A LA RECERCA DE L’ARCA PERDUDA/Raiders of the Lost Ark (Berlín4)

Check this out on Chirbit

La darrera entrada sobre les vacances a Berlín la vull dedicar a la ciutat en sí. No faré però una guia de viatges, simplement em limitaré a mostrar les meues percepcions sobre la ciutat.

La capital alemanya té unes immenses avingudes que en el futur impressionaran, segurament en el passat també ho feren, però actualment estan ocupades per les obres: màquines, treballadors, forats, tanques... són part del paisatge actual de l’urbe. Una manera de contemplar-ho tot és pujant als seients davanters dels autobusos de dues plantes que fan recorreguts llargs per la ciutat, o bé agafar algun tramvia i creuar la ciutat de punta a punta. A més, aquest inici de primavera gelat que hem tingut ha fet que els grans jardins que normalment estaran florits estigueren pràcticament coberts de neu i poca cosa més. Açò és un motiu per tornar a Berlín altre cop, però amb millor oratge.

Entre les moltes coses que vam visitar em quede amb l’Illa dels museus,  Museumsinsel.  És una petita illa entre el riu Spree i el canal  Kupfergrabe on trobem una sèrie de museus que arrepleguen obres d’un gran valor artístic i històric. Des de les civilitzacions de l’Antiguitat fins a l’època contemporània, encara que la veritat siga dita, la gran majoria de coses són espolis realitzats a altres pobles i cultures. Visita obligatòria és anar-hi a veure Nefertitis, però jo encara estic bocabadat amb la Porta de Istar de la muralla interior de Babilònia del museu de Pérgamo   (http://www.smb.museum/smb/standorte/index.php?lang=en&objID=27 ) , museu que em va fer recordar la pel·lícula de Steven Spielberg que dona nom a aquesta entrada, on l’arqueòleg heroi s’enfronta als nazis per aconseguir l’Arca de l’Aliança on es guardaven les taules de la llei que Déu li entregà a Moisés. Llàstima que no guanyaren les tropes de Hitler en eixa peli, així haguera vist l’arca   ;)

També és obligatori visitar la Porta de Brandenburg, el Reichstag, i com no, el Mur de Berlín. Passejant pel Mur vaig trobar un adhesiu d’Escola Valenciana i pintades, moltes pintades de gent anònima. Em vingué al cap un campament Junior celebrat a Villanueva de las Fuentes en Guadalajara l’any 1978, allí anàvem a omplir les cantimplores a una font que teníem a prop. L’amo del terreny va lluir amb ciment unes pedres, i una de les xiquetes va fer una inscripció en el ciment acabadet d’escampar. La pillaren de seguida: “Ascensión Marí, Torrent, Teléfono.......”

Amb aquesta cançó babilònica done per acabada aquesta entrada i la sèrie berlinesa. Espere no haver cansat ningú. 

DELICIOSA MARTHA/BELLA MARTHA (Berlín3)

La tercera entrada sobre Berlín la faig amb el nom d’una pel·lícula alemanya estrenada el 2001. Quan estava en cartellera vaig anar amb els amics a veure-la a un cinema que hi havia en la Gran Via Antic Regne, si mal no recorde, que tancaria en poc de temps. No sabíem res sobre la pel·lícula i la interpretació de Martina Gedeck ens va obligar a anar a un restaurant italià a sopar perquè vam quedar fascinats per la història i amb unes ganes de menjar immenses. La pel·lícula conta la vida d’una cuinera alemanya, la millor de la seua localitat, que s’ha de fer càrrec d’una neboda i del seu caràcter. (http://www.peliculasyonkis.com/pelicula/deliciosa-martha-2000)

En els dos viatges que he fet a terres alemanyes he comprovat que la gastronomia és molt compatible amb la nostra, encara que he de confessar que jo no sóc una persona massa amant del menjar, no sóc dels que ho proven tot i en poquet em conforme, però bé, a Alemanya he vist que es pot sobreviure, i molt bé, amb el que allí mengen.

