els Verneuil posaran totes les esperances en la filla xicoteta i, com deia la Gómez Kemp, fins ací puc llegir. Només dir-vos que dintre dels vostres propòsits d’any nou és obligatori posar aquesta pel·lícula com d’obligada visualització.


Per cert, BON ANY!

PD.:Trobe que també es pot veure doblada al castellà en altres sales de la ciutat de València.

diumenge, 26 d’octubre del 2014

EL MISTERI DE LA TRINITAT: LA NIEBLA Y LA DONCELLA DE LORENZO SILVA

La primera vegada que vaig sentir parlar de l’autor responsable d’aquesta entrada va ser a finals del 2012, en ser-li atorgat el Premi Planeta. Justament la novel·la d’aquell premi, La marca del meridiano, és l’última publicada per l’autor de la sèrie de Bevilacqua y Chamorro. És per això que, segons sembla, no és obligatori llegir-les segons la cronologia de la seua publicació.

La niebla y la doncella que acabe de llegir ha estat editada en “barat” dintre Crimen y Misterio de Booket, Planeta o Destino, que ara ja no hi ha que s’entenga en això de les editorials, semblen santíssimes trinitats, por en fa que acabem per entendre el misteri i s’acabe el món de l’edició (com ha passat en la construcció).

Bo, agafant el fil, aquesta novel·la transcorre a l’illa de La Gomera, on els picoletos Bevilacqua i  Chamorro seran destinats un parell de setmanes per aclarir una assassinat ocorregut dos d’anys enrere. La tranquil·litat inherent a les societats illenques serà l’atmosfera que envolta aquesta novel·la negra, que acabarà amb una taca negra envoltada per la boira escampada en la verdor dels boscs.

Amb un llenguatge correcte, sense tacos ni paraules malsonants, el sergent Vila (Bevilacqua),  narrador protagonista, ens conta la història sense poder evitar fer-nos participar dels seus pensaments personals i patiments cap a les situacions emocionals dels seus companys. Un guàrdia civil de la democràcia que no té res a veure amb aquells que feien patir  els gitanos de GarcíaLorca.

La política, el poder, el narcòtics, la seducció, la soledat, les influències, el sexe... seran els motors d’aquesta novel·la negra. Per tant, algun d’ells segur que t’enganxa i et fa gaudir d’estones de lectura.


Per suposat, jo, fins que no m’han dit qui era el culpable no he sabut lligar les pistes. Menys mal que no em dedique a la criminologia!

diumenge, 31 d’agost del 2014

FA 34 ANYS VAIG SER “NOTICIETA” A LAS PROVINCIAS

    



      Un diumenge com avui, 31 d’agost, però de l’any 1980, el meu amic de la infantessa i veí de penal, Fransisco, conegut com Tícol, em vingué a dir que el seu pare havia llegit una notícia al diari on jo eixia. Poc després (o unes hores) telefonà el meu oncle de Benifaió i ens va dir el mateix. Supose que aniríem a ca Poldo i compraríem el diari en qüestió.

       La notícia, posada en l’apartat de LA RIBERA (¿?) i signat per en Pascual Aviñó, narrava que a Alcàsser, durant els mesos d’estiu, s’havien realitzat una sèrie de cursos de natació per a xiquets i xiquetes i, que en finalitzar aquestos, com era habitual, se celebrà una mena de competició com a cloenda dels mateixos, doncs bé, la classificació en qüestió va ser pràcticament la notícia.


    
      Recorde que aquell dia, després de baixar del pòdium, no em vaig traure en tota la vesprada les medalles del coll. Ah! Que no ho dit? Vaig ser or en 100 metres i plata en relleus 4x100, així com que també estava molt content perquè com els meus pares tenien el forn tancat per vacances pogueren vindre tots dos a veure’m competir (perquè sigam clars, allí, per molt que et diguen, no anaves només a participar).