Els preus no es diferencien massa dels que tenim per ací, les racions són abundoses i és rar veure un lloc on posen estovalles a la taula. Kartoffel, chucrut, ellenbogen, tagessuppe, bratwurst, pilotes, amanides i cervesa de tots els colors i mides regnen les cartes dels restaurants alemanys.  Com pots comprovar no et moriràs de fam, i a més sempre pots recórrer a les cadenes de menjar ràpid, si és el que t’agrada.

Aquesta nit, a La 1, fan la pel·lícula No reservations (2007) protagonitzada per C. Zeta-Jones, i pel que he vist als tràilers sembla ser una adaptació de la pel·li alemanya amb la que he començat aquesta entrada... Ja veurem si em desperta la fam! (http://www.peliculasyonkis.com/pelicula/sin-reservas-2007)

PD.: Al supermercat al que anàvem a fer les compres, mireu quin all-i-oli em vaig trobar?

LA VIDA DELS ALTRES/ DAS LEBEN DER ANDEREN (Berlin-2)

            Moltes coses han passat al món des de 1984. El pont de Sant Vicent d’aquell any vaig anar amb la quadrilla d’amics d’acampada al Clot de les Tortugues, en Picassent. Era la primera vegada en la meua vida que anava d’acampada fora del context junior. Van ser uns dies de pluja,  va caure tanta aigua que vam decidir tornar-se’n abans, a peu, amb les motxilles a l’esquena i, fent torns per transportar la tenda de campanya llogada, arribàrem a casa un dia abans del previst. Eixe mateix any, el 1984, és on s’ambienta la pel·lícula del director alemany Florian Henckel Donnersmarck, que dóna nom a aquesta entrada, i on es conta com l’agent de l’Stasi, HGW XX/7, va canviant la seua manera de viure el règim autoritari de la RDA fins al punt de boicotejar una de les seues missions. Però el que passa al film no ho contaré, millor apagueu els llums del menjador i la veieu.

          En aquestos dies que he passat a Berlin, la línia que seguia el mur ha estat un punt de debat constant, era una discussió una mica inútil, però en fi, uns anys enrere no ho semblaria per a molts berlinesos que es veien obligats a viure privats de moltes llibertats en nom de la Llibertat.

             Seria molt dur tenir prohibit passar a l’altra part de la teua pròpia ciutat, no visitar els teus familiars i amics fins perdre el contacte, en poques paraules, estar restringit com a persona a sols una parcel·la, la dels opressors que et governen.

            El Mur, el Checkpoint Charlie, l’empedrat que assenyala l’antiga ubicació del mur... no tenen gran bellesa artística, però sí històrica. Visitar-ho et fa pensar en com d’absurda pot resultar la vida si uns absurdes la dirigeixen. Creuem els dits per no arribar a aquest extrem!

         En aquell any 1984, a Espanya escoltàvem Relax de Frankie Goes To Hollywood, segurament al Berlin Oriental també l’escoltarien, no?

EVASIÓ O VICTÒRIA

Quan arribava Dissabte de Glòria la meua perspectiva de Pasqua sempre canviava, sabia que al dia següent, Diumenge de Pasqua de Resurrecció, començaria l’autèntica diversió: estrenaria les meues sabatilles Victòria (després foren Paredes, Yumas...), els meus vaquers i aniria cada vesprada al Parais a pujar als cotxes de xoque fins que s’acabaren els diners (a mi sempre prompte) i escoltar la retafila de cançons de la Mediterraneo SER FM en els 40 principals, i per la nit, durant els tres dies de Pasqua, aniria de sopar (ací em pica, ací em cou, ací t’esclafe l’ou).

Amb el anys la tradició anà canviant. Ja fa temps que no tenim Paraís a Alcàsser, les pasqüeres les comprem quan ens rota i aprofitem aquestos dies per evadir-nos (és a dir, per a viatjar o canviar d’aires). Doncs bé, aquest Dissabte de Glòria agafaré un avió i volaré cap a Berlin, allí romandré una setmana visitant, i espere que gaudint també, d’aquesta capital europea. Ja fa anys que la Pasqua en Alcàsser no la celebrem ningú en El Paraís, botant a la corda, pujant als cotxes de xoque i tirant al tir per guanyar un coco. Tampoc s’ esclafem l’ou, ni estrenem les sabatilles Victòria i els texans. Tot allò anà acabant-se i el Camí Nou o Avinguda Colom, ja no és menester tallar-la per a què la gent passege. La gent passegem per altres indrets, necessitem, o ens hem fet creure que necessitem, evadir-nos i per això marxem allà on podem: al xalet, a l’apartament, a la caseta, a les garroferes o de viatge.

Jo aquest any vaig a tractar de fer-ho tot:  l’evasió i la victòria: m’evadiré a Berlín com ja he dit, i evocaré la pasqua de la meua infantesa duent a la maleta les meues sabatilles Victoria.

 Evasió o Victòria és una pel·lícula estrenada a Espanya el desembre de 1981 on es conta la història d’un grup de presoners aliats, jugadors de futbol, que han de fer un partit contra els nazis. Tenen l’ordre de perdre, però decideixen humiliar els nazis guanyant-los el partit... el final no el conte.

Us adjunte una frikkada que segur que escoltàvem als cotxes de xoque l'any 82. 

PD.: El meu planter de bulbs, aquest any tulipes, ha estat capritxós i no ha florit tot alhora, estan guanyant els grocs... a veure si quan torne puc veure la composició completa, però per a d’això uns hauran de donar-se pressa i altres aferrar-se a la vida. Difícil ho veig!

9 setmanes i mitja

9 SETMANES I MITJA

Amb dos anys escassos, la romana feta, el guardapols  de ratlles blaves i blanques, i una motxilleta amb un entrepà, em negava a eixir de casa i anar al parvulari de les monges del poble. Posava condicions per anar-hi a aquell indret educatiu: O em donaven una cigarreta o Amador no abandonava la casa. A la fi el meu iaio me’n va donar una, jo la vaig agafar i me  la posí a la boca per fer-li una bona calada. Acte seguit em vaig posar a tossir i a plorar, i enfadat amb mi mateix, vaig eixir de casa en direcció al col·legi.

Diumenge d’hivern de l’any 76. La quadrilla d’amics passejant pel poble mudats de diumenge i de postcomunioners, és a dir, anàvem tots amb l’americana d’almiralls del vestit de comunió, ja que eixe any no estaven de moda els vestits de mariner. Doncs bé, així anàvem tots pel poble gastant-se la pagueta per les diferents paraetes, quan algú de nosaltres va tenir una gran idea: comprar entre tots un paquet de tabac i una caixeta de mistos. Férem la col·lecta i anàrem a buscar una màquina de tabac que hi havia en el mateix carrer, posàrem les monedes i ens traguérem un paquet de Celtes embrocats.

Seria l’any 79, cursant 5é d’EGB, el mestre fumava a classe, no recorde la marca, i els alumnes l’imitàvem fent-nos cigarrets  i cendrer de paper. Això sí, la marca que nosaltres fumàvem l’escrivíem en el cigarret i en el meu cas crec recordar que escrivia Lark.

Principi dels anys 80, alumne de secundària d’uns 15 anys. El professorat fumava en classe i nosaltres teníem permís de fer-ho també sempre i quan tinguérem  cendrer.

Afortunadament aquesta permissivitat anà en retrocés fins arribar a l’actual llei, però em costa de llocs on enyoren temps passats, quina llàstima, no?

PD.: Fa nou setmanes i mitja que no fume,  d’ahí el títol.

CANVI DE DOMICILI L'11 de juliol de 2010 vaig iniciar aquesta aventureta de fer-me bloguer. En un principi hi posava entrades gairebé totes les setmanes, però amb el temps he anat posant-ne menys, moltes menys... els motius? doncs falta d'inspiració, poques ganes de contar, assumptes personals... Des d'avui continuaré fent el que feia però ara en aquesta adreça. Per què? doncs molt senzill. El portal anterior és francés i té tot en francés, i en aquest d'ara (que no sé d'on és) tinc l'opció de treballar en la meua llengua (i en altres moltes més). De totes maneres us deixe l'enllaç de l'anterior amatore1968 per si us ve de gust rescatar alguna entrada antiga. http://amatore1968.skyrock.com/1.html Espere que continueu visitant-me en aquestes noves dependènces.