     
     També recordava que a l’any següent  torní a participar i també vaig guanyar medalla, però del 81 no recordava quina (fins què el gerent de Cartucho y tinta, m’envià una foto on em vaig veure obligat a recordar que el meu or s’havia transformat en bronze, vaig perdre dues posicions, això sí, i sols per donar-me ànims, els dos xiquets que em guanyaren eren francesos (o de pares francesos), així que a la fi jo era l’or del terreny.

     D’aquella fita també recordava a la perfecció que el meu amic Fernando Navarro havia sigut plata (bo, a d’ell li ho he recordat en diferents ocasions), però com que el diari s’havia perdut, i per aquell temps no ens coneixíem més enllà de veure’ns pel poble, fins l’altre dia que el meu pare em digué: −Açò ho vols, o ho tire? No vaig veure que en aquell Olimp Alcasser dels escollits pels déus estaven també la meua amiga Eva Zamora i el meu amic José Romaguera. Si és que ja apuntàvem maneres!


     Altres efemèrides que competiren amb el meu triomfa la premsa, d’aquell 31 d’agost de 1980, van ser els naixement del sindicat polonés Solidaritat i del raper Joe Budden, de qui us adjunte video (gràcies San Google per donar-me aquesta informació).

     Per no pecar de massa vanitòs m'he reservat el publicar la foto del meu or, així com de fer-me'n una ara amb la medalla que encara conserve (tot arribarà!!!)


divendres, 15 d’agost del 2014

AVUI EN FAIG 46, GRÀCIES, MARE!

Fa quaranta-sis anys em vas donar la vida, i aquesta serà la primera vegada que no em felicites l'aniversari. Des que iniciares el teu darrer viatge he intentat moltes vegades escriure en el bloc sobre tu, però mai he pogut fer-ho perquè la tristesa se m’apoderava. Vull evitar pensar-te en els darrers mesos que compartírem, vull esborrar del meu record immediat la teua vulnerabilitat, el teu patiment, el teu estat minvat d’alegria... però m’és molt difícil aconseguir-ho. Els dies passen i, no saben fer-ho, sense recordar-me alguna situació en la qual tu estaries implicada: alguna cosa que contar-te, un regal que ja no puc comprar-te en el meu viatge, demanar-te que em faces un dinar, telefonar-te per dir-te que he arribat bé, riure’ns d’alguna anècdota... i milers de coses que em deixen els dies buits.

Avui encete un nou any, ara ja estic més prop dels 50 que dels 40, tinc molts menys cabells i dels que queden, molts d’ells són canes. Quan vaig a comprar els dependents es dirigeixen a mi com “senyor”, i com cantaven Video, La noche no es para mi. Així i tot no em puc queixar de la vida que m’ha tocat viure, ja que el teu ajut és en gran mesura el resultat d’allò que ara sóc. Sempre has estat al meu costat, has estat mare 24 hores al dia. Els valors morals i ètics te’ls dec a tu i a monpare, i gràcies a tots dos em puc sentir bé amb mi mateix.


Moltes gràcies, mare!

dissabte, 12 de juliol del 2014

MENORCA

Fa un parell de setmanes vaig rebre un correu electrònic d’una gran amiga amb la qual feia temps que no parlava. En aquest correu em demanava que li fes una petita guia d’allò que no cal perdre’s de Menorca. Fa deu anys ja hi va fer un viatge ràpid per aquest paradís de la Mediterrània i,també, va pensar amb mi per a fer-li de Ciceró a la distància. Ho recorde bé com de ràpid li vaig enviar tot el que jo pensava que li agradaria visitar, però ara, 17 cursos després d’haver-hi deixat l’illa, està resultant-me força difícil fer-ho.

Maó en concret,  i Menorca en general, han estat uns indrets del quals he sentit parlar des que sóc a aquest món. Els meus pares, per separat i, abans de ser nuvis, van viure sendes experiències  de joventut allí que els marcaren la vida. Inclús podria afirmar que si jo hi estic a aquest món és gràcies a Maó, però aquesta història d’amor ja la contaré en altra ocasió.

Menorca va suposar per a mi la meua gran oportunitat de ser el que jo volia ser: mestre, allí vaig poder treballar per primer cop, allí vaig aprendre que es treballar bé de docent, allí vaig aconseguir els punts  que no tenia per poder superar una oposició. En Menorca vaig aprendre que significa ser Mestre gràcies als bons col·legues amb els que hi vaig treballar.

Maó suposà la meua primera independència econòmica, el meu primer cotxe, la resolució de problemes sense ajut, el meu primer mòbil... Maó em va permetre viure una etapa de tres anys que n’estic segur que mai oblidaré i, és més, sempre recordaré amb un somrís als llavis i ... unes llagrimetes amb ganes d’eixir pels meus ulls.

Però, que li dic a Conxa que vaja a visitar? On l’envie a menjar? Quins són els millors llocs per anar-hi amb tres criatures? Uffffff Algú m’ajuda? Igual hi hauria d’anar jo primer i fer-li la guia des d’allí (i de pas comprar-me un bòtil de Gin Xoringuer que el que vaig dur ja està acabat).

dilluns, 14 d’abril del 2014

17 ANYS ENRERE

          Fa 17 anys, vivint al carrer Sant Esteve de Maó vaig rebre una telefonada de ma mare per anunciar-me que el meu fillol i nebot, Julià, havia arribat al món. La tecnologia no estava tan avançada como ara, i la distància encara no era low-cost, així que vaig haver d’esperar unes setmanes per poder volar cap a València i poder agafar-lo al braç. Que menudet era i en quin samarro s’ha transformat. El curs següent, ja a València, em va permetre veure’l créixer: feia el peix del Mercadona, fugia a gates quan li tocava la trompeta, el recollia de la guarderia... L’estiu passat vaig fer d’oncle i com a premi pel seu graduat viatjarem a Noruega. Si lliges açò, ja ho saps, et resten guanyar dos premis: el batxiller i la universitat (de tu depén).

          Quan jo tenia 17 anys cursava 4t (segon del segon grau) de FP, fins agost no seria major d’edat i per tant no posseïa el dret al vot. En aquell temps feren el referèndum depermanència d’Espanya a l’OTAN, l’oficina de l’INE em va enviar una papereta amb les meues dades censals, però es tractava d’un error i no vaig poder dipositar el NO a l’urna. Els meus 17 anys acabaren en tornar del campament d’Orea, o va ser durant? No ho recorde.

          Quan tenia 15 anys vaig descobrir la cançó de Violeta Parra Volver a los 17, em deixar encisat, especialment la tornadeta. Per a tenir-la vaig telefonar al 003, el telèfon d’informació que en aquell temps tenia Telefònica i, vaig demanar el telèfon de Ràdio València OM, després vaig trucar a l’emissora i els vaig demanar si podien posar aquesta cançó de na Violeta Parra. Em digueren que no estaven fent un programa on es demanaren cançons però que farien el possible. Amb el meu radiocasset Telefunken  color taronja i sense FM, vaig seguir la programació musical d’aquell diumenge de matí fins que posaren la cançó. Jo, com a bon previsor, tenia la cinta verge preparada i en sentir que l’anunciaven vaig pitjar els botons de PLAY i RECORD. Després vaig anar escoltant-la a trossets  i apuntant la lletra fins completar-la tota.

           Fa 17 anys va nàixer el meu nebot quan jo treballava a Maó. Aquell any vaig comprar a una botiga de discs de Maó, Divertimento (Plaça Colom, 9), un doble CD anomenat No nos moveran, on s’incloïa la cançó de Volver a los 17. Fa 17 anys vaig comprar a Maó una cinta de casset de Rocio Durcal a Galerias Parpal, las dos esquinas del hogar (carrer Hannover o Sa Costa, 34). Aquesta casset conté les cançons de les seues pel·lícules i entre elles estava Tengo 17 años.

           Fa 17 anys vaig fer les últimes oposicions i en aprovar-les a València, vaig carregar el cotxe amb els meus cd’s, els meus cassets, els meus llibres i els records de tres anys fantàstics, i vaig tornar a Alcàsser, el meu poble, amb els meus amics i la meua família, i sobretot, amb el meu nebot acabat de nàixer.


Per molts anys, Julià!